Soc sensible

Anna Romeu

Fragmento

cap-1

Introducció

Soc una persona amb alta sensibilitat (que també es coneix com a PAS) i, per a mi, descobrir-ho va ser una alegria i alhora una tranquil·litat. Des d’aquell moment, he vist el mateix efecte en moltes altres persones i per això m’he decidit a escriure aquest llibre, per donar a conèixer el tret de personalitat que molts de nosaltres compartim i que de ben segur molts ignoren, i aquest és el motiu pel qual pateixen.

M’he sentit dir de tot durant anys, especialment per les persones que m’han tractat més íntimament: que dono moltes voltes a les coses, que no cal que em passi la nit sense dormir pel comentari insubstancial que m’han fet, que em prenc les coses massa seriosament, que soc massa emotiva, que no pot ser que no contesti els missatges immediatament, que tinc el nas massa fi o que soc una senyoreta molt exigent perquè hi ha teixits que no suporto portar posats. També hi ha hagut comentaris positius, com ara que encomano alegria o que les flors tenen colors molt més bonics gràcies a les meves fotos (la meva afició a fer fotos més o menys artístiques a les flors ha esdevingut una col·lecció de centenars de fotografies precioses de totes les que he anat trobant pel camí) o, fins i tot, que n’és de fàcil i còmode, estar al meu costat, perquè faig la vida agradable.

En tots dos casos, la persona que em parla està apel·lant al meu tret de personalitat característic: l’alta sensibilitat. Soc altament sensible, com probablement ho era el meu pare —encara que malauradament mai vaig poder fer-li el test per tenir-ne una constatació definitiva—, i com ho és el meu fill petit. Com en la majoria dels casos, és un tret de personalitat que s’hereta, que passa de generació en generació i, per tant, en una mateixa família hi trobem més d’una persona que comparteix aquesta mateixa característica.

Com a psicòloga, el fet de descobrir l’alta sensibilitat també em va ajudar, i professionalment hi ha un abans i un després a partir d’aquell moment. De fet, vaig conèixer l’existència d’aquest tret per pura casualitat, a través del meu fill petit.

Tinc dos fills meravellosos, el millor que m’ha passat mai a la vida, com no pot ser d’una altra manera. Tots dos són persones fantàstiques, diferents com la nit i el dia, com va dir una vegada el meu pare: «El petit és igual que el gran, però del revés». Cadascun té una personalitat pròpia, i veure’ls créixer i convertir-se en persones cada vegada més adultes, més autònomes, amb un lloc al món i a la societat que els hem regalat, és un privilegi i un orgull com a mare i com a dona. El meu fill gran va ser el meu descobriment de la maternitat, la meva primera experiència intensa, la qual em suposava un repte que no m’havia imaginat tenir abans. És un noi amb un món interior ric i complex que comparteix amb molt poca gent, i un filòsof o historiador en potència. També té un do pels idiomes i el llenguatge en general; definitivament, no té una ment científica, sinó que és un intel·lectual. Serà tot allò que ell decideixi ser el dia que s’adoni de totes les virtuts i les fortaleses que té, però primer ha de passar per la difícil etapa de l’adolescència i per descobrir-se a si mateix com a jove, ara que ja ha deixat de ser un nen.

El meu fill petit va ser el segon gran repte de la meva vida, i a més una sorpresa gran. Pensava que criar el segon seria una continuació del primer, però en realitat va ser un aprenentatge des de zero. Després he sabut que és una experiència que compartim la majoria de pares i mares: poca cosa del que has après amb el primer fill et serveix per al segon, ja que cadascun és diferent i té necessitats específiques i úniques. El meu fill petit és tan fantàstic com el gran, però des dels primers dies tenia algunes peculiaritats que em van cridar l’atenció.

«És clar, com que ets psicòloga et fixes en coses que els altres no consideren importants», em deien. No és cert del tot: sí que em fixo en coses que els altres no perceben tan fàcilment, però no és perquè sigui psicòloga, sinó perquè soc una persona amb alta sensibilitat, i això m’ha facilitat moltíssim l’exercici de la meva professió. En fi, anem al tema, que sempre dono massa voltes a les coses, ho reconec. Des de nadó, i comparant-lo amb els records que tenia del meu primer fill en la mateixa etapa, vaig veure que aquest segon es comunicava d’una manera diferent que el primer; estava molt més atent a les persones que tenia al voltant i feia esforços per interaccionar-hi, tot i que encara no parlava. Es fixava molt en les persones que estaven amb ell i reaccionava d’una manera molt evident als estímuls que elles li enviaven. Recordo amb molt d’afecte com li canviava l’expressió quan el seu germà gran era a prop i com buscava que el fes riure. Quan el gran feia alguna cosa per fer-li gràcia, la riallada del petit era sonora, d’aquelles que costen d’oblidar. I l’orgull del gran de provocar aquest efecte en el seu germà tampoc és dels records que s’obliden fàcilment.

Un altre dels fets que em va cridar l’atenció des dels seus primers mesos de vida va ser la reacció a alguns sorolls estridents, com ara una moto que passés pel carrer o el soroll de l’aspiradora a casa. Quan sentia algun d’aquests sons se sobresaltava, per molt que els veiés venir, i plorava tapant-se les orelles, com si li fessin mal. Primer vaig pensar que tenia algun tipus de problema auditiu i el vaig portar a l’otorrinolaringòleg, que li va fer una revisió general de l’oïda i va determinar que orgànicament no hi havia cap problema; el nen hi sentia perfectament i no presentava cap lesió ni mal funcionament. La seva reacció havia de tenir alguna altra explicació, però no me’n va saber donar més motius. Ara sabem que era per la seva alta sensibilitat i pel fet que encara no havia desenvolupat tolerància als sons molestos.

Al cap d’un temps vaig llegir un article de la psicòloga americana Elaine N. Aron, la persona que va parlar d’alta sensibilitat per primera vegada i la que més ha investigat i escrit sobre aquest tema. Ella parlava dels nens altament sensibles i les seves característiques, i tot va començar a tenir sentit. De fet, vaig sentir per primera vegada el que després m’han transmès tantes i tantes persones que es descobreixen el tret en elles mateixes o en els seus fills: l’article, que en general parlava sobre els infants amb alta sensibilitat, descrivia perfectament el meu fill. Quina sensació tan estranya i alhora quin alleujament conèixer les causes que expliquin per què el meu fill és com és, una característica que jo ja li havia detectat. A partir d’aquí, tot es va precipitar: vaig fer una immersió en tot el que vaig poder llegir i aprendre del tret de personalitat que ens uneix, i fins aquí hem arribat, fins a l’escriptura d’aquest llibre tan important per a mi.

Com deia abans, en l’àmbit professional el fet de conèixer el tret de l’alta sensibilitat també ha produït canvis en la meva vida: ha contribuït a millorar la meva capacitat d’ajudar els altres. Els professionals de la salut mental sempre busquem categoritzar el que els passa a les persones que ens venen a demanar ajuda i mirem d’encaixar el pacient en algun tipus de trastorn o altre, saber exactament quin és l’origen del seu patiment per tal de poder acompanyar-lo en una millora del seu estat general. Aquest és l’objectiu principal de tota teràpia.

Feia anys q

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos