El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Els arbres ens passaven borrosos pel costat mentre corríem pel parc com si fóssim guepards.
—Inés, tia! Fes-te una cua! —em vaig queixar, tot esquivant una branca.
Ella va esbufegar, empipada, però va intentar obeir-me. El problema va ser que, amb tant de moviment, la goma li va caure a terra i va haver de deixar-la allà. Però, és clar, a veure qui pot fer-se una cua mentre prova de fugir a tota velocitat dels ximples de 6èB.
—Negatiu, soldat —va respondre ella, saltant per damunt d’una pedra.
La pobra s’havia posat vermella com un tomàquet i ja començava a panteixar. O sigui que em va tocar continuar menjant-me els blens de la seva cabellera, que s’agitava i em colpejava la cara com els mil tentacles del Sharkraken, el cap més dolent del Dark Waters Nightmare. Una bestiola fastigosa amb cos de pop gegant i cap de tauró amb tres fileres de dents punxegudes i afiladíssimes. Vaja, una passada total. Un animalot que se’t cruspeix els vaixells de la flota sense mastegar, com el Nosa quan menja polvorons (mira que arriba a ser bèstia, de vegades).
Suposo que us deveu estar preguntant de què va tot plegat.
D’acord, a veure, resum ultraràpid.
La Inés, la dels cabells de boja, és la meva millor amiga des de la llar d’infants. La veritat és que a tothom li sorprèn que siguem tan amics perquè no podem ser més diferents. Som el blanc i el negre. El positiu i el negatiu. O la xocolata i l’enciam, que això ho diu molt el Quimot. Les meves passions són els videojocs, les fricades de tota mena i condició, els esports i la llei del mínim esforç en tot allò que tingui a veure amb l’estudi. Les de la Inés són llegir, tornar a llegir (no para mai), les ciències, les mates (sí, de veritat), els avenços tecnològics i aplicar la llei del mínim esforç físic possible. Potser en això del mínim esforç ens assemblem una miqueta.
Ara bé, hi ha dues coses que ens uneixen com carn i ungla. O com la xocolata i el dònut, que aquesta també és del Nosa.
La primera és que tots dos odiem a mort els de 6èB. (D’acord, la Inés va tenir una fase molt ximple en què va estar penjadeta de l’Hugo, el líder ros, fatxenda i insuportable de la classe contrària, però ho va superar de seguida.)
La segona és que, junts, els nostres cervells són imbatibles. Són dues màquines de pensar bromes i estratègies per atacar i defensar-nos de les males passades d’aquells fantasmes.
O per fugir-ne.
I això era exactament el que estàvem fent en aquell moment.
Per què?
Doncs perquè la nostra classe havia estat convidada a assistir a la Gametron Week, la fira de videojocs i noves tecnologies més flipant del planeta. I ho havíem aconseguit després de fúmer una pallissa del tot llegendària als de 6èB en l’olimpíada cultural més boja de l’escola.
I és clar, l’Hugo i les seves dues paparres, el Borja i el Rodri, que no estan acostumats a perdre, es van picar moltíssim amb nosaltres. Es van assabentar que assistiria a la fira una de les classes del MenBris, una escola de superdotats, i van aconseguir acoblar-s’hi i fer-nos la vida impossible. Encara sort que, en el darrer moment, les trampes miserables de l’Hugo li van esclatar als nassos i l’Olga, la líder del MenBris, el va castigar com es mereixia.
Resultat: victòria total per a la nostra classe i ridícul absolut per a ells.
Havíem tornat de la Gametró feia dues setmanes, i des d’aleshores intentaven tornar-nos el cop a l’orgull (però doblement fort, perquè la revenja fos de les bones). La ràbia els devorava per dins com els paràsits devoren cervells al Brain Eaters.
I, escolta, potser fins i tot ho aconseguirien.
—Àlber, projectil a les tres! —em va cridar la Inés mentre s’ajupia amb els reflexos d’un antílop encalçat per una lleona.
Plof!
Sort que la Inés em va avisar perquè m’havia despistat una mica fent-vos la repetició de les millors jugades, i el míssil em va passar fregant l’orella just quan agafava la gorra per fer-la servir d’escut antibales. El projectil va anar a esclatar contra el tronc d’un arbre que hi havia just al meu costat i el va tenyir tot de color de rosa.
Si no em concentrava una mica, ens cosirien a trets.
Vam travessar bardisses, vam esquivar gronxadors, vam grimpar per cistelles de bàsquet i vam intentar amagar-nos darrere de les xarxes de les porteries del camp de futbol. Fèiem tot el que se’ns acudia per perdre’ls de vista i esquivar els projectils que ens llançaven per darrere.
—Àlber, tio, això és pitjor que el test de Cooper! —esbufegava la Inés. Està traumatitzada amb les classes d’Educació Física del Píxel, però avui s’està comportant com una veritable atleta: no l’havia vist córrer tant en tota la meva vida—. Si arribo a casa tota empastifada de pintureta, ja em puc calçar.
Plof! Plof! Piunnn!
La cosa no «pintava» gaire bé. L’Hugo havia aconseguit que l’Elsa, la seva germana gran, els prestés les pistoles del local de paintball on treballa els caps de setmana. El paintball, per si no el coneixeu, és un joc de batalles militars que consisteix a disparar balins plens de pintura als de l’equip contrari. I ara aquella colla de zigorgs restrets ens havia parat una emboscada al parc per redecorar-nos el vestuari.
—Àlber! A la bardissa! —La Inés em va agafar per la màniga de la samarreta i em va arrossegar amb ella fins a l’interior d’una bola enorme de fulles i branquetes que em van esgarrapar la cara i els braços.
—Ai, Inés! Sembla que m’hagi barallat amb un gat!
Em va mirar amb les celles molt juntes, com si estigués a punt d’esbroncar-me, però després va haver de tapar-se la boca amb les dues mans per aguantar-se el riure.
I aleshores jo em vaig empip una mica, és clar.
—Què passa? Tinc micos a la cara? —li vaig preguntar, amb una veu una mica massa alta.
—Xxxt! Calla, que ens enxamparan! —em va recordar amb gran subtilesa, tapant-me la boca amb la seva manota—. Micos no, però se