Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
A la Laia només li quedava un regal de Nadal per obrir, però quan ho va fer no s’ho podia creure: unes sabates de talons de color violeta embolicades amb paper platejat! Es va imaginar que devien ser de part de la Lorena, la dona del seu pare, perquè no podia ser que ell tingués tanta imaginació, de manera que li va donar les gràcies amb la mirada. Per fi podria mirar els altres des d’una altura més que acceptable, i caminar movent els malucs tal com ho feien les famoses a la tele, com si fos el més normal del món. Tenia dotze anys, però amb aquells talons aconseguiria aparentar-ne algun més. Sí, per una vegada, la Lorena s’ho havia currat. Feia molt de temps que estava casada amb el seu pare, i gairebé mai no aconseguia sorprendre-la... Potser les podria lluir el dia que tornés a quedar amb les noies per anar a fer un tomb al centre comercial o al cine, a veure l’última del guaperes d’en Mario Casas. Tot i així... no era el regal que més somiava! El que volia de debò ho havia subratllat a la carta amb tots els retoladors de colors que guardava al calaix de l’escriptori. Sí, malgrat que ja no era una nena, continuava fent la carta als Reis, un dels avantatges de ser filla de pares divorciats: així es repartien els regals entre ells i no hi havia baralles (o si més no, n’hi havia menys de les que hi podria haver).
El que us deia, doncs... No entenia per què a sota de l’arbre no hi havia el que més li interessava de tooooota la carta. Quan va veure que la seva mare no l’hi havia regalat la nit de Nadal després del gran tiberi, havia donat per fet que el regal en qüestió havia anat a parar a la part que li tocava al pare, i que l’hi donaria la nit de Reis... Però es veu que NO, el pare no s’assabentava de res... Va arrufar el nas petit i camús i va mirar pertot arreu per si veia una altra capsa que pogués servir. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, oi?
I si...? La Laia va desviar la mirada cap a l’Aitana, el fruit de l’amor entre la Lorena i el pare. Amb només sis anys, era un autèntic terratrèmol. Molt bonica, això sí, amb els seus rínxols daurats i les galtes rosades, però el que feia millor era destrossar les coses de la seva germana gran. Aquell esquitx era al peu de l’arbre de Nadal esparracant embolcalls com una trituradora. I just a sota dels papers arrugats hi havia un paquet que a la Laia li havia passat per alt: estava embolicat amb paper de color vermell, no amb el típic paper infantil de tots els regals de la petita. 
Aquella capsa havia de ser seva, no podia ser per a ningú més... La Laia es va aixecar d’un bot, però llavors va veure que l’Aitana estava a punt d’agafar aquell regal per atacar-lo tal com havia fet amb els altres. Amb tres gambades (més aviat curtes, perquè les seves cames no donaven per a gaire) es va plantar davant del regal, va apartar la seva germana amb una empenta i es va agenollar per protegir-lo. L’Aitana va esclatar en plors de seguida, tal com feia sempre que no li deixaven fer el que volia: la tractaven com si fos la reina de la família.
—Laia! —va replicar la Lorena amb aquella seva veu d’«en aquesta casa es fa el que jo mano».
Mentre el pare s’estava assegut i callat en una de les butaques del costat de l’arbre, ella anava d’una banda a l’altra fent fotos tota emocionada. I també donant ordres, per variar:
—Demana perdó a la teva germana!
«La meva germana 
Aquesta nena mimada no és la meva germana», es va dir la Laia. Amb els llums de l’arbre il·luminant-li la cara sencera, la Lorena es veia més congestionada que de costum, i hi havia coses que valia més dir-les baixet. Va ignorar el reny i es va concentrar en el paquet, la seva última esperança. Efectivament, a la targeta que en penjava hi havia el seu nom en majúscules, ben clar:
Sí, aquella capsa era per a ella! I per molt útils que fossin els altres regals, en aquell moment cap no significava tant com aquell: ni la maleta de maquillatge de Pucca, ni el mallot de ballet, ni l’iPod, ni el diari. Va resar perquè la capsa contingués el que volia.
Com si fos un autèntic tresor, la Laia va obrir l’embolcall meticulosament: primer en va retirar un extrem a poc a poc i després l’altre. Es va contenir d’esquinçar-lo d’una estrebada per gaudir de cada segon d’aquell moment. Quan va treure l’últim tros de cel·lo i va apartar el paper, va trobar una senzilla capsa de cartró. La va obrir amb totes dues mans com si fos un cofre de vidre fràgil i, quan va veure el que contenia, li va sortir un crit d’alegria que els va espantar tots.
El pare, la Lorena i l’Aitana se la van quedar mirant, cadascun a la seva manera. El nap-buf ja havia acabat de plorar i tenia la boca oberta, ensenyant el polvoró que la seva mare li havia donat perquè es calmés. Potser tots van pensar que la Laia estava sonada... posar-se així per allò? Però el pare, des de la butaca, li va preguntar si li agradava el regal, i se li veia a la cara que s’alegrava de debò de veure-la tan emocionada. La Laia li va respondre amb un somriure que, literalment, li anava d’orella a orella, i amb un assentiment exagerat... És clar que li encantava!
Estava tan contenta que fins i tot va abraçar l’Aitana. Al capdavall, la nena tampoc no havia fet res mal fet o, si més no, no havia arribat a tocar el que era seu, que ja és molt. Va recollir tots els regals per posar-los en un racó i llençar els papers.
Després va estar una estona fent de germana gran perquè no hi hagués queixes: va jugar amb l’Aitana a pares i mares i li va preguntar els noms de les seves nines. Quan li va semblar que ja n’hi havia prou, se’n va anar cap a l’habitació carregada amb tots els paquets. Volia saber si era la primera que anunciava la nova adquisició d’aquella nit de Reis...
La Laia va encendre el llum de l’habitació, va clavar un cop al puf d’escuma i va seure davant de l’ordinador, que quan ella era a casa estava gairebé tot el dia engegat. Era la seva manera d’estar sempre connectada amb les noies.
«Pla Vambes Vermelles en marxa», va escriure en el seu estat de Tuenti, al costat d’una foto prou bona en la qual apareixia acabada de sortir de la perruqueria: serrell perfect