Retorn a Shambhala

Fragmento

cap-1

Els herois d’Onagawa

Central nuclear, Onagawa, Japó

Masaki Tanaka feia gairebé trenta hores que no dormia. Els ulls li feien pampallugues, però era conscient que, si els tancava, potser ja no els obriria mai més. Ni ell ni ningú en un radi de vint quilòmetres, com a mínim.

Va mirar novament el detector de radiacions que duia incorporat al vestit de protecció: marcava 250 mil·lisieverts, i seguia pujant. Allò era cinc vegades més del màxim permès. En condicions normals significava que havia estat massa exposat i que hauria de sortir immediatament de la central.

Però no podia abandonar.

Ara no.

Calia mantenir estables els nivells de refrigeració, i ell era l’únic capaç de fer-ho. Allò el mantenia ferm.

Estava cansat. Les seves mans, menudes, tremolaven cada cop que manipulava el teclat des d’on controlava tot el sistema informàtic.

L’enginyer Tanaka encapçalava l’equip dels «cent vuitanta herois d’Onagawa». Així es coneixia el grup de treballadors, tècnics i directius que es van quedar a la central després que el terratrèmol i el tsunami haguessin inutilitzat els sistemes de refrigeració ordinari i d’emergència. La tasca d’aquests homes i dones consistia, fonamentalment, a bombar aigua de mar als reactors fora de control per contenir l’escalfament dels nuclis.

Treballaven en torns rotatoris de cinquanta persones, per no exposar-se durant massa temps a la radiació. Només en Tanaka s’havia mantingut permanentment al seu lloc.

Tots eren experts i coneixien el risc que assumien quedant-se allà. Eren plenament conscients que s’estaven jugant la vida en els edificis on treballaven des de feia anys.

Malgrat els incòmodes vestits protectors, les màscares i, en alguns casos, les bombones d’oxigen, sabien que res no els podia protegir de les partícules radioactives invisibles.

Se sabien condemnats.

El món sencer els observava, i els admirava, al mateix temps que es preguntava per què ho feien.

Per a en Tanaka, però, allò no significava cap enigma. Com ell, cap d’aquests homes i dones tenia por de morir. Consideraven que era la seva obligació ser on eren. Aquella actitud era fruit d’una barreja de sentit del deure i de lleialtat envers els companys.

Als seus seixanta anys acabats de fer, la feina era una de les dues úniques obsessions d’en Tanaka. Fins i tot abans de l’accident es passava el dia a la central. S’hi quedava a dormir sovint, en una demostració d’entrega i compromís que l’empresa li havia reconegut nombroses vegades nomenant-lo empleat del mes.

Des que tres anys enrere la seva dona havia mort d’un tumor maligne al cervell, només la seva filla, la seva altra obsessió, aconseguia allunyar-lo temporalment del quadre de comandament. De tant en tant l’anava a veure a Sendai, on vivia amb el seu marit i hi feia de mestra d’escola.

Quan els va visitar per darrer cop, feia un mes, li van donar la millor de les notícies possibles: esperaven un fill. Seria avi!

En Tanaka mirava sovint la foto de la seva filla embarassada. Estava penjada a l’únic tros de paret lliure de la sala, entre pantalles d’ordinador, botons i llums que no paraven de parpellejar.

Havia de resistir, pel seu nét.

De fet, encara no sabien si seria nen o nena, però ell ja havia decidit que seria un noi i que es diria com ell, Masaki.

—Se la veu molt bonica.

En sentir la veu darrere seu, l’enginyer es va girar, sorprès. Ningú, a banda d’ell i dels membres del Consell de Direcció de la companyia, estava autoritzat a entrar en aquelles dependències de la central.

Al llindar de la porta hi havia dos homes vestits amb la granota obligatòria de seguretat. La màscara transparent amb prou feines permetia endevinar-ne els rostres, tot i així va reconèixer de seguida el més gran: era el director general de l’empresa. L’altre era la primera vegada que el veia.

—Disculpi, enginyer Tanaka, no el volíem espantar.

En Tanaka es va aixecar i va saludar, inclinant-se cap endavant amb els braços estesos a cada costat del cos, gest que el director general va correspondre amb un lleuger cop de cap.

—Li presento el senyor Sun Daolin, del grup Wei, un dels nostres principals inversors. Vol que el posem al dia dels esdeveniments.

El director general es va girar cap a l’home xinès que l’acompanyava. Era molt més jove. No devia tenir més de quaranta anys i, malgrat la granota, se l’endevinava alt i cepat.

—Sí, senyor. Esclar.

L’enginyer els va oferir dues cadires.

Els dos visitants s’hi van asseure, mentre ell es quedava dret.

—Què vol saber, exactament? —va preguntar.

—M’agradaria saber què coi ha passat —va dir l’inversor en un japonès més que acceptable, cosa que va sorprendre en Tanaka—. Hi hem posat molts diners, en aquesta central. Vull estar segur que tot està controlat.

—El cas és, senyor Daolin —va explicar l’enginyer, en un to pausat i segur de si mateix—, que tot plegat ha estat un cúmul d’infortunis. Hem patit un seguit d’accidents que, per separat, són relativament senzills de controlar. El problema és que els hem tingut tots de cop i han desbordat els sistemes de seguretat.

—Sigui més concret —el va tallar en sec el visitant, mentre el director general observava en silenci.

—Esclar —va respondre en Tanaka.

Llavors, l’enginyer va agafar una busca lumínica i va convidar els visitants a mirar una de les grans pantalles que penjaven de la paret.

—Amb imatges potser ho veurà millor —va dir—. Fa dos dies, quan va tenir lloc el terratrèmol de força nou a la costa nord-est del Japó, teníem els reactors quatre, cinc i sis aturats, per a una inspecció periòdica. Només estaven en funcionament els reactors u, dos i tres.

La busca dansava dins el gràfic que mostrava una simulació del sisme.

—I això és normal? —va preguntar el xinès.

—De fet sí, és una situació habitual. Forma part del protocol ordinari de manteniment. La central està dissenyada per respondre amb garanties davant d’aquesta mena de situacions.

Les imatges de la pantalla il·lustraven les explicacions d’en Tanaka, que procurava mantenir un to confiat, a la vegada que necessàriament pedagògic.

—A més, el sistema està preparat per aturar-se cada cop que percep un moviment sísmic important. Quan els sensors van detectar el terratrèmol, les unitats u, dos i tres es van apagar automàticament. En apagar-se els reactors, es va aturar també la producció d’electricitat.

—Però els reactors no estan connectats a la línia elèctrica externa?

L’enginyer es va adonar que el xinès se’l mirava de manera incisiva. Allò el va incomodar, però va continuar:

—Efectivament, senyor. Malauradament, la xarxa va ser danyada pel terratrèmol. En una primera fase vam activar els motors dièsel d’emergència. Però llavors va venir el tsunami.

Un complex gràfic ple de sistemes i connexion

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos