Cites

Diversos autors
Varios autores

Fragmento

cap-2

Èric i Sònia

Un altre hotel. Una altra barra de bar. Les vuit del vespre i torno a esperar algú. Rere el fil musical se sent la pluja, no ha parat en tot el dia. Sembla que no hagi sortit de Londres. Hi ha poc ambient, és dimarts i és hivern.

La dona amb qui he quedat avui és molt atractiva. I jove. Crec que és la més jove amb qui he quedat mai, no deu arribar als... vint-i-cinc? Mirant bé la seva foto és difícil de dir, no té prou definició... Però el coll no enganya mai. És jove, molt. Potser massa, però tot i així va ser fàcil quedar amb ella.

Tots dos vam coincidir que no valia la pena perdre el temps xatejant. Pensa, com jo, que fins que no et trobes cara a cara no saps realment amb qui estàs parlant. Això ens va estalviar la clàssica pèrdua de temps de qüestionaris interminables i gens fiables per whatsapp, però el cas és que ara em trobo aquí esperant una dona de qui no sé gairebé res, més enllà del nom i de la cara que fa en una foto amb poca definició.

—Murray?

—Sònia.

—Hola.

Es treu la bufanda i em fa dos petons amb un somriure dolç. És encara més atractiva del que vaticinava la seva foto de perfil, però tot i així no ho potencia. Té petites gotetes d’aigua sobre l’abric fosc i sobri que li tapa el cos. El que més m’agrada: el punt just de maquillatge, ni poc ni massa. Té bon gust.

—Què prens? —diu mentre s’asseca el cabell llarg i negre que li cau sobre l’esquena.

—Whisky.

—Que clàssic. —Somriu.

—Bastant. I tu?

—Una copa de vi blanc, si us plau —demana directament al cambrer.

Es treu l’abric i s’asseu al tamboret del meu costat. Porta un vestit verd oliva que no li marca gaire les formes del cos, senzill però elegant. Ens mirem uns segons, analitzant-nos. M’encanta aquest moment: el moment en què la fotografia es converteix en persona real i tens la sensació que l’una i l’altra tenen poc en comú.

—Com et dius realment?

—Èric.

—Èric... —diu pensativa—. No hi ha gaires Èric a la teva generació.

—A la «meva» generació?

Ella fa una ganyota i riu.

—Perdona, em costa iniciar una conversa normal.

—No, tens raó. No som de la mateixa generació —li responc—. I tu, et dius Sònia de veritat?

—Sí, sí... jo sí —em respon amb un somriure tímid.

El cambrer li serveix la copa de vi i ella beu mullant-se els llavis amb suavitat. Té un lleuger toc infantil inconscient en els seus moviments.

—Així que hi ha temes bons i temes dolents per iniciar una conversa? —pregunto.

—Esclar: el temps, el barri on has quedat, la decoració del local, la música que sona... Si recorregués més sovint als clixés m’aniria millor.

—Per això són clixés, perquè funcionen.

Ella somriu i m’adono que m’agrada el seu somriure.

—Volia dir-te una cosa —em confessa sense atrevir-se a mirar-me als ulls—. És la primera vegada que quedo amb algú... jo no volia apuntar-m’hi, però una amiga...

Escolto per enèsima vegada la història de l’amiga que la va convèncer per apuntar-se a les cites per internet... O tothom té la mateixa amiga a Barcelona o molta gent menteix. La veritat és que no m’importa gens si aquesta vegada és veritat o no. No m’importa mai, en realitat.

La Sònia acaba d’explicar-se i no sé ben bé què dir-li. Suposo que espera que la tranquil·litzi dient-li que jo tampoc no ho he fet gaires vegades, però no tinc ganes de mentir.

—T’he tallat el rotllo. —S’avergonyeix ella.

—No, no... A mi no m’importa. Només espero que no et sentis massa incòmoda per xerrar tranquil·lament. —Ella em mira analitzant el que li he dit—. No és la meva primera vegada i el que he après és que es tracta de relaxar-se i deixar-se anar. La nit ens portarà on ens hagi de portar.

M’observa pensativa.

—D’acord. És una bona filosofia. —Em torna a somriure i aixeca la seva copa per brindar amb la meva—. Per la nit, que ens porti on ens hagi de portar.

—Per la nit —repeteixo brindant amb ella.

Ella es torna a mullar els llavis amb el vi.

—Has tingut moltes cites?

Una hora més tard, per fi hem superat el diàleg arquetípic per trencar el gel. La Sònia està ara una mica més xerraire i s’atreveix a mirar-me als ulls de tant en tant. Per ser tan jove, sap mantenir un diàleg. No és de les que et clava un monòleg d’aquells que al final et vénen ganes de desconnectar-la, ni tampoc de les que et deixa que facis tota la feina.

Com tothom, s’ha sorprès quan li he explicat quina és la meva professió. M’ha preguntat quants anys feia que m’hi dedicava, però per sort no ha estat tan curiosa com altres. No m’importa explicar que em dedico a viatjar pel món acomiadant gent, però m’avorreix passar pel mateix interrogatori cada vegada.

A diferència de la majoria, la mirada de la Sònia no ha canviat després de saber-ho. En general la gent dedueix que no dec ser gaire sensible. És una conclusió fàcil, ho entenc. I gairebé tothom deixa anar en algun moment un «Jo no ho podria fer». Ella, no.

—I si ens asseiem als sofàs? Se’m està quedant el cul quadrat.

—Esclar. —Somric.

M’agrada l’espontaneïtat, encara que vingui gràcies al parell de copes que ja porta.

S’aixeca i observo la seva manera de caminar, modestament sensual. Estic una mica sorprès, està sent una de les cites més fàcils i agradables que he tingut mai. Em salto per un moment la meva pròpia norma de «deixar-se portar» preguntant-me on acabarà la nit.

Demanem una altra ronda al cambrer i ens asseiem en uns sofàs blancs i moderns que decoren una zona apartada amb més privacitat.

—Tens fills? —em pregunta.

—Dos adolescents.

—Ui, que complicat! —Somriu.

—Són una espècie a part. I tu, tens fills?

—Nooo...! —Riu ella col·locant-se un floc de cabells rere l’orella—. Quan fa que et vas divorciar?

—Dos anys —menteixo.

Dos anys és prou temps perquè sembli que ho tinc superat. La mentida és sempre la mateixa, és la manera de controlar-la bé.

—I tens bona relació amb la mare?

—No parlem gaire. —Aquí la veritat és que no menteixo.

—Perdona, no és cosa meva...

—No passa res. —La tranquil·litzo—. La relació no és del tot dolenta, només que cadascú fa la seva vida.

M’escolto a mi mateix i m’adono que curiosament no em fa falta mentir per definir el meu matrimoni.

—És normal —diu ella—. I no has pensat a tornar a Barcelona?

—I tant... potser torno quan els meus fills siguin una mica més grans i em necessitin encara menys que ara.

Ella somriu. El cambrer ens porta les begudes i la Sònia fa un altre glop a la seva tercera copa de vi.

—T’allotges aquí? —em pregunta.

—Sí.

A partir d’ara l’opció de pujar a la meva habitació després d’aquesta copa és sobre la taula.

—Cristina —ens interromp una veu greu. És la d’un home que deu tenir la meva edat, amb la mirada penetrant i vestit amb roba cara. S’ha quedat palplantat davant la Sònia i la mira interrogant.

Ella es posa nervios

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos