El límit te'l poses tu

Alex Roca Campillo

Fragmento

limit-2

1 

Als sis mesos de vida vaig tenir una encefalitis vírica herpètica, una malaltia en la qual un herpes que acostuma a manifestar-se a la pell surt al cervell. Els metges que em tractaven van dir als meus pares que podien passar dues coses: una era que em morís i l’altra que em quedés en estat vegetatiu. Per sort, cap d’aquestes dues opcions es va donar, i ara soc aquí.

Una de les frases que he sentit més cops a la vida des de ben petit és «No podràs»: «No podràs caminar», «No podràs conduir», «No podràs viure sol»... Però jo no suporto el NO i, de moment, amb vint-i-set anys, camino, he corregut diverses curses de cinc i deu quilòmetres, he participat en quatre triatlons i una aquatló, i des de fa uns quants mesos visc amb la Mari Carme, la meva nòvia. Com podeu imaginar, no ha estat un camí fàcil, he lluitat molt i no m’he rendit mai, però aquesta és la meva manera d’encarar la vida.

Gràcies a un fàrmac que feia pocs anys que existia i que estava en fase experimental, els metges van poder frenar l’evolució de l’herpes que m’afectava i em van salvar la vida. Els professionals de l’Hospital Sant Joan de Déu, de Barcelona, asseguraven que, si no hagués estat per aquell medicament, no hauria sobreviscut.

L’herpes víric em va provocar seqüeles: una paràlisi física del 76 % del cos, que afecta sobretot la meitat esquerra i també la parla, i una hemiplegia. Em van fer dues operacions als tendons perquè el peu tenia una forta curvatura. També tenia el braç esquerre totalment enganxat al cos, però gràcies a la feina constant durant anys dels fisioterapeutes, he pogut millorar-ne la mobilitat.

Parlo amb llengua de signes perquè, tot i que puc articular sons perquè les cordes vocals no estan afectades, tinc la boca paralitzada.

De petit no controlava la força amb la boca i, si intentava beure aigua amb un got de vidre, de vegades el trencava. Els meus pares van haver de córrer a urgències més d’un cop per assegurar-se que no m’hagués quedat cap tros de vidre a la boca. Per sort, ara tinc més control del cos i ja no em passen aquestes coses.

Com que no puc moure la boca, quan era un nen tenia molts problemes per comunicar-me i em feia farts de plorar perquè ningú m’entenia. Assenyalava les coses però no sempre aconseguia que m’entenguessin. Era molt frustrant i la impotència de no poder parlar em feia sentir molt malament.

Per sort, els metges van veure que intel·lectualment no estava afectat i el logopeda de Sant Joan de Déu va proposar als meus pares que tant jo com ells aprenguéssim la llengua de signes. Cada cap de setmana els meus pares, el meu germà i jo anàvem a un centre per aprendre a signar. Allò ens va canviar la vida a tots perquè vaig poder comunicar-me amb la meva família, explicar-los el que volia i ja no marxava plorant del súper quan la meva mare no entenia que li demanava que em comprés les galetes que més m’agradaven.

Però no us penseu que utilitzo la llengua de signes com tothom. Com que tinc problemes de mobilitat en el braç esquerre, no puc fer els signes com els fan totes les persones que fan servir aquest llenguatge i m’he inventat la meva pròpia llengua de signes. De nen, quan coneixia algú que no sabia la llengua de signes, li dibuixava les lletres al braç i li anava escrivint les paraules. Així és com vaig començar a comunicar-me amb el meu millor amic, l’Arnau, al pati de l’escola; aquell mètode, però, era efectiu però molt lent... També vaig trobar la manera de parlar per telèfon amb els amics: per respondre una pregunta afirmativament feia un so, i per dir que no en feia dos.

Quan vaig aprendre a signar, vaig entrar a l’Institut Escola Costa i Llobera, un centre escolar públic de Barcelona; aquell va ser un moment clau a la meva vida. Hi vaig anar després d’haver estat un any a l’escola Nadís d’educació especial.

Al Costa i Llobera em tractaven com un alumne més i m’hi sentia molt estimat. A més, un cop per setmana venia una professora a ensenyar a signar els meus companys. Això em va ajudar molt perquè d’aquesta manera tots els meus companys de classe es van poder comunicar amb mi. El primer any, a P3, ja vam cantar la cançó de Nadal amb llengua de signes.

Aprendre a caminar tampoc no va ser gens fàcil. En l’assoliment d’aquest repte hi va tenir molt a veure una persona que és tan o més tossuda que jo: el meu avi. Cada vegada que em venia a veure a casa, em posava dret, recolzat a la paret, i m’animava a deixar-me anar. Però a mi em feia molta por perquè no em sentia les cames i pensava que cauria de morros a terra. Llavors deia: «Vinga Alex, agafa’m el dit i fes un pas». I així una vegada i una altra. Era persistent. I quan aconseguia fer un pas, exclamava content: «Vinga, ara fes dos passos!». I a força d’intentar-ho i de la seva tenacitat, vaig aconseguir caminar. Gràcies, avi, sense tu no hauria arribat tan lluny!!!

M’agrada perseguir els objectius que em proposo i lluitar per aconseguir-los. El meu germà Víctor diu que soc la persona més valenta i alegre que coneix, i un lluitador innat, però jo crec que tots som valents i lluitadors, que tots podem aconseguir els que ens proposem si treballem i ho creiem possible.

Malgrat la meva paràlisi, no he deixat de fer mai res: he estudiat; jugo a futbol; vaig de viatge; condueixo; surto de festa amb els amics; he fet quatre triatlons i un aquatló, la Pilgrim Race, la Monegros, la Mitja Marató de Barcelona, i he participat dos cops a la Titan Desert, la prova més dura del món amb bicicleta de muntanya (més de sis-cents quaranta quilòmetres en sis dies pel desert del Sàhara), i sempre tinc reptes nous per aconseguir.

No deixeu que els altres us diguin el que podeu fer, sigueu vosaltres els que us poseu els vostres límits. Jo ho he fet mai cas del que m’han dit i he aconseguit fites impensables. Si esteu motivats, us ho proposeu fermament i no desistiu, podeu fer moltes coses. Només cal proposar-vos-ho.

limit-3

2 

La vida és un regal. Així és com la veig i la valoro cada dia. M’adono que al meu voltant hi ha molta gent preocupada perquè no es pot comprar el mòbil d’última generació o perquè no té prou diners per sortir de festa. Però realment això són problemes? La gent s’obsessiona per aquestes preocupacions, que considera «problemes», i no gaudeix de la vida com cal, de les petites coses que ens regala i que donen sentit al dia a dia.

Per a mi és molt important tenir aficions, perquè no és bo estar tot el dia treballant i no tenir temps per a un mateix. Has de trobar alguna cosa que t’ompli i que et faci sentir bé, perquè, si no, et tornes boig de tant treballar. A mi, per exemple, m’agrada molt anar a córrer, em fa sentir bé. A més, hi puc anar sempre que vull perquè hi vaig sol i no depenc d’horaris. És

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist