Imagina't que...

Sir Ken Robinson

Fragmento

cap-1

Pròleg 

Hi ha una cita cèlebre, atribuïda al filòsof francès i matemàtic Blaise Pascal, que fa així: «Si no he escrit aquesta carta més llarga és perquè no he tingut temps d’escriure-la més curta». També l’han atribuït, amb unes altres paraules, a Mark Twain, Winston Churchill, John Locke, Woodrow Wilson i Benjamin Franklin, entre d’altres. Estic convençuda que tots ells havien expressat versions del mateix concepte, i ara que he acabat d’escriure aquest llibre, entenc perfectament a què es referien. No hi ha res que t’ocupi més temps que intentar ser breu. 

El llibre que tens a les mans s’ha mantingut breu a consciència, però dins les seves pàgines hi ha tota una vida de treball. I no una vida qualsevol, sinó la vida d’un home que va inspirar, potenciar i defensar la de milions de persones. Un home que assegurava a tothom que qui fallava no eren ells mateixos ni les persones del seu entorn, sinó el sistema. Un home a qui tinc la sort de poder anomenar pare. 

El pare no només era una persona amb un talent meravellós, sinó que tot en ell era mestria. Era eloqüent, mordaç, divertit, humil i amable en una combinació fora de l’habitual. Posava tota l’atenció quan conversava, independentment de qui en fos l’interlocutor, i en un món en què la gent es distreu a la mínima de canvi o qui està més pendent de qui entrarà per la porta que no pas de la persona que té al davant, això el distingia. Aconseguia que tothom se sentís especial, perquè tenia l’habilitat de veure en cadascú que coneixia el tret que el diferenciava. Quan el tenies a la vora sabies que t’acompanyava una persona extraordinària, però no ha estat fins ara que ens ha deixat que m’he adonat que n’hi havia pocs, com ell. Em passaré la vida acceptant que ja no hi és, però també em dedicaré a mantenir viva la seva obra. Ben mirat, el món no havia necessitat mai tant el seu missatge com fins ara.  

En essència, l’obra del pare era una carta d’amor al potencial humà. Sens dubte, era una crítica voraç a una gran part dels sistemes que hem acceptat com a vàlids, i una denúncia acèrrima de tots els seus errors. Però, en el fons, era una declaració que som capaços de més. Que cadascun de nosaltres som una font de talent i recursos, i que si dediquéssim tots els esforços a alimentar aquest potencial en comptes de reprimir-lo sistemàticament, el món seria un lloc molt millor per a tots plegats.  

El pare va dedicar la seva vida a aquest somni. Va començar a escriure aquest llibre el 2017, però els seus inicis són de molt abans. Estic convençuda que ell convindria amb mi que es va iniciar fins i tot abans que ell hagués nascut. El pare era el primer que deia que els seus raonaments no eren cap novetat, que estaven ben arrelats en la història de l’educació des de l’antiguitat. Es basaven en principis que sempre han inspirat la humanitat, però que hem perdut de vista totalment. Per tant, ell va seguir una llarga tradició, i per a mi és un honor continuar-la. 

Vaig tenir el privilegi de treballar-hi uns quants anys, i quan vam rebre el seu diagnòstic l’estiu del 2020, li vaig fer una promesa: dedicaria la meva vida a continuar la seva obra. Vam passar bona part dels seus darrers dies parlant sobre què implicava aquesta continuïtat i treballant plegats en aquest llibre. 

Sempre portaré el record d’aquells dies al cor. 

Ja vaig tenir clar llavors que embarcar-me en aquest projecte seria una combinació entre trobar el consol en les seves paraules i en el seu missatge, i patir l’agonia de no poder preguntar-li de tant en tant què volia dir, amb allò, o de no poder intercanviar idees amb ell. Aquesta experiència no s’assembla gens a les altres que he viscut. Res no m’hauria pogut preparar per al procés sofert aquests últims mesos: perdre el pare i intentar trobar sentit al món sense ell. Però en tot aquest temps —de dubtes, de preguntes, d’inspiració, de dol— m’ha guiat només una llum ben senzilla: la seva convicció que jo ho podia fer. La convicció que tots nosaltres ho podíem fer. 

Aquest llibre va començar com un compendi de la seva obra, més àmplia. Ara és molt més que això; és una missió de vida que se’m va confiar. És una crida als milions de persones que va inspirar, i als milions que inspirarà, perquè continuïn lluitant urgentment pels canvis que necessitem. La revolució ja està en marxa. Ara cal que trobem el potencial que hi ha en cadascun de nosaltres individualment i el que hi ha en nosaltres coŀlectivament, tal com va fer el pare. 

Imagina’t que féssim servir les nostres increïbles capacitats per crear un món en què cada persona sabés quins són els seus punts forts, el seu talent únic. Imagina’t que construíssim sistemes capaços d’estimular-nos, en comptes d’enfonsar-nos. Imagina’t que acceptéssim les diversitats, en comptes de defugir-les. Hem arribat a un punt de la nostra història en què continuar fent el que sempre hem fet ja no és una opció. Ho hem de fer millor. I això comença, com sempre, amb la implicació de tots i cadascun de nosaltres. 

Imagina’t que... 

KATE ROBINSON
Windsor, juny del 2021

cap-2

Prefaci 

Com hauríem d’educar els nostres fills? Durant generacions ens hem equivocat de ple. Ara més que mai, cal redreçar el que no hem fet bé. El món viu canvis revolucionaris i per afrontar-los necessitem que hi hagi una revolució en l’educació. 

M’he dedicat al món de l’educació més de cinquanta anys. En aquest temps, han canviat moltes coses i moltes d’altres no gens. Gairebé tota la meva vida professional he fet pressió perquè hi hagués transformacions de fons en l’educació i perquè les persones tinguessin més oportunitats de viure la vida que es mereixen. Les capacitats amb què neixen els infants són infinites; el que esdevinguin després està totalment lligat a la manera com els han educat. L’educació té dues funcions bàsiques en la vida de les persones: les hauria d’ajudar a desenvolupar les seves aptituds naturals i a obrir-se pas en el món que les envolta. Malauradament, s’acostuma a quedar curta en tots dos aspectes. 

He escrit, parlat i defensat tot això durant una colla d’anys. M’he implicat en un gran nombre d’iniciatives a tot el món, he escrit una pila d’articles i llibres i he donat milers de conferències. Sovint em demanen que sintetitzi amb poques paraules els canvis que impulso i el perquè. I això és el que he intentat fer aquí. Aquesta és la meva visió sintetitzada dels reptes que se’ns plantegen, dels canvis que cal fer i de les accions concretes que podem dur a terme. 

Hi ha tres temes clau. En primer lloc, vivim en un temps de revolució i afrontem uns reptes sense precedents com a individus, comunitat i espècie. Aquests reptes són bàsicament de fabricació pròpia. Això vol dir que nosaltres mateixos hi podem posar remei. En segon lloc, si estem disposats a fer-ho, hem de replantejar-nos com és la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos