Secrets online! (Sèrie El Club de les Vambes Vermelles 7)

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

A la Laia se li tancaven els ulls per moments. S’havia de concentrar a obrir-los cada vegada que notava el pes de les parpelles perquè la Mortícia no l’enxampés. Com a molt, els mantenia tancats uns segons abans de fregar-se’ls i obrir-los gairebé pestanya a pestanya. Com li costava mantenir-se desperta! I és que... era com si hagués passat una eternitat des de les vacances de Nadal. Si més no, des de l’última part (un cop acabada la fase del menjador social i havent tornat de Berlín), quan no havia de matinar i feia el mandra al llit fins als volts de les onze, moment en què la mare entrava a l’habitació per assegurar-se que seguia respirant.

—Com pots dormir tanta estona? Gairebé dotze hores! —exclamava la Maria, mentre apujava les persianes fent molt de soroll.

A vegades, ni així no aconseguia treure-la del llit. Però és que s’hi estava tan bé, sense presses... A més, aquell descans se’l ben mereixia després d’haver treballat tota una setmana en plenes vacances.

La veu de la Mortícia la va tornar al present. Es va aguantar un badall i es va fregar la cara amb les mans. Uf! Quin sacrifici! Semblava mentida que l’escola hagués començat aquell mateix dilluns! De fet... no havia ni passat una hora de classe! Com podia ser? La ment li jugava males passades...

—Bé... Per acabar... Us parlaré d’un nou projecte —va anunciar de sobte la Mortícia, amb aquella manera de parlar tan pausada i removent la llarga i fosca cabellera.

imagen

La Laia amb prou feines havia sentit la veu mel·líflua de la tutora durant tota l’hora. Però les paraules

«nou projecte»

li van entrar per les orelles directament cap al sistema central d’alarma del seu cap pèl-roig, i es va redreçar immediatament. Els ulls van deixar d’intentar tancar-se definitivament (almenys aquell matí). Cada vegada que la Mortícia anunciava una novetat, podia tremolar el món sencer...

—Caram... veig que he captat l’atenció de tothom. Finalment —va dir la Mortícia, amb els ulls clavats en la Laia. Les celles arquejades l’amenaçaven. Tot seguit, es va posar a buscar uns papers per sobre la taula.

La Laia va empassar-se saliva: es devia haver endormiscat més estona del que es pensava. Va mirar la Frida, a l’altra banda de la classe, que es va burlar d’ella fent veure que estava adormida: va tancar els ulls, va repenjar el cap a les mans i es va posar a roncar. Amb la seva altura no passava mai desapercebuda, però tant li feia. Després, la Laia va mirar la Susanna, que seia una mica més cap al mig de l’aula, amb els cabells negres tots esbullats de tant riure de manera descarada mentre assenyalava la Frida, que continuava fent el pallasso, per variar. Al final, la Laia no es va poder aguantar més i se li va escapar el riure.

—Sembla que us fa molta gràcia la idea. Fantàstic! Espero que us hi apliqueu molt, doncs... —va dir la tutora, fent un gest de desgrat amb la boca que va esborrar de cop el somriure de la Laia.

—No rèiem d’això, profe. És que... —va començar a disculpar-se la Laia, però la Mortícia la va interrompre alçant la mà.

—No m’interessa.

La Laia va decidir que era millor callar i es va redreçar a la cadira. La Mortícia ja la tenia prou entravessada, i no volia pas donar-li més motius perquè li fastiguegés la resta del curs. Amb una mica de sort, a tercer d’ESO ja no els tocaria ni de tutora... ni de professora. Va creuar els dits a sota el pupitre.

—El projecte que us comentava consisteix a fer un blog del vostre curs. Us dividireu en grups i cadascun s’encarregarà d’una secció. En secret. NINGÚ no pot saber quina secció fa cap dels altres grups. La que sigui més visitada serà la guanyadora i rebrà un premi.

La notícia va anar seguida d’un sospir general de la classe.

—Quin tipus de premi? —va voler saber en Lluís, l’skater que sempre que acabaven de fer un examen es dedicava a preguntar les respostes a tothom.

—També és secret. Us el diré quan s’acabi el concurs —va resoldre la Mortícia, sense més explicacions.

Els xiuxiuejos entre els alumnes no van trigar a arribar.

—I compta per a la nota? —va preguntar en Charlie, el noi amb qui la Raquel havia començat a flirtejar durant la setmana d’esquí, tot i que encara no hi havia res segur entre ells.

—La professora de llengua ja us en parlarà, però una mica sí... El projecte del blog durarà un mes... de manera que en aquesta primera part de l’avaluació se us valorarà la redacció, entre altres coses. Encara que el treball sigui en grup, cada component ha d’enviar al meu correu electrònic, cada divendres, un text, que jo m’encarregaré de revisar i de penjar al blog. I apareixerà els dilluns.

La Laia es va fixar que la Mariona, la reina de les Pavetes i enemiga acèrrima seva, somreia tota satisfeta amb la notícia. Fins i tot va alçar la mà per fer una pregunta amb aquella veu de gata diabòlica:

—Podem escriure sobre el que vulguem?

—No exactament, Mariona... —Va fer una pausa per augmentar la intriga—. Els temes finals se seleccionaran mitjançant un sorteig. Per tant... Ara vull que apunteu en un paper el tema que us interessa a cadascun de vosaltres. I també el grup del qual formareu part. Jo els valoraré, escolliré els més adequats i faré un sorteig entre els diferents grups.

imagen

La Laia es va girar de nou cap a les seves amigues, que assentien tan satisfetes com ella: al capdavall, no pintava pas tan malament, aquell projecte. Mentre els toqués una secció xula, tot aniria bé, perquè el Club de les Vambes Vermelles estaria unit per fer la feina. Ja li començava a entusiasmar la idea. Per què no?

imagen

El timbre de les deu en punt, curiosament, no va provocar l’habitual efecte en els alumnes. La Laia no es va moure de la cadira. I els altres companys tampoc, perquè van començar a fer preguntes a la Mortícia sobre el blog que farien. En Toni el Quadrat va voler saber si també podrien parlar d’esports. En Lluís va preguntar, concretament, pel món de l’skater. I a en Charlie li interessava saber si es podria parlar de cine.

—Sí... trieu els temes que vulgueu —va respondre la Mortícia—. També hi pot haver literatura, música, història...

Mentre els altres companys xiuxiuejaven per formar grups i escollir els temes, la Laia va preparar el boli i va tallar un tros de paper de la llibreta. No li interessava cap dels temes que havia suggerit la Mortícia. Potser la música... Però li semblava massa tòpic; qualsevol en podia parlar, d’allò. Ella més aviat escolliria el món de la moda, per exemple. D’això en sabia i podia donar bons consells. O l’art, perquè li agradava molt dibuixar i sabia reconèixer un bon quadre. O fins i tot podia triar la família, perquè amb uns pares divorciats s’havia convertit en una experta i se li acudien mil coses de què parlar.

—Només es pot triar

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos