Mig món (El mar Trencat 2)

Joe Abercrombie

Fragmento

cap-2

ELS DIGNES

Només va dubtar un moment de no res, però prou perquè l’Espina li encastés el cantell de l’escut als testicles.

Malgrat el baladreig de tota la colla de nois que clamaven per la derrota de l’Espina, ella sentia els gemecs d’en Brand.

El seu pare sempre li havia dit: «t’atures un moment i ja ets morta», i per bé però sobretot per mal ella havia viscut la vida sota aquest precepte. De manera que va posar la seva cara preferida: dents serrades i bram de guerra. Es va dirigir a en Brand i s’hi va acarnissar com mai.

L’Espina li va etzibar un cop d’espatlla i els escuts van xocar i grinyolar. En Brand va trontollar anant de recules cap a la platja, aixecant a cada passa grapats de sorra, encara amb el rostre contret pel dolor. Ell va intentar etzibar-li una estocada baixa, però ella es va ajupir d’una revolada i li va ventar l’espasa de ple al tou de la cama, just sota la vora onejant de la cota de malles.

S’havia de reconèixer que en Brand no havia deixat que el tombés, ni tan sols havia cridat, només havia reculat a peu coix, fent una ganyota de dolor. L’Espina es va espolsar les espatlles esperant veure si en Hunnan la proclamava victoriosa, però el mestre va guardar silenci, com les estàtues de la Sala dels Déus.

Alguns mestres d’armes es comportaven com si les espases d’instrucció fossin de veritat i aturaven la lluita quan arribava l’estocada que, amb una fulla d’acer, hauria resultat mortal. Però a en Hunnan li agradava humiliar els seus alumnes, afligir-los, alliçonar-los cruelment. Els déus sabien de sobres que l’Espina ja havia après prou lliçons cruels al quadrat d’instrucció d’en Hunnan i ara es rabejava a ser ella qui en donava. Tant era així que, satisfeta, va fer un somriure burleta —la seva segona cara preferida— i va escridassar en Brand.

—Vinga, covard!

En Brand era fort com un toro i portava la lluita a les venes, però coixejava i feia figa, i l’Espina s’havia assegurat de tenir el pendent de la platja a favor. La noia no li treia els ulls de sobre, va esquivar un cop d’espasa, i un altre. Després va fer mitja volta per evitar l’envestida matussera que li venia de més amunt i va quedar de cara al flanc desprotegit del guerrer. «El millor lloc per embeinar l’espasa és l’esquena de l’enemic», li deia sempre el seu pare, però el costellam ja li anava bé. L’espasa de fusta de l’Espina es va encastar a les costelles d’en Brand amb un cop sec, com el d’un tió esberlat d’una destralada, i va deixar el noi vacil·lant i indefens. L’Espina va fer un ampli somriure: no hi havia al món cap sentiment més agradable que encertar el cop.

La noia va apuntalar la bota al cul del noi i d’una empenta el va fer caure de quatre grapes a la llongada. L’última onada, abans d’enretirar-se amb un suau remoreig, li va arrabassar l’espasa i la va arrossegar mar endins fins a fer-la presonera de les algues.

Ella es va atansar a en Brand i ell se la va quedar mirant amb una ganyota, amb els cabells molls encastats a la galta i les dents sagnant a causa de la patacada. Potser sí que a l’Espina li hauria d’haver sabut greu, però ja feia temps que no es podia permetre el luxe de sentir llàstima pels altres.

Ben al contrari, va pressionar el coll del noi amb la fulla de fusta oscada.

—I ara què? —va dir.

—Està bé. —En Brand va intentar apartar-la amb una mà desvalguda, pràcticament sense alè per parlar—. Em rendeixo.

—Ha! —va cridar ella a la cara del noi—. Ha! —va cridar als nois que s’ho miraven capcots des del quadrat d’instrucció—. Ha! —va cridar fins i tot al mestre Hunnan.

Tot seguit va enlairar l’espasa i l’escut en un gest triomfant i els va brandar contra el cel plujós.

Quatre aplaudiments febles i uns murmuris més, i tot s’havia acabat. S’havien sentit aplaudiments molt més generosos per a victòries molt menys reeixides, però l’Espina no havia anat al quadrat d’instrucció buscant aplaudiments.

Hi havia anat per guanyar.

De vegades una nena rebia el do de la mare Guerra, la col·locaven entre els nois, al quadrat d’instrucció, i aprenia a lluitar. Entre la canalla sempre hi havia unes quantes nenes, però amb els anys es desviaven del seu camí per dedicar-se a tasques més adients, i si aquest no era el cas ja s’encarregaven els altres de desviar-les. Si tot i així persistien, les escridassaven i les intimidaven fins que arrencaven de soca-rel les vergonyoses males herbes i només prevalia la gloriosa flor de la masculinitat.

Si els vansterlandesos creuaven la frontera, si els illencs desembarcaven a Thorlby per iniciar una ràtzia, si els lladres irrompien en la nit, les dones de Gettland empunyaven les armes a cremadent i lluitaven fins a la mort, i moltes d’elles amb una habilitat increïble. Sempre havia passat així. Però quan havia estat l’última vegada que una dona havia superat les proves, havia fet els juraments i s’havia fet un nom en una ràtzia?

Es contaven històries. Es cantaven cançons. Però fins i tot la Vella Fen, la persona de més edat de Thorlby i, segons uns quants, de tot el món, mai no havia vist res de semblant en els seus incomptables dies.

No fins aleshores.

Per més que s’hi esforcessin, per més que la menyspreessin, per més que s’hi acarnissessin, l’Espina els havia abatut tots plegats. La noia va tancar els ulls, va notar el bes de la brisa salada de la mare Mar al rostre, amarat de suor, i va pensar en l’orgull que hauria sentit el seu pare.

—He superat la prova —va mussitar.

—Encara no. —L’Espina mai no havia vist somriure el mestre Hunnan. Però tampoc no l’havia vist amb el front tan arrufat—. Sóc jo qui decideix les proves que has de passar. I sóc jo qui decideix quan les has superat. —El mestre va mirar els nois de l’edat de l’Espina, setze anys. N’hi havia uns quants d’estarrufats d’orgull per haver superat les seves proves—. Rauk. Et toca lluitar contra l’Espina.

En Rauk va arquejar les celles, va mirar la noia i va arronsar les espatlles.

—Per què no? —va dir a l’últim, fent un pas endavant d’entre els companys. Va entrar al quadrat cenyint-se bé les corretges de l’escut i armat amb una espasa d’instrucció.

Era un noi cruel i hàbil. No tenia ni un dit de la força d’en Brand, però era molt més decidit. Tot i així, l’Espina ja l’havia tombat una vegada i l’havia...

—Rauk, Sordaf i Edwal —va cridar en Hunnan assenyalant cadascun dels nois amb un dit sarmentós.

El brillant triomf que feia un moment inundava de satisfacció l’Espina va començar a buidar-se per totes bandes, com una banyera esquerdada. Es va sentir un murmuri entre els nois quan en Sordaf —voluminós, lent i amb escassa inventiva, però amb un estómac descomunal per cosir a puntades de peu la víctima que queia a terra— va avançar feixugament cap a la sorra mentre amb els dits rodanxons es cordava les sivelles de la cota de malles.

L’Edwal, àgil, estret d’espatlles i amb un manyoc de rínxols castanys al cap, no va obeir a la primera. L’Espina sempre l’havia considerat un dels millors.

—Mestre Hunnan, tres a la vegada? —va dir el noi.

—Si vols guanyar-te un lloc a la ràtzia del rei —el va advertir en Hunnan—, faràs el que et manin.

Tots v

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos