A la Laia se li tancaven els ulls per moments. S’havia de concentrar a obrir-los cada vegada que notava el pes de les parpelles perquè la Mortícia no l’enxampés. Com a molt, els mantenia tancats uns segons abans de fregar-se’ls i obrir-los gairebé pestanya a pestanya. Com li costava mantenir-se desperta! I és que... era com si hagués passat una eternitat des de les vacances de Nadal. Si més no, des de l’última part (un cop acabada la fase del menjador social i havent tornat de Berlín), quan no havia de matinar i feia el mandra al llit fins als volts de les onze, moment en què la mare entrava a l’habitació per assegurar-se que seguia respirant.

—Com pots dormir tanta estona? Gairebé dotze hores! —exclamava la Maria, mentre apujava les persianes fent molt de soroll.

A vegades, ni així no aconseguia treure-la del llit. Però és que s’hi estava tan bé, sense presses... A més, aquell descans se’l ben mereixia després d’haver treballat tota una setmana en plenes vacances.

La veu de la Mortícia la va tornar al present. Es va aguantar un badall i es va fregar la cara amb les mans. Uf! Quin sacrifici! Semblava mentida que l’escola hagués començat aquell mateix dilluns! De fet... no havia ni passat una hora de classe! Com podia ser? La ment li jugava males passades...

—Bé... Per acabar... Us parlaré d’un nou projecte —va anunciar de sobte la Mortícia, amb aquella manera de parlar tan pausada i removent la llarga i fosca cabellera.

La Laia amb prou feines havia sentit la veu mel·líflua de la tutora durant tota l’hora. Però les paraules

«nou projecte»

li van entrar per les orelles directament cap al sistema central d’alarma del seu cap pèl-roig, i es va redreçar immediatament. Els ulls van deixar d’intentar tancar-se definitivament (almenys aquell matí). Cada vegada que la Mortícia anunciava una novetat, podia tremolar el món sencer...

—Caram... veig que he captat l’atenció de tothom. Finalment —va dir la Mortícia, amb els ulls clavats en la Laia. Les celles arquejades l’amenaçaven. Tot seguit, es va posar a buscar uns papers per sobre la taula.

La Laia va empassar-se saliva: es devia haver endormiscat més estona del que es pensava. Va mirar la Frida, a l’altra banda de la classe, que es va burlar d’ella fent veure que estava adormida: va tancar els ulls, va repenjar el cap a les mans i es va posar a roncar. Amb la seva altura no passava mai desapercebuda, però tant li feia. Després, la Laia va mirar la Susanna, que seia una mica més cap al mig de l’aula, amb els cabells negres tots esbullats de tant riure de manera descarada mentre assenyalava la Frida, que continuava fent el pallasso, per variar. Al final, la Laia no es va poder aguantar més i se li va escapar el riure.

—Sembla que us fa molta gràcia la idea. Fantàstic! Espero que us hi apliqueu molt, doncs... —va dir la tutora, fent un gest de desgrat amb la boca que va esborrar de cop el somriure de la Laia.

—No rèiem d’això, profe. És que... —va començar a disculpar-se la Laia, però la Mortícia la va interrompre alçant la mà.

—No m’interessa.

La Laia va decidir que era millor callar i es va redreçar a la cadira. La Mortícia ja la tenia prou entravessada, i no volia pas donar-li més motius perquè li fastiguegés la resta del curs. Amb una mica de sort, a tercer d’ESO ja no els tocaria ni de tutora... ni de professora. Va creuar els dits a sota el pupitre.

—El projecte que us comentava consisteix a fer un blog del vostre curs. Us dividireu en grups i cadascun s’encarregarà d’una secció. En secret. NINGÚ no pot saber quina secció fa cap dels altres grups. La que sigui més visitada serà la guanyadora i rebrà un premi.

La notícia va anar seguida d’un sospir general de la classe.

—Quin tipus de premi? —va voler saber en Lluís, l’skater que sempre que acabaven de fer un examen es dedicava a preguntar les respostes a tothom.

—També és secret. Us el diré quan s’acabi el concurs —va resoldre la Mortícia, sense més explicacions.

Els xiuxiuejos entre els alumnes no van trigar a arribar.

—I compta per a la nota? —va preguntar en Charlie, el noi amb qui la Raquel havia començat a flirtejar durant la setmana d’esquí, tot i que encara no hi havia res segur entre ells.

—La professora de llengua ja us en parlarà, però una mica sí... El projecte del blog durarà un mes... de manera que en aquesta primera part de l’avaluació se us valorarà la redacció, entre altres coses. Encara que el treball sigui en grup, cada component ha d’enviar al meu correu electrònic, cada divendres, un text, que jo m’encarregaré de revisar i de penjar al blog. I apareixerà els dilluns.

La Laia es va fixar que la Mariona, la reina de les Pavetes i enemiga acèrrima seva, somreia tota satisfeta amb la notícia. Fins i tot va alçar la mà per fer una pregunta amb aquella veu de gata diabòlica:

—Podem escriure sobre el que vulguem?

—No exactament, Mariona... —Va fer una pausa per augmentar la intriga—. Els temes finals se seleccionaran mitjançant un sorteig. Per tant... Ara vull que apunteu en un paper el tema que us interessa a cadascun de vosaltres. I també el grup del qual formareu part. Jo els valoraré, escolliré els més adequats i faré un sorteig entre els diferents grups.

La Laia es va girar de nou cap a les seves amigues, que assentien tan satisfetes com ella: al capdavall, no pintava pas tan malament, aquell projecte. Mentre els toqués una secció xula, tot aniria bé, perquè el Club de les Vambes Vermelles estaria unit per fer la feina. Ja li començava a entusiasmar la idea. Per què no?

El timbre de les deu en punt, curiosament, no va provocar l’habitual efecte en els alumnes. La Laia no es va moure de la cadira. I els altres companys tampoc, perquè van començar a fer preguntes a la Mortícia sobre el blog que farien. En Toni el Quadrat va voler saber si també podrien parlar d’esports. En Lluís va preguntar, concretament, pel món de l’skater. I a en Charlie li interessava saber si es podria parlar de cine.

—Sí... trieu els temes que vulgueu —va respondre la Mortícia—. També hi pot haver literatura, música, història...

Mentre els altres companys xiuxiuejaven per formar grups i escollir els temes, la Laia va preparar el boli i va tallar un tros de paper de la llibreta. No li interessava cap dels temes que havia suggerit la Mortícia. Potser la música... Però li semblava massa tòpic; qualsevol en podia parlar, d’allò. Ella més aviat escolliria el món de la moda, per exemple. D’això en sabia i podia donar bons consells. O l’art, perquè li agradava molt dibuixar i sabia reconèixer un bon quadre. O fins i tot podia triar la família, perquè amb uns pares divorciats s’havia convertit en una experta i se li acudien mil coses de què parlar.

—Només es pot triar un tema per alumne —va anunciar la Mortícia, com si sabés exactament el que estava pensant la Laia, que va mirar la professora per assegurar-se que no tenia rajos X ni res semblant.

«Molt bé», es va dir a si mateixa. «Trio la moda.» Aquest tema li semblava el més guai de tots.

La Mortícia va agafar un pot de vidre de la prestatgeria i va anar passant taula per taula per recollir els paperets que contenien els temes que cada alumne havia seleccionat. La Laia estava emocionadíssima amb la idea de parlar de moda. Encara que per a la resta del grup no fos el més atractiu, ella les ajudaria a confeccionar uns bons textos sobre el tema. Seria molt més divertit que parlar de qualsevol altra cosa! Estava segura que les altres al capdavall l’hi agrairien. A la Laia li encantava llegir revistes i estar al dia sobre els outfits més actuals. Amb quatre parracs podia fer autèntiques meravelles: l’art de combinar colors és un do, o almenys això li havien dit un munt de vegades la Frida i les seves amigues. Si treballaven de valent i el seu grup de treball aconseguia el premi a finals de mes, la seva mare fliparia. Segur que el premi era alguna cosa al·lucinant, si no, no ho mantindrien pas en secret. Quan la Mortícia va arribar a la seva taula i va acostar el pot de vidre a la Laia perquè hi tirés el paperet, va sentir que la tutora anunciava l’última de les informacions sobre el blog:

—Ah, per cert... El tema que hàgiu triat us pot tocar, o no... Jo mateixa m’encarregaré d’adjudicar-vos el més adequat per a cada... grup. I recordeu, és secret.

La Laia hauria jurat que la Mortícia li havia clavat la mirada mentre pronunciava la paraula «grup». De sobte, el que li semblava un projecte atractiu i en el qual estava desitjant participar, es va convertir en la possibilitat d’un malson ultraterrible. La Mortícia l’odiava, d’això no en tenia cap dubte. Els dubtes els tenia sobre el tema que ella odiava més, perquè estava segura que seria precisament el que la professora els adjudicaria.

La segona hora no va pas ser millor que la primera. I no només perquè l’assignatura que tocava era la que més detestava (mates, of course), sinó perquè no s’havia pogut treure del cap els ulls de la Mortícia apuntant-la directament mentre recollia el maleït paperet. Per això quan el Papada, el profe, li va demanar que repetís les propietats de les proporcions que els acabava d’explicar, la Laia va haver de fingir que tenia ganes de vomitar. Es va posar la mà a la boca i, amb tot el teatre que va ser capaç de fer, va prémer els llavis i va tensar l’abdomen com si li vinguessin nàusees. Al principi, el Papada no va saber com reaccionar: la mirava amb els seus ulls rodons de peix i la cara inflada i tremolosa, esperant que la Laia es refés una mica. Però quan va veure que ella seguia amb el drama, no va tenir més remei que deixar-la sortir corrent de la classe en direcció al lavabo.

Un cop tancada al vàter, va respirar fondo i va intentar relaxar-se: li havia sortit bé, el Papada s’ho havia empassat. Havia fet el que havia de fer per evitar un altre fracàs en aquell primer dia de postvacances. Tenia clar que la Mortícia faria mans i mànigues per arruïnar-li el concurs del blog, de manera que no volia haver d’afrontar un negatiu en matemàtiques per no haver estat atenta a la lliçó d’aquell dia. La Laia va tornar a l’aula quan faltaven pocs minuts perquè s’acabés la classe. El Papada havia fet la pregunta a un altre alumne i va deixar la Laia tranquil·la l’estona que quedava.

Quan van sortir al pati, les noies se li van llançar a sobre, preocupades. La Frida, tot i la seva fredor habitual, va ser la primera a parlar-hi.

—Nena, estàs bé? Ens has espantat molt... —va dir, agafant-li el braç mentre caminaven cap a l’olivera de sempre. Com que la passava uns quants caps, gairebé semblava que la Laia anés penjada d’ella.

—Sí, sí, només ho he fingit... —va confessar, abans de ficar-se un tros de magdalena a la boca.

—Què has fingit? —va preguntar l’Eva.

Va accelerar el pas per atrapar-les, sense entendre de què parlaven. Mirava la Laia i la Frida tota encuriosida, amb aquells ulls de color verd maragda. Ni ella ni la Raquel havien presenciat la millor actuació dramàtica de la història, perquè anaven a classes diferents.

La Laia els va explicar el que havia passat, i les altres se’n feien creus.

—Acabes de fer creure al profe que et trobaves malament per lliurar-te d’una pregunta? —va preguntar la Raquel.

Quan la Laia va assentir, una mica avergonyida per la seva comèdia, l’altra va respondre deixant-la totalment sorpresa:

—Nena, ets la meva heroïna.

Les noies van començar a fer bromes sobre el tema: que si la Laia era una exagerada, que si havia estat a punt de provocar-li un infart, al pobre Papada, que si hauria estat menys arriscat fer veure que tenia la regla... Quan van seure a sota l’olivera, totes es petaven de riure. La Laia els va prometre que els ensenyaria aquells dots artístics que no sabia gaire d’on havien sortit. Potser algun dia els serien útils.

Després van parlar del tema del blog. La bona notícia era que la Mortícia havia acceptat que el Club de les Vambes Vermelles treballés per a una mateixa secció, malgrat que els membres estaven dividits en classes diferents. L’altra qüestió era el tema que havia escollit cadascuna. L’Eva havia tingut classe amb la Mortícia just després d’elles, i entre totes van informar la Raquel d’aquell nou projecte.

—Jo he triat esports, és clar. Però això no és pas cap sorpresa —va dir la Frida, abans de queixalar l’entrepà de tonyina.

—Jo també escolliré aquest tema, a la tarda em toca la Mortícia —va dir la Raquel, com a capitana de l’equip de vòlei en què jugava la Frida.

—Jo he triat música. Ben poc original, també —va dir l’’Eva, somrient.

La Laia ja s’ ho havia imaginat: amb les hores que dedicava al violí, al solfeig, al cor i a l’ harmonia al Liceu, la música era un tema sobre el qual l’ Eva podria parlar més bé que ningú, sens d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X