La guerra de 6èA 4 - Nyap pixelat

Sara Cano Fernández

Fragmento

GuerraCeroPixeleroCAT-3.xhtml

cap1.jpeg

carachica.jpeg—Aguanta! Ara no et desenganxis!

Qui suplicava mentre serrava les dents era l’Àlber: un boig dels videojocs, mandrós de manual, al∙lèrgic als llibres i a les Mates i el meu millor amic des de la llar d’infants.

En aquell moment, a més, també era el nostre campió.

I és que, amb els braços alçats per damunt del cap i suant la cansalada, s’havia entregat a la missió de defensar l’orgull de la nostra lletra.

—6èA! 6èA! 6èA! —cridàvem tots, formant una rotllana darrere seu.

A la dreta de l’Àlber, cronometrant el temps amb la tauleta, hi havia el Max: una enciclopèdia ambulant, estrateg brillant i friqui com ningú.

pag9.jpeg

A l’esquerra, jo el ventava tan fort com podia amb el quadern de Medi i netejava amb un tovalló les gotes de suor que li queien pel front.

—Deixa’m estar, Inés! Que em desconcentres! —va bordar amb tanta força que per poc em despentina.

Però no era moment per a discussions. Per això em vaig apartar una mica i em vaig situar al costat de l’Àurea, l’Alexandra i l’Adriana, esquivant una coça voladora i dos cops de pompó (perquè les molt presumides s’havien fabricat uns pompons amb tires de tovalló). Les 3As: àgils, xafarderes, sempre estupendes i sempre sincronitzades.

—Som-hi, Àlber!

—Tu pots...!

—... campió! —l’animaven.

Fent saltirons darrere seu hi havia, com és natural, el seu estimat Anton: artista, bon jan i bocamoll a parts iguals. Subjectava una pancarta fabricada amb una safata i una forquilla en la qual havia escrit, amb patates enganxades amb quètxup: «àlber, company, 6èA t’està animant!».

pag10.jpeg

Estava segura que aquell lema era obra d’en Ro-ròber: raper, tartamut i rimaire professional. Agafava amb força la mà de la misteriosa Maria, àlies l’Ombra: tímida, silenciosa i llegenda urbana local. La parella de moda de 6èA estava fent una mena de zumzeig molt estrany amb la boca que recordava la música de les escenes de risc de les pel∙lis d’acció i...

pag11.jpeg

—Ai, Quimot! Que no veig res! —em vaig queixar.

Aquella bèstia que se m’havia plantat al davant i que, com sempre, no feia sinó endrapar i passar de tot era el Nosa: savi suprem, destorbador professional i ésser excepcional de cor grassonet.

—Ai, perdona —va dir, i es va asseure a terra.

El fet és que devíem fer tot un espectacle, i allò només era la meitat del quadre. Just davant de l’Àlber, en una postura idèntica, hi havia l’Hugo: ros, forçut insofrible i líder de 6èB.

I, darrere d’ell, aquella colla de mocs ressecs que eren el Borja, el Rodri, la Hugomania i la resta d’escorpins verinosos de 6èB.

—6èB! 6èB! 6èB!

La tensió es podia tallar amb un ganivet. I era lògic, perquè ja feia catorze minuts i vint segons que estàvem tots pendents dels bols de postres capgirats que els gladiadors de totes dues classes subjectaven amb les mans.

I cap d’aquells grumolls enganxosos i espessos s’havia bellugat ni un mil∙límetre.

El duel de resistència de postres enganxoses (o RPE) és una modalitat de combat exclusiva del menjador. No sé com deu ser el menjar de la vostra escola, però el nostre faria fàstic fins i tot als zombis del Brain Eaters. L’únic que s’hi atreveix és el Nosa, que diu que «la bellesa és a l’interior» i sempre escura amb satisfacció el que deixem els altres.

pag12.jpeg

Les regles del duel d’RPE són ben senzilles:

1) guanyen les postres que triguin més a desenganxar-se del bol;

2) si no arribés a desenganxar-se’n cap, guanya qui aconsegueixi mantenir els braços alçats durant més estona.

Gairebé sempre cal recórrer a la segona opció perquè fa dues generacions que les postres del nostre menjador es riuen sense complexos de la llei de la gravetat. (De veritat: ho tenim tot enregistrat a la Història del pati, que va inaugurar el germà del Nosa quan anava al nostre curs.)

La potinga de l’Àlber va començar a lliscar lentament per la superfície del bol.

—Nooo! —L’Àlber esguardava impotent el lent blup, blup de les seves postres.

pag12b.jpeg

—Sííí! —L’Hugo somreia, tot content.

—Som a un minut de superar la nostra millor marca d’RPE! —va declarar aleshores el Max, fent lliscar un dit per la pantalla de la tauleta i mostrant-nos un gràfic de barres.

—Gràcies, Max. Sense pressions —va grunyir l’Àlber amb les dents serrades.

—És veritat que fas gràfics amb els millors temps? La Vella n’estaria orgullosa —vaig dir amb malícia.

El Max va fer cara d’estrenyiment mental en sentir el nom del Terror de les Mates i em va apartar la tauleta de la vista com si els meus ulls poguessin tacar-la.

—És clar que sí —va respondre ell, tot cofoi—. És una de les meves funcions com a àrbitre oficial de marques de la pausa del menjador —va aclarir mentre em donava un tros de cartolina plastificada—. L’assignació de la Forquilla d’Or depèn d’un registre rigorós dels temps...

—Però, tio, si això t’ho ha fet el Quimot! —el vaig tallar amb una riallada—. És la seva lletra!

—No —va respondre el Max, apujant-se les ulleres pel pont del nas—. És la lletra del Quique. M’ho va donar ell mateix al Racó del Gamer. —El germà del Nosa, a més d’antic alumne de l’escola, és el propietari de la botiga de jocs on l’Àlber i el Max passen mitja vida—. És el certificat original del torneig.

—Voleu callar tots dos d’una vegada?! —va esclatar l’Àlber en aquell moment—. No em puc concentrar!

Tots vam aguantar-nos la respiració. L’Àlber, amb la llengua fora, inclinava lleugerament el bol i feia tota mena de malabarismes per evitar que aquella massa viscosa es desplomés, però tot i així...

... una gota repugnant es va precipitar al buit.

Era el principi del final.

La potinga fastigosa no va arribar a estavellar-se contra el paviment perquè la boca del Nosa la va interceptar. Normalment té la velocitat natural d’un llimac reumàtic, però quan hi ha menjar pel mig, es transforma en un superheroi.

—Nyam! —va dir mentre atrapava al vol el grumoll amb la bocassa oberta.

—EEECS! —vam cridar tots.

—Hem guanyat! —va exclamar l’Hugo, a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos