Les ulleres de la felicitat

Rafael Santandreu

Fragmento

cap-1

Pròleg de Santiago Dexeus

 

Sempre que em disposo a prologar un llibre, em ve al cap la meva primera monografia, que versava sobre una nova tècnica, la laparoscòpia, que aleshores era pràcticament desconeguda al nostre país. Hi va fer el pròleg el meu propi pare.

La principal raó que em va impulsar a divulgar la tècnica va ser la quantitat d’intervencions en què s’obria l’abdomen només per dilucidar la causa dels trastorns que patia el pacient. En un alt percentatge, la intervenció era inútil i no portava a trobar res. En realitat, va ser una divulgació dirigida a metges que ben aviat havia de marcar un abans i un després a la nostra pràctica clínica.

Llavors em vaig adonar de la importància de fer conèixer nous procediments d’intervenció o de prevenció en salut.

Aquest llibre, com la resta de títols publicats per Rafael Santandreu, compleix aquesta comesa fonamental en medicina i psicologia, i crec que pot ser útil, no tan sols a la població en general, sinó també als professionals mèdics. Però començaré explicant com vaig conèixer l’autor.

Fa un parell d’anys vaig operar una jove pacient —anomenem-la X—, la mare de la qual jo mateix havia intervingut d’un tumor maligne d’ovari. La mare havia rebut un tractament molt agressiu i havia superat el càncer, però suposo que, a la ment de la filla, hi va quedar gravada la imatge d’un ésser estimat que patia els efectes secundaris de la cirurgia amb un postoperatori tempestuós i la quimioteràpia posterior.

Vaig procurar informar degudament X que el seu problema no tenia res a veure amb el de la seva mare i que es tractava d’un procés benigne, tal com es va confirmar en l’anàlisi de la peça operatòria.

Ara bé, al cap de quaranta-vuit hores del postoperatori, X va desenvolupar un quadre dolorós abdominal de gran intensitat. Descartem aquí qualsevol fallada o complicació de la cirurgia, però la pacient continuava tenint dolor, i es va complicar amb un estrany rebuig a ingerir qualsevol tipus d’aliment. En realitat, la pacient, tal com vam veure després, havia desenvolupat un trastorn psicogen: fòbia a qualsevol intervenció mèdica i a ingerir aliments.

Hi va haver un moment en què la pacient era allà, ingressada al nostre centre, però lluitava irracionalment contra la seva pròpia recuperació: no menjava i no es deixava ajudar.

Amb un llampec de racionalitat, la pacient va decidir aleshores consultar telefònicament un psicòleg que havia conegut temps enrere. Després d’una xerrada telefònica de quaranta minuts, l’estat de la malalta va millorar radicalment. El psicòleg, que justament era l’autor d’aquest llibre, va completar la seva actuació amb un parell de visites a la pacient ingressada, a qui es va donar l’alta en el temps esperat i en perfectes condicions.

«Tot és a la ment», sol dir Rafael Santandreu. Però sens dubte cal saber tocar les tecles d’aquest instrument increïble per produir efectes tan ràpids i radicals com els que vam veure en aquesta pacient. D’aquesta manera vaig conèixer l’autor i, més tard, la seva obra escrita.

Sense cap mena de dubte, la ment és darrere de totes les nostres realitzacions, dels comportaments, els desitjos i les aversions. Una bona salut mental —o una de dolenta— pot multiplicar —o arruïnar— els beneficis de qualsevol procediment mèdic. I passa el mateix amb la resta de les facetes de la nostra vida. Per això és tan important promoure la salut emocional.

El treball de Rafael Santandreu es basa en la psicologia més moderna i científica i l’abonen nombrosos estudis. Els seus llibres tenen el mèrit de fer arribar aquest contingut tan difícil al gran públic de manera que el lector pugui dur a terme una psicohigiene mental correcta, cosa essencial per a tothom avui dia.

SANTIAGO DEXEUS, metge membre honorari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, president de la Sociedad Española de Citología, Creu de Sant Jordi.

cap-2

Abans de començar

Fa més o menys un any vaig rebre un correu d’en Juancho, un jove de vint anys del sud d’Espanya, on m’explicava una història de superació molt bonica. Durant els últims anys havia estat malament perquè li havien diagnosticat un trastorn bipolar, un problema que consisteix a alternar períodes d’eufòria descontrolada amb altres de depressió aguda. Fins i tot havia tingut algun brot psicòtic. El metge l’havia atipat de pastilles i ni tan sols així havia aconseguit alliberar-se dels símptomes.

Em va explicar que, per casualitat, li havia caigut a les mans el meu anterior llibre, L’art de no amargar-se la vida: Les claus del canvi psicològic i la transformació personal, i que, per primera vegada havia entès la seva problemàtica de manera diàfana. El va llegir, el va estudiar i el va tornar a llegir. I es va proposar aplicar-se els consells que jo hi donava amb afany. Al cap de poques setmanes va començar a notar un gran alleujament i, després de pocs mesos, estava pràcticament recuperat.

Un dia ens vam trucar i vam parlar llargament. En Juancho se sabia el meu llibre millor que jo! És una persona extraordinàriament intel·ligent i capaç: és pintor i li auguro un futur molt brillant, però també podria ser un psicòleg meravellós.

Vam acordar que faríem un parell de sessions de teràpia, a tall de repàs, i vaig poder comprovar que aquell jovenet tenia una ment forta, flexible i positiva com ningú. Allà va acabar la nostra feina.

A dia d’avui, en Juancho és una persona molt feliç, que continua prenent alguna medicació, però sempre la mínima dosi, per als casos de trastorn bipolar.

Tots podem portar a terme una transformació com aquesta, i, prou sovint, fins i tot sense l’ajuda de cap psicòleg. Ens demanarà dedicació i perseverança, però la recompensa és enorme: gaudir de la vida i de tot el nostre potencial.

Us convido a recórrer el mateix camí que en Juancho. Com més persones fortes i felices siguem, millor serà el món en què habitem.

cap-3

PRIMERA PART

El sistema

cap-4

1

Campions del canvi

Vaig tornar de la guerra el setembre del 1918. Amb el cor ple de joia i una condecoració penjada a la pitrera. M’havien concedit la màxima medalla al mèrit en combat arran de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos