Aprendre a morir per poder viure

Xavi Argemí Ballbé

Fragmento

morir-2

 

El 19 de novembre de 2019 vaig sortir a la tele. Allà va començar aquest llibre. Uns dies abans va venir a veure’m la Bàrbara Sedó, reportera del programa Planta baixa de TV3, que dirigeix el Ricard Ustrell, i la càmera que l’acompanyava, l’Andrea González. Vam tenir una llarga conversa, que van gravar. També m’acompanyaven la meva germana Elisabet i la meva mare. D’aquesta gravació van treure el material que va ser emès aquell 19 de novembre.

La Bàrbara havia obtingut la meva adreça de correu electrònic a través del meu metge pal·liativista, el doctor Christian Villavicencio. Volien abordar el tram final de la vida però sense l’enfocament polèmic d’eutanàsia sí, eutanàsia no. Em deia:

—Vull ensenyar com entens i com vols que sigui aquest moment. L’acompanyament. Els pal·liatius. El poder gaudir de la vida que encara tens, com dius en la carta que vas escriure per a La Vanguardia.

Es referia a una carta que us transcriuré més endavant del llibre, perquè si la llegiu ara us perdríeu coses que m’agradaria compartir. La Bàrbara, bàsicament, em feia una petició:

—Voldria tenir una conversa amb tu. Sobre com estàs, com et sents en aquest moment de la vida, quines pors tens i com ho vols afrontar. Crec que el teu testimoni pot tenir moltíssima força. Algú de la teva edat dient el que tu penses és molt necessari en els mitjans.

No sabia l’interès que podia suscitar el meu punt de vista sobre la vida i la mort fins que vaig veure les reaccions a aquella emissió televisiva. La veritat és que la meva vida no és gaire llarga. Vaig néixer l’any 1995. Estic acabant els estudis universitaris. M’agrada el Barça i el Centre d’Esports Sabadell. També la natura i els animals, en especial els gossos. Tot plegat no té res de particular, si exceptuem el fet que soc seguidor del Sabadell.

Aquest punt de vista meu té a veure amb una circumstància que m’ha acompanyat sempre i que d’alguna manera m’ha posat en una situació que fa que em miri amb uns altres ulls tant la vida com la mort. Tinc una afecció degenerativa que es diu malaltia de Duchenne, la qual fa que vagi perdent força al llarg dels anys. Ara m’implica haver d’estar en una cadira de rodes, sense poder moure gairebé res, i em cal l’ajuda de la família per desplaçar-me, per beure aigua i per a qualsevol necessitat que pugueu imaginar que impliqui moviment. Sé que és progressiu. Sé el que implica que ho sigui. Sé com avançarà tot plegat.

He après a viure amb la mort a la vista. O el que és el mateix: he estat aprenent a morir per poder viure. I, paradoxalment, la meva vida no està essent —en sentit estricte— una vida desgraciada. El que a mi fins fa poc em semblava obvi, o natural, ho va posar a la vista de tothom la petició de la Bàrbara.

En aquest llibre no voldria inspirar llàstima, sinó compartir la meva experiència. Sobre com viure. Sobre com mirar la mort de cara. I com trobar sentit a tot plegat. Si ho aconsegueixo, em quedaré ben tranquil.

Un apunt sobre la manera que he tingut d’escriure aquest llibre: com podeu imaginar, la meva malaltia m’impedeix, a aquestes alçades, d’escriure correctament en un teclat. Ara el que controlo amb els dits és el WhatsApp, i m’espavilo per enviar missatges curts. La resta, ho dicto: els treballs de la universitat, principalment. Vaig a un ritme més lent que els altres, però només em falta el treball de final de grau, que espero treure’m aquest curs. Així doncs, aquest llibre l’he anat dictant, els meus pares i un germà m’han ajudat a donar-hi forma, i jo he anat validant els textos finals.

El Joan Riambau, l’editor, és qui em va proposar aquest projecte i qui m’ha fet suggeriments sobre com estructurar-lo.

Som-hi.

morir-3

Un 11 de març i un 10 d’agost

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos