El Club de les Vambes Vermelles 4 - Som the best!

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

Aquell any la Laia havia aconseguit seure a la mateixa fila que la Frida i la Susanna. Perquè... sí! S’havien desempallegat de la Garsa! I com que la tutora era nova a l’escola, no sabia que totes tres eren amigues i que es passarien les classes xerrant pels descosits. De moment, el curs anava fantàsticament bé!

Tot just feia una setmana que havien començat les classes i, de fet, no havien tingut gaire tracte amb ella, la tutora, però ja li havien posat un sobrenom molt encertat. Era molt curiós que una dona amb un aspecte tan poc corrent impartís les classes d’educació per a la ciutadania. La Mortícia sempre duia la cabellera negra deixada anar, fins a mitja esquena, i tenia les celles més arquejades que havien vist mai. La Laia assegurava que eren tatuades, però les altres noies deien que segurament només se les pintava. No era precisament una profe trempada, més aviat al contrari: recorria a les paraules en comptades ocasions (preferia fer-los llegir directament el llibre de text), però solien ser paraules ben escollides, per deixar les coses molt i molt clares.

imagen

El sobrenom se li havia acudit a la Susanna el primer dia de curs. Encara tenien el cap fresc de l’estiu, sense la invasió que totes les assignatures els comportava per a bona part del cervell, i no els va caldre dedicar ni un segon a pensar un nom enginyós. Quan la Susanna la va veure entrar per la porta, va exclamar:

imagen

I li va quedar Mortícia. La Susanna s’havia passat molts estius avorrits al poble, mirant pel·lícules antigues amb el seu germà Aitor. La família Addams n’era una. La Frida també l’havia vist una tarda que la van fer per la tele, però no hi havia posat gaire atenció. Total, que van decidir quedar aquell mateix dissabte a les golfes de l’Eva per mirar-la i aprovar el sobrenom de la mestra. No hi va haver cap dubte. Aquelles golfes eren el lloc on les noies es reunien i feien el que els venia de gust: gravar vídeos musicals, celebrar aniversaris...

Ja s’acabava la primera hora de classe d’aquell dilluns quan la Mortícia els va advertir, sense gaire entusiasme, que els havia de donar una notícia.

—Si us plau, que no comenci amb els treballs —va suplicar la Laia en veu baixa, apartant-se el serrell amb les mans.

—Tranqui, que encara no hem fet temari, com aquell qui diu —la va consolar la Frida, asseguda a la seva esquerra. Malgrat que estaven assegudes a l’última fila, ben dretes a les cadires, la Frida sobresortia per damunt dels caps de tota aquella zona i semblava que ho pogués veure tot, fins i tot els pensaments de la Mortícia.

—No subestimis el poder de les tutores... —li va aconsellar la Susanna, amb tota la seva saviesa, des de la dreta. Es va col·locar un floc de cabells darrere l’orella; se’ls acabava de tallar i ja els duia gairebé tan curts com un noi.

La Mortícia els va dirigir una mirada de retret i totes tres van callar a l’acte. Valia més no posar a prova la paciència de la profe. La Mortícia es va aixecar del tron de professora i va caminar amb actitud serena cap al capdavant de la pissarra. La cabellera negra li brillava amb els rajos de sol del matí que entraven per la finestra. Va agafar un guix sense presses i va escriure:

imagen

La pregunta que acabava de fer la Laia es va repetir entre els companys i va ressonar cada cop més fort entre les quatre parets de l’aula. També entre les Pavetes que coincidien amb elles en aquella classe: la Sam va arronsar les espatlles i va entretancar encara més el ulls, que ja eren ametllats, quan la seva cap, la Mariona, l’hi va preguntar. Tot i que la Laia no podia sentir la conversa, la va reproduir perfectament dins del cap («Tu saps de què va, això?», devia preguntar la Mariona. «A veure, deixa’m pensar... No, em sembla que no, però per tu remouré cel i terra per esbrinar-ho.»). En veure que la seva esclava no sabia res, la reina Paveta es va girar per interrogar en Toni, el Quadrat, però el noi va aprofitar l’ocasió per acariciar-li els blens bonics i plantar-li un petó a la galta en comptes de respondre-li la pregunta. A canvi, la Mariona li va llançar una de les seves mirades assassines i li va tornar a donar l’esquena. Es veu que ningú no en sabia res.

—Si calleu, us explicaré en què consisteix —els va anunciar finalment la Mortícia, per posar fi als murmuris.

Va fer una petita pausa abans de començar l’explicació i, a poc a poc, amb una veu entre cansada i melosa, com de cantant de country, i deixant espais de silenci, com si volgués allargar-la al màxim, va dir:

—Dissabte... 21 d’octubre... celebrarem unes olimpíades a l’escola... Tots els alumnes esteu... obligats a presentar-vos-hi... D’aquí a un parell de dies... pararem unes taules a fora... on haureu de registrar el vostre equip... Feu-ho amb un nom original, si us plau... Podeu escollir l’esport que vulgueu... sempre que no hagi estat prèviament triat quan us inscriviu, és clar.

Mentre la Mortícia continuava l’explicació més llarga que els havia donat mai, el rum-rum de les veus va tornar a créixer. La Laia estava desitjant preguntar el motiu d’aquelles olimpíades que no li venien gens de gust.

Una notícia com aquella era com un gerro d’aigua freda després d’una primera setmana de curs bastant bona. La Laia s’estava adaptant bastant bé a tots els canvis: nous profes, nous temaris... Fins i tot li feien il·lusió algunes assignatures! Tot i que semblava una mica complicat, esperava poder mantenir les notes tan altes com a primer: la cara d’al·lucinada de la seva mare i l’smartphone que li havia regalat com a recompensa s’ho valien! Però unes olimpíades... Quina mandra! La Laia havia ampliat les classes de ballet clàssic amb una mica de hip-hop, i anava a l’acadèmia de dansa tres tardes a la setmana, cosa que li deixava molt poc temps lliure. No tenia ni temps ni ganes de posar-se a aprendre i a practicar un esport per a unes olimpíades que ni li anaven ni li venien. Ja en tenia prou aprovant l’assignatura d’educació física! Uf...

Volia preguntar el motiu d’aquelles olimpíades, però amb el soroll de tots els companys murmurant no es podia fer sentir. A més, n’hi havia uns quants amb la mà aixecada i no sabia quant s’hauria d’esperar fins que li toqués a ella. Per tant, potser perquè se sentia molt optimista, es va empassar la vergonya i va enretirar la cadira per aixecar-se, saltant-se tot el protocol. La Frida va intentar aturar-la preguntant-li si s’havia tornat boja, igual que la Susanna, que li va dedicar una de les seves mirades d’advertència, però la Laia no els va fer cas i es va aixecar davant de tota la classe. De sobte, tot el soroll es va paralitzar.

imagen

imagen —li va preguntar la Mortícia quan la va veure dreta, però encara no s’havia après

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos