Tot per un somni (Sèrie El Club de les Vambes Vermelles 3)

Ana Punset

Fragmento

cap-1

Imagen

Es va recollir la llarga cabellera pèl-roja en una cua alta perquè es moria de calor. No havien passat ni quatre dies des que havia tornat de campaments i la Laia ja estava més que avorrida d’estar tancada a casa. Quin fàstic d’agost! Era divendres, però li feia la impressió que cada dia era diumenge. Faltava menys d’un mes perquè comencés l’escola, i fins i tot tenia ganes que arribés el dia...Imagen

RARÍSSIM!

Imagen

La seva mare estava ben sorpresa que hagués endreçat l’habitació mil cinc-centes vegades: havia triat la roba que ja no li anava bé i l’havia deixat preparada en tres o quatre bosses gegants a punt per dur-les al contenidor de roba usada i... s’havia llegit tot el programa per al curs que començaria al setembre: segon d’ESO, ni més ni menys! Si continuava així, potser fins i tot començaria a fullejar el llibre de socials, o a practicar les fórmules de matemàtiques. Sens dubte, estava desconeguda. Però què podia fer, si no? S’havia barallat amb les noies i ella no seria pas la primera a baixar del burro. Li feia la sensació que sempre havia de cedir ella. Qui s’hauria imaginat que els campaments d’estiu que els havien costat tant d’esforç acabarien separant-les? Si s’ho hagués imaginat, no s’hauria molestat a preparar El mercat dels somnis, ni a passejar els gossos de la senyora Bosco, ni res de res. Total, hauria estat millor que cadascuna hagués passat aquells quinze dies d’agost a casa seva; potser així no s’haurien barallat i ara estaria amb les noies prenent el sol a la platja o refrescant-se amb l’aire condicionat d’alguna de les botigues del centre comercial. Així la Frida no hauria conegut aquell grup de nois i noies pels qui havia decidit abandonar-les... Allò va significar el principi de tota la tempesta que va venir després. Tan bé que havien començat els campaments...

La Marta, la Frida, l’Eva i la Laia, les quatre amigues de sempre, van arribar a Cadis l’1 d’agost amb les vambes vermelles posades, més que felices de poder passar aquell temps soles. Vaja, ben bé soles no, és clar, estarien envoltades de nois i noies de la seva edat, i les possibilitats de viure aventures augmentaven per moments. La Laia recordava la primera nit a la platja gaditana i se li posava la pell de gallina. Havien petat la xerrada en unes hamaques fins que els monitors les havien fet anar cap a les habitacions, i havia estat com abans: juntes, cara a cara, van parlar absolutament de tot, sense ordinadors ni mòbils pel mig, sense presses... El Club de les Vambes Vermelles al poder!

Però l’endemà, quan van començar les activitats esportives, les coses van canviar. El primer partit de vòlei platja que la Frida va jugar i va guanyar amb el seu nou equip, la va catapultar directament a la fama dels més esportistes. Llavors, van aparèixer en escena la Martina, la Sandra, l’Alícia, l’Aleix i, per descomptat, en Nik. Elles eren com la flor i nata, autèntiques atletes, guapes, divertides... I ells eren esculturals, amb músculs de debò, i fins i tot semblaven més grans, si no és que ho eren. La Laia es va adonar de tot això ben bé quan es va acostar a aquella colla al final del partit. Tots felicitaven la Frida per la bona feina que acabava de fer.

—Ets professional? —li va preguntar en Nik a la Frida, sense ni tan sols dir-li hola.

—Més o menys... —va respondre ella, fent-se la misteriosa. Tot i que la Frida era alta, en Nik li passava gairebé dos caps.

—Has jugat molt bé. Enhorabona —li va dir, mentre allargava la mà per agafar la de la Frida amb una bona encaixada.

La Laia va percebre perfectament que les galtes de la Frida s’encenien amb el contacte. No és que això fos estrany (en absolut!), perquè en Nik era un noi impressionant: els cabells castanys, escalats i despentinats, emmarcaven uns extraordinaris ulls de color mel que destacaven encara més pel bronzejat. Portava la samarreta arrugada sobre l’espatlla, i anava només amb banyador, deixant a la vista uns abdominals que recordaven una rajola de xocolata i uns braços que no tenien res a envejar als d’en Popeye. Però a la Laia aquell noi li va fer mala espina des del principi, i no s’equivocava...

—Vols venir a celebrar la victòria a la nostra cabanya?

La Frida va mirar les seves amigues, preguntant-los mentalment si els venia de gust i, alhora, resant perquè diguessin que sí. Aquesta era la gràcia de coneixe’s des de feia mil anys... que fins i tot es podien comunicar per telepatia! Però la Laia havia quedat per parlar amb l’Èric al vespre i, a més, quan va veure la cara de l’Eva, va comprendre que la seva amiga no tenia gens de ganes de passar l’estona amb aquell grupet de xulos.

—Havíem quedat que repetiríem la nit d’ahir, no? —La Laia va mirar la Frida amb una expressió afligida perquè entengués la situació.

—Però això ho podem fer cada dia... —va insistir ella, arquejant les celles.

La Laia s’havia oblidat d’un petit detall: en Marc, l’amor de la Frida, se n’havia anat a Anglaterra tot el mes. Com que la Frida sabia que allà no es passaria pas el dia estudiant, precisament, s’havia proposat oblidar-lo com fos. Els amics d’en Nik semblaven divertits i era una bona manera d’aconseguir-ho... Però la Laia no se’n fiava.

—No ho sé pas, perquè han dit que demà haurem de fer un concurs de no sé què a la nit. —La Laia va mirar la Marta i l’Eva, que li van donar suport assentint amb el cap.

—Doncs vine tu i un altre dia ja vindran elles —va intervenir la Sandra, agafant el braç de la Frida. La noia duia la cabellera rossa recollida en un monyo alt i despentinat, i tenia un nas arromangat que a la Laia de seguida li va fer ràbia.

—D’acord! Quan s’acabi la celebració tornaré amb vosaltres.

La Frida es va girar, despreocupada, i se’n va anar sense mirar enrere. Aquell dia va començar el desastre, i quinze dies després, encara no s’havia acabat. La Laia dubtava que es pogués arreglar...

ImagenUns cops a la porta de l’habitació la van distreure dels records i del llibre de Imagen que tenia obert sobre els genolls per a res, perquè ben poc entendria una assignatura que, més que entravessada, la tenia al revés. Reclinada a la cadira de l’escriptori, va preguntar qui era malgrat que ho sabia de sobres. Per desgràcia, no esperava ningú. La seva vida social s’havia esvanit de sobte.

Imagen

—Puc passar? —va preguntar la Maria.

Al final, la mare havia après a trucar a la porta. El comportament de la Laia d’aquells últims dies li estava fent guanyar uns quants punts de cop. La va deixar passar, però va trigar una estona a veure que la mare tenia els ulls esbatanats.

—Estàs, estàs... es-es-es... estudiant matemàtiques? —va tartamudejar.

—Bé, només fullejava una mica el llibre. Més que res, perquè no m’agafi desprevinguda...

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos