Sex2

Pere Estupinyà

Fragmento

Introducció

Quan el neurocientífic Barry Komisaruk em va proposar participar en un dels seus estudis sobre fisiologia de la resposta sexual, ho vaig acceptar immediatament. Era gener del 2012 i en aquell moment m’estava documentant per escriure aquest llibre sobre la ciència del sexe. Ser voluntari en un experiment de la reconeguda Universitat Rutgers em va semblar una gran oportunitat per comprendre des de dins aquest tipus d’investigacions. Sens dubte: som-hi! Més tard, quan en Barry em va explicar que la meva missió seria estimular-me manualment sota un escàner de ressonància magnètica funcional que mesuraria l’activitat de diferents àrees cerebrals mentre jo m’excitava i arribava a l’orgasme, li vaig dir que m’ho havia de pensar. Buf! La imatge recreada al meu cervell tenia un punt aterridor. Al cap de pocs dies, vaig enviar un correu electrònic a en Barry en què li demanava disculpes i li deia: «Barry, ho sento, però em fa vergonya. A més, si et sóc sincer, no sé si seria capaç de complir l’objectiu en aquestes condicions». Ell va insistir que l’experiment es desenvoluparia amb total privacitat, que l’únic que l’equip veuria seria el meu cervell a la pantalla de l’ordinador i que no em preocupés pels nervis, que, fins i tot si l’experiment no culminava, una part de les dades serien igualment útils. Va afegir que em compensarien amb 200 dòlars, la qual cosa no sé si en aquelles circumstàncies va ser un al·licient o una contrarietat.

Al capítol 3 us explicaré si em vaig convertir en el primer home de la història a tenir un orgasme sota un escàner de ressonància magnètica funcional. Però em voldria aturar un moment per reflexionar sobre la sobtada reacció que vaig tenir al cap de poques hores, després de la meva resposta negativa: «Vergonya? De què m’avergonyia, en realitat?». Al cap i a la fi, durant la investigació per al meu últim llibre, El lladre de cervells, vaig participar encantat en un estudi de Harvard per comprovar si un escàner cerebral idèntic al de Komisaruk podia detectar les meves mentides. També vaig deixar que estimulessin elèctricament una part de la meva escorça frontal als Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units amb l’objectiu d’esbrinar si aprenia una tasca motora amb més rapidesa. M’he marejat girant en una centrifugadora de radi curt del Massachusetts Institute of Technology (MIT) per analitzar com reaccionava el meu cos a l’absència de gravetat. I he entrat en tota mena de laboratoris, incloent-hi els d’investigació militar, d’ètica molt més dubtosa que la d’en Barry. L’objectiu sempre ha estat conèixer la ciència des del més endins possible. I, sempre que he tingut l’ocasió d’observar o participar activament en experiments, ho he fet. Per què aquest pudor sobtat? Tenia l’oportunitat de col·laborar amb un dels investigadors líders en l’estudi de la relació entre el sistema nerviós i la resposta sexual i l’estava rebutjant per pudor? Curiós. Sobretot perquè em considerava una persona de mentalitat oberta que vivia el sexe amb absoluta naturalitat. A més, quan setmanes abans una investigadora de l’equip d’en Barry em va explicar que havia estat estimulant diverses zones dels seus genitals per veure quins nervis i àrees cerebrals estaven involucrats en cada tipus d’excitació, em va sorprendre que pogués arribar a un orgasme en 15 segons, però en cap moment no vaig jutjar la seva participació en l’estudi com una cosa indecorosa o grotesca. Em va semblar perfecte i interessantíssim. Fins que va arribar el meu torn i vaig constatar fins a on arriben els nostres prejudicis amb el sexe.

Qui sap si l’origen de la meva vergonya provenia d’un instint biològic o era fruit de la influència cultural. El sexe és un acte irracional i, com a tal, predir en fred les nostres reaccions davant de situacions noves i emocionalment intenses és complicat. A la ment humana no li resulta gens fàcil conciliar raons i emoció.

De fet, entre amics i familiars, fins i tot dins la parella, encara que sembli absurd, de vegades ens costa moltíssim parlar de sexualitat sense que un punt de rubor dificulti les nostres paraules i desviï les mirades.

Això em preocupava, ja que la meva intenció era escriure un llibre sobre la ciència del sexe que pogués saltar generacions i un pare el pogués recomanar a un fill, i un nét a la seva àvia. Estic convençut que la sexualitat és una temàtica ideal per divulgar com funciona el nostre sistema hormonal i nerviós, la fisiologia del cervell i l’anàlisi científica de la nostra ment i el nostre comportament social. Per això volia escriure sobre sexe tal com ho faig sobre ciència, apropant-lo a tots els públics. Amb aquesta finalitat he intentat evitar l’ús d’un llenguatge barroer o massa explícit que pugui incomodar el lector. Evidentment, no faré servir eufemismes rebuscats quan descrigui les diferents terminacions nervioses que arriben al clítoris, la vagina o el coll de l’úter. Reconec també que jugaré una mica amb la picardia i la imaginació del lector, que no podré evitar el sarcasme en parlar de les circumstàncies que provoquen l’ejaculació precoç en homes que es fan els mascles, i que recorreré a l’infal·lible sentit de l’humor quan jo mateix em ruboritzi davant l’ordinador. Però estic fermament convençut que la comunicació de desitjos, fantasies, dubtes i problemes en l’àmbit sexual és una de les tasques pendents en l’educació i la pràctica mèdica, i que limita la capacitat de gaudir d’una de les activitats que més benestar ens aporta i amb més satisfacció fem.

Fixeu-vos, si no, en l’estudi dirigit el 2010 pel psicòleg de Harvard Daniel Gilbert: van instal·lar una aplicació als telèfons mòbils de 2.250 homes i dones en què els preguntaven en temps aleatoris què estaven fent en aquell precís instant, i com de feliços se sentien. Essent 0 el mínim i 100 el màxim de benestar, la felicitat subjectiva d’estar treballant ocupava els últims llocs, amb una puntuació de 61. Llegir, mirar la televisió, tenir cura dels fills o escoltar notícies eren activitats que queien totes al voltant del 65. Comprar es trobava al desè lloc, amb un 68. Després venien passejar, resar o meditar, i menjar ocupava el setè lloc. Escoltar música, el cinquè; conversar, el tercer, amb 74; fer exercici ocupava el segon lloc, amb 77, i sí, efectivament, trobar-se enmig d’una relació sexual ocupava el podi de la satisfacció amb un destacadíssim 92. La conclusió va ser òbvia: el sexe és l’activitat que ens fa sentir més feliços, almenys de manera temporal.

És cert que l’estudi està limitat a un sector de població i que aquesta tendència general no recull l’enorme diversitat que hi ha dins les variadíssimes conductes i cultures sexuals humanes. Però deixeu-me fer un comentari important sobre aquest últim punt: alguns pensareu que el sexe és una cosa tan heterogènia i que depèn de tants factors que no pot ser estudiat científicament. Desacord rotund. Seria absurd plantejar que el comportament sexual només es pot comprendre des d’una mirada científica o que una dada sobre hormones és mÃ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos