Èric i Sònia

Un altre hotel. Una altra barra de bar. Les vuit del vespre i torno a esperar algú. Rere el fil musical se sent la pluja, no ha parat en tot el dia. Sembla que no hagi sortit de Londres. Hi ha poc ambient, és dimarts i és hivern.

La dona amb qui he quedat avui és molt atractiva. I jove. Crec que és la més jove amb qui he quedat mai, no deu arribar als... vint-i-cinc? Mirant bé la seva foto és difícil de dir, no té prou definició... Però el coll no enganya mai. És jove, molt. Potser massa, però tot i així va ser fàcil quedar amb ella.

Tots dos vam coincidir que no valia la pena perdre el temps xatejant. Pensa, com jo, que fins que no et trobes cara a cara no saps realment amb qui estàs parlant. Això ens va estalviar la clàssica pèrdua de temps de qüestionaris interminables i gens fiables per whatsapp, però el cas és que ara em trobo aquí esperant una dona de qui no sé gairebé res, més enllà del nom i de la cara que fa en una foto amb poca definició.

—Murray?

—Sònia.

—Hola.

Es treu la bufanda i em fa dos petons amb un somriure dolç. És encara més atractiva del que vaticinava la seva foto de perfil, però tot i així no ho potencia. Té petites gotetes d’aigua sobre l’abric fosc i sobri que li tapa el cos. El que més m’agrada: el punt just de maquillatge, ni poc ni massa. Té bon gust.

—Què prens? —diu mentre s’asseca el cabell llarg i negre que li cau sobre l’esquena.

—Whisky.

—Que clàssic. —Somriu.

—Bastant. I tu?

—Una copa de vi blanc, si us plau —demana directament al cambrer.

Es treu l’abric i s’asseu al tamboret del meu costat. Porta un vestit verd oliva que no li marca gaire les formes del cos, senzill però elegant. Ens mirem uns segons, analitzant-nos. M’encanta aquest moment: el moment en què la fotografia es converteix en persona real i tens la sensació que l’una i l’altra tenen poc en comú.

—Com et dius realment?

—Èric.

—Èric... —diu pensativa—. No hi ha gaires Èric a la teva generació.

—A la «meva» generació?

Ella fa una ganyota i riu.

—Perdona, em costa iniciar una conversa normal.

—No, tens raó. No som de la mateixa generació —li responc—. I tu, et dius Sònia de veritat?

—Sí, sí... jo sí —em respon amb un somriure tímid.

El cambrer li serveix la copa de vi i ella beu mullant-se els llavis amb suavitat. Té un lleuger toc infantil inconscient en els seus moviments.

—Així que hi ha temes bons i temes dolents per iniciar una conversa? —pregunto.

—Esclar: el temps, el barri on has quedat, la decoració del local, la música que sona... Si recorregués més sovint als clixés m’aniria millor.

—Per això són clixés, perquè funcionen.

Ella somriu i m’adono que m’agrada el seu somriure.

—Volia dir-te una cosa —em confessa sense atrevir-se a mirar-me als ulls—. És la primera vegada que quedo amb algú... jo no volia apuntar-m’hi, però una amiga...

Escolto per enèsima vegada la història de l’amiga que la va convèncer per apuntar-se a les cites per internet... O tothom té la mateixa amiga a Barcelona o molta gent menteix. La veritat és que no m’importa gens si aquesta vegada és veritat o no. No m’importa mai, en realitat.

La Sònia acaba d’explicar-se i no sé ben bé què dir-li. Suposo que espera que la tranquil·litzi dient-li que jo tampoc no ho he fet gaires vegades, però no tinc ganes de mentir.

—T’he tallat el rotllo. —S’avergonyeix ella.

—No, no... A mi no m’importa. Només espero que no et sentis massa incòmoda per xerrar tranquil·lament. —Ella em mira analitzant el que li he dit—. No és la meva primera vegada i el que he après és que es tracta de relaxar-se i deixar-se anar. La nit ens portarà on ens hagi de portar.

M’observa pensativa.

—D’acord. És una bona filosofia. —Em torna a somriure i aixeca la seva copa per brindar amb la meva—. Per la nit, que ens porti on ens hagi de portar.

—Per la nit —repeteixo brindant amb ella.

Ella es torna a mullar els llavis amb el vi.

—Has tingut moltes cites?

Una hora més tard, per fi hem superat el diàleg arquetípic per trencar el gel. La Sònia està ara una mica més xerraire i s’atreveix a mirar-me als ulls de tant en tant. Per ser tan jove, sap mantenir un diàleg. No és de les que et clava un monòleg d’aquells que al final et vénen ganes de desconnectar-la, ni tampoc de les que et deixa que facis tota la feina.

Com tothom, s’ha sorprès quan li he explicat quina és la meva professió. M’ha preguntat quants anys feia que m’hi dedicava, però per sort no ha estat tan curiosa com altres. No m’importa explicar que em dedico a viatjar pel món acomiadant gent, però m’avorreix passar pel mateix interrogatori cada vegada.

A diferència de la majoria, la mirada de la Sònia no ha canviat després de saber-ho. En general la gent dedueix que no dec ser gaire sensible. És una conclusió fàcil, ho entenc. I gairebé tothom deixa anar en algun moment un «Jo no ho podria fer». Ella, no.

—I si ens asseiem als sofàs? Se’m està quedant el cul quadrat.

—Esclar. —Somric.

M’agrada l’espontaneïtat, encara que vingui gràcies al parell de copes que ja porta.

S’aixeca i observo la seva manera de caminar, modestament sensual. Estic una mica sorprès, està sent una de les cites més fàcils i agradables que he tingut mai. Em salto per un moment la meva pròpia norma de «deixar-se portar» preguntant-me on acabarà la nit.

Demanem una altra ronda al cambrer i ens asseiem en uns sofàs blancs i moderns que decoren una zona apartada amb més privacitat.

—Tens fills? —em pregunta.

—Dos adolescents.

—Ui, que complicat! —Somriu.

—Són una espècie a part. I tu, tens fills?

—Nooo...! —Riu ella col·locant-se un floc de cabells rere l’orella—. Quan fa que et vas divorciar?

—Dos anys —menteixo.

Dos anys és prou temps perquè sembli que ho tinc superat. La mentida és sempre la mateixa, és la manera de controlar-la bé.

—I tens bona relació amb la mare?

—No parlem gaire. —Aquí la veritat és que no menteixo.

—Perdona, no és cosa meva...

—No passa res. —La tranquil·litzo—. La relació no és del tot dolenta, només que cadascú fa la seva vida.

M’escolto a mi mateix i m’adono que curiosament no em fa falta mentir per definir el meu matrimoni.

—És normal —diu ella—. I no has pensat a tornar a Barcelona?

—I tant... potser torno quan els meus fills siguin una mica més grans i em necessitin encara menys que ara.

Ella somriu. El cambrer ens porta les begudes i la Sònia fa un altre glop a la seva tercera copa de vi.

—T’allotges aquí? —em pregunta.

—Sí.

A partir d’ara l’opció de pujar a la meva habitació després d’aquesta copa és sobre la taula.

—Cristina —ens interromp una veu greu. És la d’un home que deu tenir la meva edat, amb la mirada penetrant i vestit amb roba cara. S’ha quedat palplantat davant la Sònia i la mira interrogant.

Ella es posa nerviosa, l’hi noto a les galtes, que es posen vermelles.

—Hola —diu ell.

—Disculpi, s’equivoca de persona.

—No em facis el paperet, si us plau.

—No sé qui és, de debò —m’aclareix. Però el seu to no és gaire convincent.

—I tant que saps qui sóc. —L’home m’observa, inquisitiu—. Estàs ocupada, ja ho veig. Podem parlar un moment a soles?

La Sònia s’ho pensa uns instants. És evident que la situació la incomoda i que preferiria dir que no.

—Disculpi, però estem parlant —dic jo—. No és un bon moment.

Abans que l’home em pugui contestar, la Sònia s’aixeca per evitar que es converteixi en una situació encara més incòmoda.

—Serà un moment, perdona —em diu.

L’home i la Sònia s’aparten uns metres de mi. Els veig de reüll, faig veure que no els sento mentre miro el mòbil. Ell em dóna l’esquena, però puc distingir algunes paraules gràcies a la seva veu profunda. No s’ha de ser gaire llest per entendre que parlen de diners i que és ell el que els hi reclama. La Sònia, fràgil una altra vegada, es defensa negant-ho tot amb el cap. La conversa comença a pujar de to. M’acosto a ells.

—Escolti —els interrompo—. Serà millor que marxi.

L’home em mira amb un somriure cínic.

—Sí, ja marxo. Vés amb compte amb aquesta.

Abans de marxar, l’home li fa una carícia a la barbeta, un gest que a ella no li agrada i que defuig.

L’home surt per la porta del carrer i desapareix sota la pluja.

—Vine, seiem —dic a la Sònia.

Tornem a seure als sofàs, però la situació ha canviat. Les galtes de la Sònia segueixen vermelles i no parla. Està preocupada per alguna cosa que li ha dit aquell home.

—Estàs bé? Vols una aigua?

—No. —Agafa la copa de vi i se la beu ràpidament, com no havia begut en cap moment de la nit—. Em sap greu. És... un imbècil.

—Llavors sí que el coneixies.

Tot i que ho dic en broma, la Sònia no riu. Abaixa la mirada, com si l’hagués enxampat.

—No m’has de donar explicacions, Sònia. O és Cristina?

—Cap dels dos.

Li somric. Ara sóc jo el que em sento enxampat.

—Ho sento —em diu.

—No m’importa com et diguis. Però m’hauria d’importar l’avís que m’ha fet... l’imbècil?

Ella esbossa un somriure, però no respon a la pregunta.

—Per què hauria d’anar amb compte amb tu? Em volies treure pasta?

Finalment em mira als ulls i em respon amb sinceritat.

—Sóc prostituta.

—Ets prostituta.

—Sí.

—I ara mateix estàs treballant?

—Sí.

—I quan pensaves cobrar-me, després de follar?

—No, abans.

—I si no hagués volgut pagar?

Llavors em clava una mirada que havia estat amagant fins aquell moment. Té la seguretat que hauria pagat. De sobte, no és la mateixa Sònia que abans, ha desaparegut la seva candidesa. Fins i tot sembla més gran.

I aleshores tot quadra: una preciositat com aquesta, lliure i fàcil, com caiguda del cel. Una dona amb moviments de nena, tímidament seductora. La seva primera cita, no va voler xatejar... Per uns moments em quedo meravellat. Quina gran mentidera, sí, però quina gran actriu també. Hi he caigut de quatre potes. I la sensació, només perquè és tan nova, em meravella. Hauria pagat? Ha aconseguit fer-me dubtar.

A fora continua plovent. Faig l’última calada i tiro la burilla a terra. M’he acomiadat d’ella amb un educat «No m’interessa» i he pagat les copes. No l’he jutjat, de la mateixa manera que ella tampoc m’ha jutjat a mi quan li he explicat la meva feina.

Encara estic assimilant com ha aconseguit enganyar-me tant.

—Li truquem un taxi, senyor? —em pregunta el porter.

—No, gràcies.

Torno a entrar a l’hotel.

Ella ha tornat a seure al mateix lloc de la barra del bar on ens hem conegut. Ha demanat un gintònic i s’ha recollit els cabells. No em veu entrar, està xatejant amb algú pel mòbil. La seva expressió continua sent de preocupació. L’observo des de lluny: sembla una noia esperant la seva cita. Qualsevol hauria picat.

M’acosto a la barra, al seu costat, i demano una altra copa. Llavors em veu.

—Ja no estic d’humor —em diu—. Què vols?

—Qui era aquell home, el teu xulo?

—Jo no necessito cap xulo.

—Quant cobres?

—Ja no estic treballant.

Trec tres-cents euros de la cartera i els deixo sobre la barra. Els mira. Sé que els necessita.

—No vull follar —li dic.

Li acosto els diners per sobre la barra. Ella em posa la mà a sobre ràpidament per amagar-los.

—Què fas? —diu vigilant que el bàrman no ho hagi vist. Agafa els diners i se’ls guarda amb discreció a la bossa que té sobre la falda. Fa un glop del seu gintònic.

—Molt bé. Què vols, que continuï fent de nena tímida?

—Una mica suat, el tema de les Lolites, no?

—Doncs amb tu estava funcionant. —Em mira als ulls directament—. Ara dius que no vols follar, però abans te’n mories de ganes.

Em ric de mi mateix.

—M’has pres el pèl com un idiota.

—No siguis tan dur amb tu mateix.

—M’estaves agradant.

—Ja ho sé.

Ella beu mentre torna a guardar el seu mòbil a la bossa.

—Molt bé. Si no vols follar, què vols fer?

—No ho sé. No vull tornar a l’habitació sol.

—Em trenques el cor.

La miro sorprès per la seva fredor. El canvi dràstic de personatge em té al·lucinat.

—Fins i tot la teva veu és diferent.

M’aparta la mirada, impacient.

—Tornem a començar —li proposo—. Però ara sigues tu mateixa.

—I quina versió de «jo mateixa» vols?

—La versió en què em dius el que penses de veritat i no vas de figaflor.

—Per què?

—Perquè és molt més interessant.

Ella sospira.

—Tu mateix, Murray.

—Em dic Èric.

—Si tu ho dius...

—Tens gana?

Mitja hora més tard estem menjant uns frankfurts en un local on solia venir quan tenia vint anys amb els meus amics de carrera. Llavors era moda, ara es veu ranci i desfasat en el temps.

La decoració està tal com la vam deixar, amb els mobles de fusta fets a mida i la mateixa olor de fregit. La clientela que hi ha, la majoria turistes, és bastant sorollosa i no deixa sentir la música de fons.

—Sincerament, no m’esperava que em portessis a un lloc tan elitista —em diu abans de fer una queixalada al seu entrepà.

—Estic fart dels bars dels hotels i de la música chill-out.

—Sí, és un fàstic allotjar-se sempre en hotels de luxe.

Aconsegueix arrencar-me un somriure. Deu ser una mentidera i potser fins i tot una lladre, però la punyetera té gràcia.

—Quant fa que et dediques a això?

—No penso explicar-te la meva vida.

—Jo t’he explicat la meva.

—Sí. Molt interessant.

—Almenys em podries dir per què ho fas.

Ella em mira inquisitiva.

—Un moment. Vols que t’expliqui les meves misèries per ajudar-me i treure’m de la prostitució?

—Què?

—Síndrome de Pretty Woman. Et penses que ets el primer?

—Si un home no vol sexe amb tu, només pot voler dir que té una necessitat imperiosa de sentir-se heroi per una nit?

Ella s’ho rumia uns segons.

—Bàsicament, sí.

—Mira, no vull canviar-te la vida. Només em pregunto com una noia com tu ha arribat a això.

—A fer-se puta?

—A viure del sexe.

—No és cosa teva. Tres-cents euros no inclouen el culebron personal.

—I què inclouen?

Ella deixa l’entrepà al plat i em mira molt seductora, fent una paròdia.

—Ja ho saps —em posa una mà sobre la cama.

—Com et dius? —pregunto sense seguir-li la broma.

—Sandra.

—Mentida.

Aparta la mà de la cama i torna a mossegar el seu entrepà, tranquil·lament.

—Tània, Clàudia, Paula... El que prefereixis, Murray.

—Em dic Èric.

—Si tu ho dius...

—Ho fas per pagar-te una carrera?

Ella fa una forta riallada.

—Aquesta sí que és bona!

—D’acord, d’acord. No necessito saber-ho.

Faig l’última queixalada al meu frankfurt.

—Què fem ara?

—No ho sé, tu ets el que m’has pagat tres-cents euros per acompanyar-te a aquest tuguri.

M’eixugo els dits amb un petit tovalló de paper amb el qual no en tinc ni per començar. Crec que feia anys que no els tenia oliosos, però la sensació no em desagrada. Al contrari, em transporta als meus vint anys.

—Porta’m tu a un lloc —li dic.

Ella em mira sorpresa.

—Porta’m a un lloc on aneu normalment els de la teva edat quan sortiu.

—Ho dius de debò? —Em mira fent una ganyota d’estranyesa.

—Què passa, et fa vergonya que et vegin amb un vell?

Ella riu i s’eixuga l’oli de les mans pensant en un lloc on portar-me.

—Tu balles?

Quina bona pregunta. Sí que ballava, sí.

—Deu ser com anar en bici, no? —li dic.

Ella em mira incrèdula.

—Esclar que ballo.

Mitja hora més tard em trobo fent una llarga cua per entrar a una discoteca. Per sort ja no plou. Segur que des de fora se’m veu com un peix fora de l’aigua, amb el meu abric elegant i una noia al costat amb qui em porto més de vint anys que no sembla fer-me gaire cas. Al nostre voltant els joves parlen cridant d’un cantó a l’altre

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X