La guerra de 6èA 1 - Al·lèrgics a 6è B

Sara Cano Fernández

Fragmento

LaGuerra6AAllergics-3.xhtml

cap1.jpg

pag87.jpgEra la meva última oportunitat. Per sort, ho tenia a tocar.

Els membres del meu equip havien mort, jo estava ferit i gairebé no em quedava munició. Només un míssil de plasma. Si em volia carregar aquella criatura fastigosa i deforme, m’hi hauria d’esforçar. Vaig córrer a amagar-me darrere d’uns dipòsits de trigidum que hi havia per allà, mentre el gortrug esquitxava amb àcid a tort i a dret i m’intentava atrapar amb els seus tentacles viscosos. Aquella cosa era ben igualeta a l’Hugo, el guaperes de 6èB. Un Hugo alienígena.

Vaig carregar el llançamíssils, vaig apuntar, vaig aguantar la respiració i…

La Inés em va tornar a fúmer. El mòbil va fer un brunzit, em vaig distreure i vaig enviar el míssil a l’estratosfera, mentre l’«Hugo» em devorava les entranyes.

Vaig aturar el Brain Eaters II: Extreme Missions i vaig mirar el mòbil:

pag10.jpg

Segur que esteu pensant que sóc un viciat de la consola. La veritat és que una mica sí. Però és que el Brain Eaters és flipant. Me l’havia deixat el Max, que és el meu millor amic i el noi més friqui del curs. El joc va d’uns soldats que han de complir una missió i, a més, evitar que unes bestioles fastigoses se’ls fiquin al cervell i els converteixin en zombis. Estava a punt de passar-me’l i, com que la setmana havia estat mogudeta, gairebé no havia tingut temps per jugar, per això em vaig aixecar aviat per intentar acabar-lo. Si aquell no hagués estat el primer dia després de l’olimpíada, hauria fet esperar la Inés. Però tenia raó, per variar. Arribar tard a primera hora amb la Vella és pitjor que el fet que una bestiola repugnant se’t mengi el cervell.

La Vella és la professora de Mates de 6èA, la nostra classe. I, a més, és la cap d’estudis de l’escola. Fins ara no li deixaven fer classe a 6è perquè fa moltíssima por. Però por de veritat. Els fa por fins i tot als de l’ESO, o sigui que als de 6è ja us ho podeu imaginar. Als de 6èB, els fa classe un altre profe, el Pi, que és el que fa classes a 6è des que existeix l’escola, però a nosaltres ens ha tocat menjar-nos la Vella amb patates.

Sempre estem igual: els fastigosos de 6èB tenen una sort que no se l’acaben. Quan érem a 4t els van portar de visita a una fàbrica de xocolata, i se’n van ben afartar. Què vam fer nosaltres? Morir-nos de fàstic fent una excursió al punt verd. L’any passat l’escola va organitzar una sortida a la neu d’una setmana amb places limitades. De 5è n’hi van anar quinze, de la nostra classe ningú perquè ni ens en vam assabentar: els molt tramposos van treure la nota del taulell d’anuncis. I aquest any, a Mates, a nosaltres ens havia tocat la Vella, i a aquest pas no aprovaria ni tan sols la Inés perquè, fins i tot ella, que és superllesta, li té por.

La Vella fa moltíssima por perquè no és d’aquest món. Sí, ja sé que penseu que sóc un cagat i que exagero molt, però ho dic de debò. La Vella no és d’aquest món per tres motius:

pag12.jpg

1.Sempre ha estat vella. La mare del Nosa, que com a mínim en té cinquanta, de petita anava a la nostra escola i, quan li feia classe, la Vella ja era vella. Deu ser un vampir, o una bruixa, o deu dormir a la nevera per no podrir-se o una cosa així.

2.No té mai fred. La tia és capaç d’entrar a classe en ple desembre només amb una bata. El pitjor és que a sota no du roba, només uns sostenidors marrons horribles que se li veuen cada vegada que comença a escriure a la pissarra agitant aquest braç encarcarat que té (i que jo crec que no doblega perquè és tan vella que se li ha fossilitzat) i a dir: «Aquí fa ferum d’humanitat!». I, au!, ens obre les finestres plogui, nevi o faci sol.

3.El tercer motiu (i el més terrorífic) és que la Vella pot llegir-te el pensament. De debò. Et fa sortir a la pissarra a restar i no recordes com es fa perquè sents com se’t fica dins del cervell a empentes amb el poder de la seva ment. Gràcies a aquest do pot saber, amb pèls i senyals, quan, on i com va ser l’última vegada que vas menjar-te un moc pensant que no et veia ningú (au, va, no poseu aquesta cara de fàstic, que els mocs se’ls menja tothom).

pag14.jpg

La idea de posar-me a simplificar fraccions a la pissarra, amb la Vella furgant-me el cervell sense pietat, em va fer venir una esgarrifança. Així doncs, vaig apagar la consola, vaig carregar-me la motxilla a l’espatlla i vaig baixar l’escala disparat. Per variar, la Inés m’estava esperant a fora, al portal, amb la mirada assassina.

La Inés i jo som amics des de la llar d’infants. Les nostres mares són com germanes i ens hem criat gairebé junts. La Inés és aplicada i puntual. Jo sóc de «sufi» i un tardaner. La Inés no suporta els videojocs i jo no obro un llibre d’aquests que a ella li flipen ni que m’hi obliguin. Però tenim una cosa en comú: ens encanta fer bromes. Ens ho passem de primera pensant-les junts i, si són pesadetes, millor. La gent tremola quan ens veu conspirar, i fan bé. Tenir una companya de bromes mola moltíssim.

Però aquell curs, la veritat, havíem passat més temps barallant-nos que pensant males passades. El problema és que a la Inés li agradava l’Hugo, que és un imbècil de 6èB, ros, d’ulls blaus i amb els abdominals dibuixats com un teclat de piano, com els guapos de les pel·lícules. Es passa el pati jugant a futbol o a bàsquet, i presumint de músculs. I ficant-se amb el Max i amb mi, dient-nos friquis i viciats. La Inés diu que no, però jo sé que anava per ell perquè se li posava la cara de bleda cada vegada que el mirava i per això últimament havíem estat una mica picats.

—Àlber, tio, que arribem tardíssim. Què feies? Segur que estaves enganxat a la consola… —em va deixar anar quan vaig aparèixer pel portal.

pag15.jpg

—No… —Però se’m notava d’una hora lluny que mentia.

—Que no… Esteu tots viciats amb aquell joc. Ets un cas: saps que si arribem tard ens la carregarem. Que tenim la vella! Avui no ens podem permetre un càstig! Ei, l’autobús! —Ja no va continuar esbroncant-me perquè l’autobús ja treia el morro verd per la cantonada, i vam sortir disparats com bales.

El que la Inés no va arribar a dir és que, si la Vella ens castigava, segur que anul·lava tot el tema de l’olimpíada. I aquella era la nostra ocasió per venjar-nos de 6èB: els pensàvem refregar tota la vida que N

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos