Les cartes secretes del monjo que es va vendre el Ferrari

Robin Sharma

Fragmento

CAPÍTOL 1

Era un d’aquells dies que tens ganes que s’hagi acabat quan encara no fa ni deu minuts que ha començat. Es va iniciar quan vaig obrir els ulls i em vaig adonar que la intensitat de la llum que s’escolava entre les ranures de les persianes de l’habitació era preocupant. Ja sabeu, la intensitat de llum que hi ha a les vuit del matí (no pas la que hi ha a les set del matí). No havia sonat el despertador. Aquest descobriment va anar seguit de vint minuts de renecs histèrics, crits i plors (el que plorava era el meu fill de sis anys), mentre jo volava baix per la casa: del lavabo a la cuina i d’allà a la porta principal, intentant aplegar tots els ridículs romanços que l’Adam i jo necessitaríem per passar el dia. Quan vaig aturar el cotxe davant de la seva escola, amb quaranta-cinc minuts de retard, l’Adam em va clavar una mirada de reprovació.

—La mare diu que si continues portant-me tard a escola els dilluns, ja no em podré quedar més a dormir els diumenges.

Ostres, noi.

—És l’última vegada —vaig dir—. És l’última vegada, t’ho prometo.

Ara l’Adam baixava del cotxe amb una expressió de dubte a la cara.

—Té —li vaig dir aixecant una bossa de plàstic plena—. No et deixis el dinar.

—Queda-te’l —va replicar l’Adam sense ni mirar-me—. No es pot portar mantega de cacahuet a l’escola.

Aleshores va fer mitja volta sobre els talons i va travessar a tota velocitat el pati desert de l’escola. «Pobre nano», vaig pensar mentre mirava com aquelles cametes agafaven impuls cap a la porta principal. No hi ha res pitjor que fer salat a escola, quan tothom ja és a classe, i l’himne nacional ressona pels passadissos. Això, i, a sobre, sense dinar.

Vaig llançar la bossa de plàstic al seient del passatger amb un sospir. Un altre cap de setmana «de tutela» que havia culminat en un final desastrós. Pel que semblava, el meu fracàs com a marit havia estat espectacular. Ara, pel que s’intuïa, el meu fracàs seria igualment digne d’admiració com a pare separat. Des del mateix moment que havia anat a recollir l’Adam, tot apuntava que li havia estat generant un reguitzell interminable de decepcions. Malgrat que em passava tota la setmana enyorant l’Adam com si fos una cama que m’haguessin amputat, sempre arribava tard els divendres. La promesa de la pizza i una pel·lícula quedava aigualida en forma d’entrepà de tonyina, que li feia menjar l’Annisha tan bon punt arribava, i fins i tot passava, la seva hora de sopar. També hi havia el mòbil, que no parava de sonar, com si fos víctima d’un atac greu de singlot. Sonava mentre miràvem la pel·lícula, i mentre acotxava l’Adam al llit. Sonava mentre esmorzàvem creps un pèl cremades i mentre passejàvem pel parc. Sonava mentre agafàvem unes hamburgueses per emportar i durant tota l’hora del conte. Per descomptat que el fet que sonés no era un problema per si mateix. El problema per si mateix era que jo sempre agafava l’aparell. Llegia els missatges, enviava respostes, parlava per telèfon. Amb cada nova interrupció, l’Adam es tornava una mica més silenciós, una mica més distant. Em trencava el cor, però, tanmateix, el mer pensament d’ignorar aquell dispositiu, o apagar-lo, em feia suar les mans.

Mentre corria com un esperitat cap a la feina anava donant voltes a aquell cap de setmana esguerrat. Quan l’Annisha em va comunicar que volia que la separació passés pel jutjat, em vaig sentir com si m’haguessin trepitjat amb un camió. S’havia passat anys queixant-se que no els dedicava temps, ni a ella ni a l’Adam; que estava massa enganxat a la feina, massa ocupat en la meva vida per participar de la d’ells.

—Però —vaig protestar—, com es pot arreglar res de tot això, si em deixes? Si em vols veure més, com és que et vols assegurar que em veuràs menys?

Al capdavall, havia dit que encara m’estimava. Que volia que tingués una bona relació amb el meu fill.

Ara bé, quan vaig anar a viure al meu pis de separat, estava destrossat i desmoralitzat. Havia promès intentar passar més temps a casa. Fins i tot havia anul·lat un torneig de golf de l’empresa i un sopar amb un client. Però l’Annisha em va dir que l’únic que feia era posar pegats: que no em comprometia de veritat a corregir el que havia fet malament. Cada vegada que recordava aquelles paraules, serrava les dents. No s’adonava, l’Annisha, que la meva feina era molt absorbent? No podia comprendre que per a mi era molt important progressar? Si no hi hagués dedicat les hores que hi havia dedicat, no tindríem la nostra gran mansió, ni els cotxes, ni aquelles al·lucinants televisions de gran pantalla. Bé, d’acord, ho accepto: a l’Annisha li importaven un rave les televisions. Però, igualment.

Va ser llavors que em vaig fer una promesa: «Seré un pare separat genial». Em desfaré en atencions per l’Adam; aniré a totes les activitats que organitzi l’escola; sempre estaré a punt per portar-lo a karate o a natació; li llegiré llibres. Quan em truqui a la nit, tindré tot el temps del món per parlar amb ell. L’escoltaré quan m’expliqui els seus problemes, i l’aconsellaré i farem broma. L’ajudaré a fer els deures i, fins i tot, aprendré a jugar amb aquells empipadors videojocs que tant li agraden. Tindré una relació fantàstica amb el meu fill, encara que no pugui fer el mateix amb la meva dona. Li demostraré a l’Annisha que no poso pegats, només.

Les primeres setmanes de separació, diria que encara ho vaig fer prou bé. En certa manera, no va ser tan dur. Però m’espantava comprovar com els arribava a trobar a faltar, a tots dos. Em despertava al pis i intentava sentir aquella veueta que ja sabia que no hi era. Quan es feia fosc, començava a fer voltes pensant: «Ara és quan podria estar llegint-li un conte abans d’anar a dormir. Ara és quan li hauria de fer un petó de bona nit, a l’Adam. I ara és quan m’hauria d’estar ficant al llit amb l’Annisha, el moment en què la tindria entre els meus braços». Els caps de setmana no arribaven prou ràpid.

Tanmateix, a mesura que van anar passant els mesos, tots aquells pensaments van començar a dissipar-se. O, per ser més sincer, van ser relegats per tota la resta. M’emportava feina a casa cada vespre o em quedava a treballar fins tard. Quan l’Adam em trucava, jo continuava teclejant a l’ordinador mentre escoltava una frase de cada dues. Passaven setmanes senceres i ni tan sols em plantejava una sola vegada què feia durant el seu dia a dia. En arribar les vacances d’escola, em vaig adonar que no havia previst res per passar uns dies amb ell. Llavors, vaig quedar per sopar amb un client justament el vespre que l’Adam feia el concert de primavera de l’escola. També em vaig oblidar de portar-lo a fer-se la neteja dental semestral, tot i que l’Annisha m’ho havia recordat la setmana abans. I vaig començar a arribar tard els divendres. Aquest cap de setmana era un nou exemple de temps «de qualitat».

Vaig saludar sense entusiasme en Danny, el guarda de seguretat, quan vaig entrar a l’aparcament del despatx. Després de totes les presses que m’havia donat per ser allà, de s

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos