Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
EL BÉ MAJOR
La nit que en Iarvi va saber que era rei, o si més no mig rei, feia un vent tempestuós. Els gettlandesos l’anomenaven el vent rastrejador perquè sempre acabava trobant les escletxes i els forats del pany de les cases i escampava amb el seu udol el griso mortífer de la mare Mar; de res no servia que la brasa encara fos viva o que els uns s’arraulissin ben fort contra els altres.
El vent assotava els reduïts finestrons de les cambres de la mare Gundring i en batia la porta ferrada. Atiava les flames de la foguera, que s’alçava aïrada, espurnejant i crepitant, i projectava urpes ombrívoles sobre els ramells d’herbes que penjaven a l’estança; una llum intermitent il·luminava l’arrel que la mare Gundring tenallava amb els seus dits sarmentosos.
—I això?
Semblava un simple terròs de terra, però en Iarvi la sabia reconèixer.
—Arrel de llenguanegra.
—I per què la pot voler un clergue, Sa Altesa?
—Tot clergue desitja no necessitar-la. Bullida no es veu i el gust ni es nota, però és un verí letal.
La mare Gundring va deixar l’arrel en un racó.
—Els clergues de vegades recorren a la màgia negra.
—Els clergues han de procurar el mal menor —va dir en Iarvi.
—I considerar el bé major. N’has encertat cinc de cinc. —La mare Gundring només va fer un sí amb el cap i en Iarvi es va enrojolar d’orgull. No era fàcil guanyar-se l’aprovació de la clerga de Gettland—. I a la prova els enigmes encara seran més fàcils.
—La prova... —En Iarvi, neguitós, es va fregar amb el polze de la mà bona el palmell recargolat de la mà esguerrada.
—La superaràs.
—No ho pots saber del cert.
—Un clergue sempre ha de dubtar...
—Però sempre ha de mostrar seguretat —va concloure ell.
—Ho veus? Et conec molt bé. —La mare Gundring tenia raó. Ningú no el coneixia millor que ella, ni tan sols entre la seva família—. Mai no he tingut cap alumne tan brillant com tu. Aprovaràs a la primera.
—I deixaré de ser el príncep Iarvi per sempre més. —Només de pensar-ho se sentia alleugerit—. No tindré ni família ni drets naturals.
—Seràs el germà Iarvi, i la teva família serà el Clergat. —La llum de la foguera va il·luminar les potes de gall de la mare Gundring, que somreia—. Els teus drets naturals seran les plantes, els llibres i les dolces paraules. Recordaràs i donaràs consell, guariràs i diràs veritats, coneixeràs els camins secrets i aplanaràs el camí per al pare Pau en totes les llengües. Tal com he procurat fer jo. No hi ha tasca més noble que aquesta, diguin el que diguin els capsigranys del quadrat d’instrucció.
—No és tan fàcil menystenir aquests capsigranys quan ets al quadrat d’instrucció.
—Bah. —La mare va replegar la llengua i va escopir al foc—. Un cop passada la prova, només hauràs d’anar al quadrat quan el joc es posi lleig per ocupar-te d’algun cap esberlat. Un dia portaràs la meva vara —va dir ella mirant l’allargassada vara de metall èlfic, tatxonat i clivellat, estintolada contra la paret—. Un dia seuràs al costat del Tron Negre i seràs el pare Iarvi.
—Pare Iarvi. —El noi, assegut al tamboret, es va regirar només de pensar-hi—. No sóc prou savi. —En el fons volia dir que no era prou valent, però no tenia prou coratge per admetre-ho.
—La saviesa es pot aprendre, Sa Altesa.
El noi va atansar l’atrofiada mà esquerra a la llum.
—I les mans? També poden aprendre?
—Potser et falta una mà, però els déus t’han concedit dons més singulars.
En Iarvi va esbufegar.
—Ho dius per la veu que tinc, fina i melodiosa?
—Per què no? A més, tens un cap àgil, empatia i força. Exactament la mena de força que pot fer de tu un gran clergue, més que no pas un gran rei. Iarvi, el pare Pau t’ha triat. Recorda sempre això: d’homes forts, n’hi ha molts; de savis, ben pocs.
—Ara entenc per què les dones són millors clergues.
—I per què solen fer millors infusions —va afegir la mare Gundring abans de xarrupar la infusió que en Iarvi li portava cada nit. Va tornar a fer un sí amb el cap—. Però preparar infusions és un altre dels teus immensos talents.
—Sí, només els herois tenen aquest poder. Quan ja no sigui príncep i m’hagi convertit en clergue, deixaràs d’afalagar-me tant?
—Tindràs afalacs quan te’ls mereixis, la resta seran tot garrotades.
En Iarvi va sospirar.
—Hi ha coses que mai no canvien.
—I ara toca història. —La mare Gundring va agafar de la prestatgeria un llibre de llom daurat amb refulgents pedres incrustades, vermelles i verdes.
—Ara? M’haig de llevar amb la mare Sol per donar menjar als coloms. Volia dormir una mica abans de...
—Aniràs a dormir quan hagis superat la prova.
—No pot ser.
—Exacte, no pot ser. —Es va llepar el dit i va anar passant les cruixidores pàgines de papir vell—. Aviam, Altesa, en quants fragments van dividir la Deessa els elfs?
—En quatre-cents nou fragments. Els quatre-cents Déus Inferiors, els sis Déus Superiors, el primer home i la primera dona, i la Mort, guardiana de l’Última Porta. Però això no és feina d’un teixidor de pregàries més que no pas d’un clergue?
La mare Gundring va espetegar la llengua.
—Tot coneixement és feina del clergue, perquè només el que se sap es pot controlar. I ara digue’m quins són els sis Déus Superiors.
—Mare Mar i pare Terra, mare Sol i pare Lluna, mare Guerra i...
La porta es va obrir de bat a bat i el vent rastrejador va escombrar la cambra. Les flames de la foguera es van enravenar, com en Iarvi, i van iniciar una tortuosa dansa entre els centenars de pots, flascons i ampolles de les prestatgeries. Una figura va pujar les escales feixugament i va passar davant d’un grapat de plantes mig seques que es balancejaven, talment com homes penjats a la forca.
Era l’Odem, l’oncle d’en Iarvi, que panteixava atropelladament amb els cabells amarats de pluja enganxats a la cara. L’Odem va mirar en Iarvi fixament, amb els ulls un pam oberts, i va descloure els llavis sense emetre cap so. No calia tenir cap do ni empatia per adonar-se que les males notícies l’aclaparaven.
—Què ha passat? —va dir en Iarvi amb veu ronca i la gola nuada.
L’oncle va caure de genollons, amb les mans damunt la palla llardosa. Va fer una reverència amb el cap i va pronunciar dues paraules esmorteïdes i afectades.
—Sa Majestat.
En Iarvi va saber aleshores que son pare i son germà havien mort.
L’OBLIGACIÓ
No semblaven ben bé morts.
Només estaven pàl·lids, estesos damunt les lloses glaçades d’aquella cambra glaçada amb els sudaris replegats fins a les aixelles i les espases desenfundades llambrejant damunt el pit. En Iarvi esperava que el seu germà arrufés els llavis en somnis, que el seu pare obrís els ulls i el mirés amb el seu