L'art de no amargar-se la vida (edició ampliada i actualitzada)

Rafael Santandreu

Fragmento

cap-1

 

Pròleg a la nova edició

En un temps molt remot, a principis del segle I, l’emperador romà Marc Aureli contemplava la pluja des de la seva casa de camp. La bellesa de les extenses praderies, els arbres carregats de fulles, l’olor de la terra molla...

I el cor se li omplia, una vegada més, d’una gran joia. Els oripells, la glòria, les comoditats i els grans entreteniments no eren l’eix de la seva plenitud, sinó aquelles petites meravelles de la vida. Sí, gairebé tothom envejava la seva posició, excepte ell!

Marc Aureli sabia que la felicitat era només a la seva ment: en la seva filosofia, en la seva manera de pensar. I sabia que seria feliç fins a l’últim sospir! Res ni ningú li podia arrabassar aquella força del cor.

Avui, vint segles després, milers de persones com jo contemplen una pluja semblant. En el meu cas, a l’aeroport de Keflavik, a Islàndia, de tornada cap a Madrid. Dolçament. Fluint en un estat gairebé extàtic.

I em sento completament agermanat amb l’emperador romà, perquè tot i estar separats per una ingent quantitat de temps, sentim el mateix. Ell i jo vam aprendre que «tots» podem ser amos de la nostra ment.

No necessitar res. Sentir-se lliure. Tenir una gran capacitat per gaudir de la vida. Apreciar fins al fons de l’ànima les coses maques del món. Experimentar una profunda harmonia.

L’art de NO amargar-se la vida és la recopilació de més de deu anys de feina com a psicòleg. I més de quinze d’autoteràpia personal!

He après tant de mi com dels milers de persones que m’han confiat el seu cor. Cadascun dels pacients que he visitat m’ha ensenyat a fer una volta de rosca més a l’«art» de la psicologia cognitiva, l’evolució científica d’aquella filosofia de Marc Aureli.

Estimat lector: llegeix aquest llibre amb la ment oberta i un escepticisme sa. Tanmateix, t’asseguro que el seu contingut et pot canviar la vida. Tu també et pots convertir en un filòsof estoic o cínic, o dit d’una altra manera, en una persona molt forta i feliç.

Des que vaig publicar la primera edició d’aquest llibre, he rebut milers de cartes, correus electrònics, missatges de Facebook... de persones que, després de llegir-lo, s’han convertit en els seus propis psicòlegs i han transformat la seva ment. Gent agraïda a la qual torno les gràcies, perquè m’han animat a continuar treballant.

Tu també pots entrar al Club de Stephen Hawking, el científic amb cadira de rodes. Tots els lectors d’aquest llibre esteu convidats a formar-ne part. Junts, aprendrem a no queixar-nos mai, a apreciar les nostres infinites possibilitats, a deixar refulgir la mirada davant l’espectacle desbordant de la vida: a cada moment, independentment del que passi allà fora.

cap-2

 

Pròleg

Després de més de vint anys d’exercici professional com a metge de família, durant els quals ha disminuït progressivament la percepció d’equilibri emocional de la població, alhora que ha augmentat la prescripció de fàrmacs psicoactius, amb beneficis dubtosos i eficàcia controvertida, vaig tenir l’oportunitat de conèixer Rafael Santandreu.

Sense cap mena de dubte, la seva trajectòria professional, la seva tasca docent i les seves aportacions i innovacions conceptuals el converteixen en un dels referents actuals de més gran prestigi per als metges assistencials en el camp de la salut mental.

El seu enfocament terapèutic és hereu, en part, d’Albert Ellis, el pare de la teràpia racional emotiva conductual. Tanmateix, Santandreu va més enllà, perquè posa l’accent en l’exploració dels pensaments, convencionalismes i creences irracionals que hem adquirit al llarg de la vida i que són causa de patiment i frustració, i alhora poden desembocar en malestar emocional i en trastorns psíquics com l’ansietat i la depressió. Al llarg del llibre, amanit amb nombrosos exemples de casos reals viscuts pel mateix autor, s’avança en el concepte que la nostra percepció de la realitat depèn, paradoxalment, de com decidim reaccionar, cosa que també és susceptible de ser modificada pel nostre pensament, les emocions i la conducta que decidim exterioritzar. Sense aprofundir necessàriament en el passat de l’individu, la singularitat de Santandreu radica en el fet que ofereix les claus per tornar a començar, per aconseguir transformar-nos, acceptar els altres, ser més bones persones i, en definitiva, obtenir una sensació predominant de felicitat.

Tal com indica l’autor, la vida no és fàcil, i està plena de reptes i esdeveniments adversos que cal resoldre. La lectura d’aquest llibre ens empeny no només a reflexionar, sinó també a passar a l’acció, però no sense esforç, alhora que ens prepara per a una vida futura més plena i gratificant.

Tant de bo el lector experimenti el mateix entusiasme que vaig sentir jo quan vaig llegir aquest llibre, en l’essència del qual crec que hi ha les bases d’una nova era per al tractament dels trastorns emocionals i adaptatius.

Doctor MANUEL BORRELL MUÑOZ

Especialista en Medicina Familiar i Comunitària

Premi a l’Excel·lència Professional del

Col·legi de Metges de Barcelona 2009

cap-2

PRIMERA PART

Les bases

cap-3

1

Transformar-se és possible

APOSTANT FORT!

Un matí fred d’hivern del 1940, el jove Robert Capa va ficar a la maleta la petita càmera compacta Leica, un munt de carrets nous i una mica de roba. A la butxaca dreta de l’americana duia un passatge per embarcar en un vaixell amb rumb a la Segona Guerra Mundial. Capa va ser un dels primers fotògrafs de guerra de la història del periodisme i un personatge meravellós. Ben plantat, simpàtic, bevedor, valent i, a estones, fins i tot romàntic, a aquest novaiorquès nascut a Praga li encantava l’aventura.

El Dia D, centenars de milers de joveníssims nord-americans s’apinyaven a les barcasses amfíbies camí de les platges de Normandia. El terror els acompanyava al so dels esclats de les bombes de les defenses alemanyes. Molts vomitaven l’esmorzar dins d’aquelles tanquetes gelades, però ningú no se’n queixava. Les seves ments no tenien temps per pensar en aquelles minúcies. Entre aquells nois, Capa revisava, tremolós, les seves càmeres, una vegada i una altra, com si el ritual de treball pogués silenciar el soroll retronant de les canonades enemigues.

I, tot d’una, un cop sec va fer tremolar la tanqueta, cosa que indicava que havien a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos