Sense por

Rafael Santandreu

Fragmento

cap-1

Introducció

Aquest llibre és més necessari que mai. Allà fora hi ha moltíssimes persones que pateixen un problema devastador del qual no es parla gaire. Són persones normals —el fill del veí, la dona del teu millor amic, un company de feina...— però amb un patiment tan gran que de vegades pot ser pitjor que el d’un malalt amb càncer o amb qualsevol de les malalties que més ens espanten.

Estic parlant del trastorn d’atacs de pànic i del trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Són dos problemes que afecten el 6 % de la població espanyola, és a dir, uns tres milions de persones. I el trastorn, com us deia, els està destrossant la vida.

Però aquest llibre no està pensat només per a aquest col·lectiu, sinó també per a qualsevol persona amb timidesa, hipocondria, depressió o una altra emoció negativa exagerada, sigui del tipus que sigui. Perquè el mètode de superació que aprendrem aquí servirà per eliminar de la nostra vida aquesta classe de problemes. En poques paraules, per eliminar-ne qualsevol forma de por.

Aprendrem a domesticar la nostra ment, a convertir-la en un bell i poderós corser que ens portarà dòcilment allà on vulguem: de vegades serà només a fer un tomb; d’altres, a destins i travessies precioses i fins i tot a una meravellosa cursa de força plena d’objectius assolits.

El meu gran amic i mestre budista Kiko em va explicar un dia que de vegades la nostra ment és com una mà que s’ha tornat boja. Imaginem-nos que ens despertem una nit amb un dolor intens a la gola. Obrim els ulls i, de sobte, veiem una urpa que ens està escanyant!

Intentem desesperadament deslliurar-nos-en, l’estirem frenèticament, però ens estreny massa fort. Estem a punt de morir ofegats! Déu meu, quin horror! I llavors, de cop, s’encén el llum i ens adonem que en realitat era la nostra pròpia mà esquerra!

Doncs amb la ment passa el mateix: es pot convertir en el nostre propi enemic i ser el torturador més implacable que hi ha sobre la faç de la terra. Però la bona notícia és que TOTS podem aprendre a curar-la. I no només a curar-la, sinó també a convertir-la en el nostre millor aliat.

T’imagines un món on les teves emocions juguessin només a favor teu? Doncs saps què? Que és possible! I aquest llibre, basat en centenars de milers de testimonis d’èxit, ho demostra.

Per escriure’l vaig entrevistar molts testimonis de curació. Bona part d’aquestes entrevistes estan disponibles al meu canal de YouTube, de manera que hi podràs trobar molts dels casos que es descriuen aquí. Que el seu exemple brillant et serveixi d’estímul per al canvi.

I vull aprofitar aquestes ratlles per agrair als meus amics de l’editorial Gaia que m’hagin donat permís per encapçalar cada capítol amb una citació de la meva admirada Pema Chödrön, la cèlebre monja budista. Totes aquestes frases són extretes del seu llibre When Things Fall Apart, traduït al castellà per Cuando todo se derrumba.

Prepara’t per transformar la teva vida per sempre. Per convertir-te en la millor versió de tu mateix: una persona lliure, feliç i poderosa.

cap-2

1

Molts trastorns, un sol problema: atacs de desequilibri emocional

El pròxim cop que no trobis terra sota els peus, no ho consideris un obstacle, en absolut; considera-ho més aviat un gran cop de sort. Per fi, després de tants anys, potser aconseguiràs créixer de debò.

PEMA CHÖDRÖN

La María José és una dona guapíssima de cinquanta anys, simpàtica com ella sola i alegre. Llueix una cabellera ondulada castany clar que li arriba per sota de les espatlles. Viu a Alacant i li encanta passejar per la platja amb la seva gosseta. S’ha casat dues vegades i treballa de funcionària.

Recordo que el primer dia de consulta, quan m’explicava el seu problema d’ansietat —que la torturava des de feia vint-i-cinc anys!—, no parava de fer broma. L’ansietat la tenallava fins al moll de l’os, però així i tot no PODIA evitar vessar aquella alegria natural.

La María José patia cada dia uns atacs d’ansietat fortíssims. I, per acabar-ho d’adobar, per culpa d’una nefasta recomanació del metge, s’havia enganxat als ansiolítics, uns fàrmacs que no tan sols no l’ajudaven en absolut, sinó que li havien generat més ansietat, confusió i algun ensurt per sobredosi accidental.

Es prenia sis o set tranquil·litzants al dia, i així i tot l’ansietat no parava d’agreujar-se any rere any. Ara, un cop curada del tot, ho descriu així:

Entre el trastorn d’ansietat i l’addicció a les pastilles, la meva ment era un autèntic garbuix. L’addicció m’incrementava encara més l’ansietat, perquè una hora abans de prendre’m la pastilla ja m’agafava el mono. És a dir, tenia atacs de pànic i, a sobre, el mono constant d’aquelles maleïdes pastilles.

Durant aquests atacs d’ansietat la María José notava palpitacions exagerades, com si li hagués de sortir el cor del pit, uns marejos fortíssims que gairebé la tombaven i l’espantosa sensació que podia morir en qualsevol moment. Tenia tanta por que li tremolaven les mans com si tingués Parkinson. El pànic podia durar hores o la podia assaltar mentre dormia, i llavors no podia aclucar l’ull en tota la nit ni amb doble ració de pastilles. O triple!

Ara la María José és una persona nova. En el moment d’escriure aquestes ratlles, fa més de tres anys que no té cap atac i la seva vida té un color completament diferent: és lluminosa! No pren cap fàrmac, ni ganes. Té una vida completament normal. Més que normal: plenament feliç.

En una conversa que vam tenir fa poc em deia:

—Si no t’hagués conegut, no m’hauria curat mai! M’has salvat la vida!

Però el cert és que la María José es va salvar ella mateixa. Es va curar a còpia de determinació i perquè va treballar de valent. IGUAL COM FARÀS TU.

Fixa-t’hi: la María José va viure durant vint-i-cinc anys el malson del pànic diari i d’una forta addicció als tranquil·litzants. I ara ha girat full, ho ha superat. Sense fàrmacs. Només amb treball personal i molta perseverança i determinació.

Aquest llibre aborda el tractament del que podríem anomenar genèricament «atacs de desequilibri emocional», un fenomen que consisteix a experimentar ansietat aguda sense que hi hagi cap causa racional. O, dit d’una altra manera, un estat de vulnerabilitat en què hem perdut el control de les emocions. En què estan desgavellades. Ja no som qui érem. Ara som un personatge poruc, dèbil i amb emocions anormals.

Els atacs poden presentar-se sense avisar. Senzillament, apareixen del no-res. Pot ser tan bon punt ens despertem al matí, o quan ens trobem amb una petita adversitat o un temor sense importància. Per exemple, quan ens diuen que hem de fer una tasca a la feina que no hem fet mai. De cop i volta la novetat ens estressa i, al cap de poca estona, estem completament ansiosos. «Jo no era així, abans! En quina mena de bleda assolellada m’estic convertint?», ens podem preguntar.

Aquests atacs d’ansietat, dese

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos