Surprise, som aquí! (Sèrie El Club de les Vambes Vermelles 17)

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

La Laia no donava l’ abast de feina. Havia d’ entregar un treball de geografia l’ endemà, tenia examen d’ anglès l’ endemà passat, i l’ oral de biologia divendres... Es podia anar més de bòlit? Semblava que no. I és que eren a finals de febrer, en ple segon trimestre de quart d’ ESO, faltaven menys de set mesos per començar el batxillerat i encara havia de pensar quina modalitat li agradava més. La pregunta era: quan? Quan podria trobar uns minuts per seure i pensar què volia fer amb el seu futur? Si gairebé no tenia temps ni per gaudir del present! Es va aturar un instant per escoltar la tempesta, les gotes que repicaven amb força contra la finestra, però de seguida va reprendre la feina perquè tampoc no tenia temps de gaudir de moments així, de pau.

imagen

Mentre pitjava el botó d’ imprimir en el quadre de diàleg de la pantalla de l’ ordinador, el mòbil no parava de sonar i la feia posar nerviosa. Va veure de resquitllada que eren missatges del grup de WhatsApp d’ El Club de les Vambes Vermelles, però va decidir continuar treballant i llegir-los més tard, quan pogués, si trobava una estona. I si no, ja l’ hi explicarien en persona quan es veiessin, segurament per estudiar, perquè la veritat era que últimament només quedaven per estudiar o per fer treballs. Gairebé no parlaven de res més, però és que només pensaven en això... El mòbil va tornar a sonar i aquest cop va veure des de lluny que era una videotrucada de la seva mare. Es va plantejar la possibilitat de no contestar per poder acabar el que estava fent, però en realitat tenia moltes ganes que la mare li fes dentetes parlant-li de l’ últim lloc on ella i en Josep Maria havien desembarcat amb el creuer que estaven fent. Ells sí que gaudien del present per una vegada, i s’ ho mereixien. Des que se n’ havien anat, ja feia més d’ un mes, just després de les festes de Nadal, havien recorregut mig món! Portugal, Cap Verd, Brasil... I és que la mare havia complert la seva paraula al peu de la lletra: ara delegava la feina, de manera que es podia dedicar a viure una mica més i a treballar molt menys. La Laia no oblidaria mai el dia que la Maria va trobar la Sonsoles, una maître que algú li havia recomanat i que va ser la solució per poder-se relaxar una mica. Ningú no s’ acabava de creure que en fos capaç, ni ella mateixa, i li va costar convèncer-se’ n.

—I si ens enganya? —va preguntar en veu alta, mentre caminava amunt i avall del restaurant, encara buit, aquell dimarts a la tarda de feia tants dies.

En Josep Maria l’ observava pacient, molt més que la Laia, que hi havia anat corrents per veure la candidata en persona. Era la quarta vegada que l’ entrevistaven, perquè la Maria necessitava refermar que aquella era la decisió correcta. El restaurant Laia era el seu segon fill i, és clar..., li costava deixar-lo en mans d’ algú altre.

—Per què t’ hauria d’ enganyar, mare? —va preguntar la Laia, plegant-se de braços.

—Perquè la gent ho fa contínuament. No em puc creure que sigui tan bona... Seria com... com un regal caigut del cel. I jo no crec en els regals així, inesperats.

En això tenia raó. Ella era partidària de l’ esforç i de la feina dura, i malgrat tot...

—Però és que no ha caigut del cel, mare. Te l’ ha recomanat aquell home... —li va recordar la Laia.

—El director del Barracuda, el millor restaurant de la ciutat, ni més ni menys! —En Josep Maria va acabar la frase de la Laia, i va semblar que això feia entendre a la Maria que estava exagerant una mica.

El front arrugat se li va destensar i la cara en general se li va il·luminar. Finalment, es va deixar endur per l’ entusiasme i es va posar a fer uns saltirons que la Laia no li havia vist fer mai i a cridar com una nena a qui acaben de fer un regal fantàstic: temps lliure, vida per gaudir. Se la veia tan feliç!

Quan la Laia va contestar la videotrucada i la va veure a la pantalla del mòbil, es va adonar que la mare encara tenia aquella expressió, però multiplicada per tres. Se la veia... més jove. No com ella, que si continuava així li sortirien arrugues abans d’ hora per culpa de l’ estrès de l’ escola. De fet, ara que hi pensava, ni tan sols recordava l’ última vegada que s’ havia mirat al mirall, i es va apuntar mentalment que ho havia de fer aviat, ben aviat.

—Com va per Rio de Janeiro? Has pujat a la mà del Crist Redemptor aquell de Corcovado? —va preguntar la Laia quan va despenjar.

La mare estava asseguda en una terrassa, amb un sol esplèndid, mentre darrere la finestra de l’ habitació de la Laia no paraven de retrunyir els trons i de repicar la pluja en una explosió colossal.

La mare, que va riure ensenyant totes les dents, amb ganes, la va corregir:

—A la mà no, exagerada, només hi pots pujar fins als peus. Però tot i així hi ha unes vistes impressionants! I prou que ens ha costat arribar-hi, no et pensis, perquè hi hem anat fent trekking!

imagen

La Laia no s’ ho podia creure.

—Trekking? —va preguntar sorpresa.

—Sí, noia, caminant. Més de tres hores per un caminet que Déu n’ hi do, però ha valgut la pena... Oi que sí, Josep Maria? —va preguntar la mare, i en Josep Maria, assegut al seu costat tan feliç com ella, va assentir mentre allargava la mà per acariciar la seva.

Amor, pau i felicitat. Això era el que veia la Laia a través de la pantalla, i estava contentíssima que la mare ho estigués vivint.

—Però crec que aquest viatge no durarà gaire més... —va dir de sobte la Maria, i l’ expressió brillant d’ uns instants abans va desaparèixer. Es va tallar de cop, de soca-rel. La Laia va saber de seguida que en passava alguna.

—Per què ho dius, això, mare? Què passa? Si el creuer no s’ acaba fins d’ aquí a dos mesos, no? —va preguntar encuriosida.

La Maria va agafar aire i el va deixar anar a poc a poc, com si practiqués alguna tècnica de relaxació que acabava d’ aprendre, segurament a les classes de ioga on havia anat els últims mesos i que l’ havien ajudat a afrontar la vida d’ aquesta nova manera tan vital i pacífica. En Josep Maria li acariciava l’ esquena, per donar-li suport.

—Doncs passa que la Sonsoles té un problema que no sé si podrà solucionar...

Quan la Laia va arrufar les celles, estranyada i sense entendre res, la mare es va afanyar a explicar-l’ hi sense pauses per no allargar més la intriga, i, de passada, per no permetre cap interrupció fins que hagués acabat:

—Resulta que el seu marit ha de marxar de viatge durant tres setmanes i ella es quedarà sola amb els tres fills. El petit no té ni sis mesos i la major part del temps dorm, i els altres dos són bessons, tenen cinc anys i van a l’ escola, és clar, i quan surten de les extraescolars, la seva àvia se’ n pot cuidar gairebé cada dia de la setmana, excepte dos, que va a classes de patchwork. Vaja, que com que a la tarda la Sonsoles té torn de set a onze, necessita una persona que l’ ajudi. Està buscant algú com una boja, però de moment no hi ha h

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos