Quan la vida ens dol

Jaume Funes

Fragmento

vida-1

Pròleg

L’ofici de viure i les dificultats per viure

RECUPERAR ALGUNS PETONS PERDUTS

Començo a escriure aquest llibre al final de 2021, quan la pandèmia de la covid-19 ja ens deixa fer vides majoritàriament molt semblants a les d’abans, però amb existències que, de maneres molt diverses, s’han vist afectades. Escric, doncs, en temps de postpandèmia, interrogat per uns i altres (com a suposat expert en el món dels joves) sobre els efectes del que hem viscut en el nostre present i sobre les previsibles conseqüències de futur.

També ho faig preocupat per la humana tendència a pensar que tot allò que ara ens passa ve derivat d’aquest sotrac vital (cada època té el seu), i que oblida que la majoria de les crisis que hem anat sentint ja existien. Els anys de pandèmia el que han fet és posar-les de nou davant nostre, agreujar-les en algun cas, urgir-nos a donar-hi respostes. Això és el que ens passa ara amb la salut mental, aparcada sovint per una societat centrada en l’èxit (com si viure no fos complex, desigual, entre felicitats i infelicitats), mancada de respostes coherents i de recursos humanitzats.

Poso la primera ratlla d’aquest text després de participar en un diàleg en què la meva intervenció tenia el títol següent: «Recuperar alguns dels petons perduts». Parlava de les recuperacions necessàries, perquè sembla que una part significativa d’allò que ha quedat trastocat a les nostres vides ha estat la salut mental. Si més no, tu que ara em llegeixes, de la mateixa manera que jo que escric, segur que trobes a faltar alguna calma, no acabes de recuperar la serenor. Ara, a tu i a mi, ens remouen diferents malestars, pensem a reconstruir benestars. Potser alguna persona lectora també sentirà que ha emmalaltit, que no se’n pot sortir sola sense alguna «cura». A vegades, algú també està sentint que el seu dolor vital no sembla tenir solució.

Per a què ens servien abans els petons? Per què augmenta l’angoixa quan la vida no va bé? Com perdem la salut mental i com la podem recuperar? Tenim més persones afectades per trastorns mentals o estan esclatant vells i nous malestars? Tancats, hem descobert que teníem un món interior, però ara no sabem què fer-ne? Estem embogint o tan sols es tracta d’haver pres, obligadament, consciència que cal ocupar-nos de la nostra salut mental? El llibre que ara tens a les mans mira de convidar-te a trobar junts algunes respostes a aquests i a molts altres interrogants.

VIDES CONDICIONADES

Malgrat l’oblit, la pandèmia va suposar una experiència humana, personal i social intensa. Podria haver-se quedat en un succés històric significatiu, una mena de malson que no volem ni recordar. Però, si ara estic escrivint sobre salut mental, és perquè, per múltiples raons, va alterar els nostres mons i, especialment, va deixar al descobert unes realitats vitals que ja tenien molt poc de saludables. No volíem tenir present el món de malestars en què vivíem, i una crisi intensa ens l’ha tornat a posar davant els ulls.

No. Aquest llibre no va sobre la pandèmia ni sobre la realitat mental de la postpandèmia, tot i que hi faré contínues referències. Tanmateix, com que les experiències d’aquests mesos han estat un conjunt de reactius que han fet surar malestars, han detonat reaccions i crisis, han agreujat dificultats vitals i han esgotat els nostres dipòsits de benestar emocional, convindrà fer un petit repàs d’allò que ens ha passat. No ho resumiré per establir cap tipus d’alarma ni per fer el mapa de les patologies de la covid. Ho faig perquè ha estat una síntesi de la majoria de variables que, en ser alterades, alteren la construcció de la nostra salut mental, variables de les quals sí que parla el llibre. Fem-ne un repàs d’algunes.

Ens van tancar. I això va suposar, entre moltes altres incidències, que la nostra vida va passar a ser regulada només per un espai, un context, quan habitualment les nostres existències són la suma de vides en diferents entorns, regulats només en part per la lògica de la llar (treballar, relacionar-se, fruir, divertir-se, formar-se, etc., es donen en realitats diferents). La llar va esdevenir una «institució total».

A tothom li va passar allò que descrivim que passa quan es tanca, per exemple, un adolescent en un centre: la seva vida depèn només d’una institució i de les seves regles. No hi ha possibilitats de diversificar ni de compensar i, als problemes que ja té, s’hi sumen els que provoca la vida institucionalitzada. Recordem que les primeres setmanes de tancament els adolescents (si tenien habitació i wifi potent) no es queixaven. La principal explicació és que podien viure altres vides en la seva dimensió virtual, digital. Podien fugir de la vida domèstica.

La vida en relació es va acotar. Els que ja tenien poca vida social ho van agrair (després va ser més difícil convèncer-los per construir relacions). La majoria va sentir que necessitava bona part de les relacions que aleshores no tenia i sense les quals no acabava de sentir-se bé. Malgrat el discurs egoista dominant, conscientment o inconscientment, tothom va comprovar que necessitava altres persones per trobar-se bé. A més, com que bona part de les relacions van passar a ser imposades (els membres de la família no es trien, el grup bombolla no va per amistats, etc.), hem hagut d’aprendre a gestionar o a suportar les relacions difícils (havíem de conservar la calma i sentir-nos bé convivint amb qui no volíem viure; si més no, havíem de viure sense poder tenir parèntesis de relació). Hem descobert que benestar i malestar depenen dels climes afectius que es creen allà on has de viure.

Potser el que es va alterar de manera més universal va ser la nostra relació amb la malaltia i amb la salut. De cop, estàvem endinsats en una amenaça desconeguda, i sentíem que podia matar-nos. Per estar bé ja no teníem a mà cap de les explicacions (sempre molt precàries, perquè educar per a la salut ni és ni era un tema d’atenció) amb les quals ens bellugàvem fins al moment. Era viure entre infinitud d’informacions, però sense poder consolidar la pròpia explicació. En algun moment, tothom va haver de pensar què considerava que era la salut i què conformava la situació de sentir-se bé.

Per acabar-ho de completar, han estat mesos en els quals les explicacions més esotèriques han acabat d’envair una part significativa de la comprensió de la salut que tenen moltes persones. I, en territori oposat, la inundació d’evidències científiques suposades o reals ha acabat creant lectures de la vida reduïdes a variables que deixen de banda la complexitat. De cop, ens vam trobar tractant de construir les explicacions de la vida a les quals —immersos en altres urgències— sempre posàvem sordina per no ratllar-nos.

Seria un espiritualista sense remei si no deixés clares les grans alteracions (aquestes sí que perduren i perduraran) en el treball i les economies familiars. Les més suaus han tingut a veure amb allò del treball presencial i a distància. Aquests canvis han modificat les nostres relacions amb la feina, les nostres competències, el sentit que tenia anar a treballar, etc. Si més no, hem hagut de reubicar-nos com a persona que treballa (que se sent bé o malament treballant, que treballa per viure o viu per treballar, etc.).

Però no podem oblidar el que ha significat per

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos