El Club de les Vambes Vermelles 16 - Endavant, always

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

Era fàcil distingir la Cèlia a uns quants metres de distància. Per molt que s’esforcés a no cridar l’atenció, tenia una preciosa cabellera castanya pentinada cap a un costat que li tapava part de la cara pigada mentre clavava la mirada en el mòbil que agafava amb una mà. Quan la Laia la va cridar des de lluny, la Cèlia va alçar la vista i li va dedicar el seu somriure acompanyat d’aquells dos clotets tan bufons que delataven com s’alegrava de veure-la. La Cèlia s’havia convertit en una persona molt important a la seva vida. Era una amiga de les bones, de les que no et deixen tirada quan les necessites. I per això, quan va arribar al seu costat, li va fer una forta abraçada, malgrat que no feia ni tres dies que s’havien vist, quan la Cèlia va anar a dinar a casa d’ella amb tota la família. No ho podia dir de les altres membres d’El Club de les Vambes Vermelles, això.

Després de les dues setmanes que havien passat juntes a Los Angeles, era com si la Frida, la Raquel, la Susanna i l’Eva s’haguessin esfumat, desintegrat, evaporat o com se n’hi vulgui dir. Havien passat l’últim mes de vacances gairebé sense veure’s ni parlar. De la seva banda, la Marta havia tornat a Berlín i, a part d’algun correu electrònic, tampoc no havien contactat gaire. La Laia comprenia que cadascuna tingués les seves coses, i agraïa molt el viatge que li havien organitzat entre totes per poder estar amb en Mario aquell juliol. S’ho havien passat superbé i allò li havia servit per entendre millor la relació que havien de mantenir a partir de llavors, adaptada a la nova situació, a la distància que els separava, fins que ell tornés del seu any americà l’estiu vinent. Tot i que l’enyorava moltíssim, la Laia vivia menys tensa i més respectuosa amb ell. A més, parlaven cada dia, és clar, i ho continuaven compartint absolutament tot. El que no entenia era per què les noies no sabien trobar un terme mitjà en la seva relació d’amistat... A veure, no calia que estiguessin pendents d’ella les vint-i-quatre hores del dia, no era pas això el que els demanava, però hi havia un tema urgent per resoldre i cap d’elles no havia mogut ni un dit: la Cèlia continuava patint el boicot del col·lectiu artístic liderat per la perversa de l’Alícia i, per culpa seva, el seu compte d’Instagram estava sota mínims. Havien de fer alguna cosa contra aquella colla d’assetjadors, però no havien estat capaces d’unir-se com abans. Al principi no volia acceptar-ho, però era com si El Club de les Vambes Vermelles s’estigués dissolent. Ja no sabien ni posar-se d’acord per protegir una de les seves integrants. Això deia molt poc d’elles, de totes... i provocava a la Laia una barreja de decepció i d’enuig difícil d’evitar.

837.jpg

—Estàs preparada per al nou curs? —va preguntar la Cèlia a la Laia mentre caminaven juntes des de la cantonada on havien quedat fins a la porta de l’escola.

Havien dit de trobar-se a prop de la parada del bus per entrar juntes el primer dia de classe. Era 12 de setembre, estaven a punt de començar quart d’ESO i, malgrat que la Laia tenia ganes d’estar activa i així tenir menys temps per recordar que en Mario era tan lluny, també li feia una mica de por el que es trobarien aquell curs. Tercer d’ESO havia estat dur, molt dur, per tant, quart seria... més o menys com escalar l’Everest o algun cim encara més escarpat. A més, tampoc no tenia ganes d’entrar en aquell edifici tota sola i trobar-se les altres noies a la porta. Preveia que la situació seria una mica incòmoda...

—No sé si estic preparada, però crec que m’anirà bé. I tu?

La Cèlia va arronsar les espatlles.

—Tampoc tinc gaires ganes d’enfrontar-me a la gent ara mateix... Encara sort que és dimarts i serà una setmana curta —va respondre ella, amb veu greu.

—No pots permetre que et trepitgin d’aquesta manera.

—I què faig?

—Tirar endavant —va dir la Laia, agafant-li la mà amb gest d’afecte.

La Cèlia va assentir en silenci i amb fermesa, sense deixar anar la seva amiga. Si hagués contestat, segurament no hauria semblat gaire convençuda, o sigui que va preferir no dir res més.

Van travessar la reixa i la porta de l’edifici entre la multitud d’estudiants uniformats. Era un dia calorós, l’estiu encara no s’havia acabat i es notava. A tot arreu se sentien rialles i crits eufòrics causats pels retrobaments; l’excitació es palpava a tots els racons, però elles estaven callades, mirant a banda i banda, encara agafades de la mà, com si així, juntes, poguessin reunir la força que necessitaven per fer front al primer dia.

Quan ja pujaven les escales per buscar la nova aula, va sonar una veu coneguda darrere seu:

—Que voleu ser les primeres de la classe? —va preguntar la Frida, amb sorna, saltant pels esglaons de pressa i sense esforç gràcies a les seves llargues cames.

900.jpg

Totes dues es van aturar i van mirar enrere, en silenci. La Frida ja havia arribat al seu costat.

—Què? Ja estem així? Fent morros a primera hora? A aquest ritme, al final del dia la cara us arribarà als peus —va dir, mirant-les amb un mig somriure.

La Laia va deixar escapar un sospir sonor.

—Hola, Frida —va dir, simplement, abans de reprendre la marxa.

—Que seca, no? —va comentar ella, mirant la Cèlia, que va arronsar les espatlles mentre seguia la Laia.

En aquell moment van sentir l’Eva, la Raquel i la Susanna, que van atrapar la Frida i les van saludar a totes fent xivarri. Tot seguit, la Cèlia i la Laia van entrar a la seva nova aula sense mirar enrere i van seure de costat.

Mentre la Laia treia de la motxilla el llibre d’ètica que s’havia comprat per a les classes amb la tutora, va veure que la Frida i la Susanna se li plantaven al davant.

—Què us passa? —va preguntar la Susanna.

—Res —va respondre la Laia, tensa.

La Frida i la Susanna van mirar la Cèlia, que seia allà al costat, amb els llavis serrats per mostrar que ella tampoc no en sabia res.

—Estàs enfadada? —va insistir la Susanna.

—Jo? En absolut —va contestar la Laia. I tant que ho estava, però preferia fer-les patir una mica i que s’adonessin elles soletes que sí que ho estava, i per què.

Just en aquell moment la Flora va entrar a l’aula i va interrompre la conversa. La Susanna i la Frida la van mirar amb les celles arrufades abans de seure a l’altra punta de la fila per preparar el material de classe.

La professora d’ètica estava resplendent amb el seu bronzejat de platja i el vestit de tirants de color blau cel. Els va donar la benvinguda i els va anunciar una notícia important:

988.jpg

—La Mortícia no tornarà a l’escola. Ha decidit canviar d’aires i es trasllada a Santander.

La Laia va obrir els ulls amb entusiasme. Es va posar una mà a la boca per ofegar un crit d’alegria. La geografia no era el seu fort, però estava força segura que Santander era molt lluny. Va mirar la Cèlia am

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos