Una dolça venjança

Jonas Jonasson

Fragmento

venjanca-3

1

L’home no tenia ni idea de qui era l’Adolf i mai no havia sentit parlar de l’Imperi Austrohongarès. Tampoc no li calia saber-ne res. Feia de curandero en un poble remot de la sabana africana. Va deixar tan poques petjades en aquella terra vermellosa i ferruginosa que ningú ja no recorda com es deia.

Era destre en les arts curatives, però la fama de les seves habilitats a penes sortia de la vall, de la mateixa manera que els esdeveniments mundials tampoc no hi entraven. Va tenir sempre una vida despreocupada. I va morir massa aviat. Malgrat el seu talent, no es va poder curar a si mateix quan més ho necessitava. Un petit grup de pacients fidels el va trobar a faltar amb una llagrimeta.

El seu fill gran era en realitat massa jove per agafar el relleu, però la cosa funcionava d’aquesta manera. Des que el temps era temps sempre havia sigut així, i així continuaria sent.

La reputació del successor era encara més escarransida que la del seu pare, i és que el jove només tenia vint anys. Havia heretat les relatives habilitats del progenitor, però ni una engruna de la seva bondat. Acontentar-se amb les escorrialles de la vida no estava fet per a ell.

La seva transformació es va iniciar amb la construcció d’una nova barraca com a consultori amb sala d’espera a part; va continuar amb la substitució de la shuka per una bata blanca, i es va consumar amb un canvi de nom i de títol. El fill del curandero, el nom del qual ara ja ningú no recorda, va començar a fer-se dir doctor Ole Mbatian per l’aura llegendària d’aquest nom, el massai més gran de tots, el cap, el visionari. L’original era mort de feia temps i no protestaria des de l’altre món.

Juntament amb la resta de les antigalles va escombrar també el llistat de preus del pare. El fill va escriure la seva, una llista que feia justícia a un gran guerrer com ell. Ja no era suficient venir amb una bossa de te o un trosset de carn seca com a forma de pagament, en el cas que el doctor tingués temps de rebre’ls. Els mals més senzills costaven ara una gallina i els més complicats pujaven a una cabra. En els casos realment difícils, el doctor demanava una vaca a canvi. Si no era massa difícil, és a dir, si et mories, podies fer-ho de franc.

Va anar passant el temps. Els curanderos dels pobles del voltant van haver de tancar la consulta per falta de clientela perquè encara es feien dir pel mateix nom de sempre i insis­tien en el fet que un massai autèntic no es vestia de blanc. La fama del doctor Ole Mbatian va anar creixent al mateix ritme que la llista de pacients, i constantment calia engrandir el tancat de les vaques i les cabres. La clientela que tenia per poder provar les seves pocions era tan gran que l’Ole va arribar a ser tan bo com havia començat a afirmar-se.

El curandero amb el nom robat ja era ric quan va tocar celebrar l’arribada del seu primer fill. El petit va sobreviure als primers anys crítics i, seguint la tradició, va ser instruït en la professió del pare. L’Ole II va poder passar molts anys al costat del pare abans que es morís. Quan, inevitablement, va arribar el dia, el fill va conservar el nom robat del pare, però va esborrar el títol de doctor i va cremar la bata blanca perquè els pacients que venien de lluny havien constatat que els doctors, a diferència dels curanderos, podien tenir alguna cosa a veure amb la bruixeria. El curandero que tenia fama de ser un bruixot tenia els dies comptats en aquesta professió, o fins i tot en la vida.

Així, doncs, després del doctor Ole Mbatian va venir l’Ole Mbatian II. El seu primogènit, que va créixer i va agafar el relleu del pare i de l’avi, va ser, al seu torn, l’Ole Mbatian el Jove.

I és amb ell que comença aquesta història.

venjanca-4

2

L’Ole Mbatian el Jove va heretar, doncs, el nom, la fortuna, la reputació i el talent del pare i de l’avi. En altres llocs del món li haurien dit que havia nascut amb un pa sota l’aixella.

Va rebre una educació com cal i, per tant, va haver de fer una marrada i passar per la formació guerrera com els companys de la seva edat. Per això no només es va convertir en un curandero, sinó també en un guerrer d’allò més ben considerat. Ningú no en sabia més que ell sobre les propietats curatives d’herbes i arrels, i només uns quants podien comparar-­s’hi a l’hora de fer anar la llança, la maça i el punyal.

La seva especialitat mèdica era el tractament per evitar tenir més fills dels que la família desitjava. Les dones que tenien aquesta mala sort pelegrinaven des de Migori, a l’oest, fins a Maji Moto, a l’est, un trajecte de diversos dies a peu. Per tal de tenir temps de tractar-les a totes, calia complir un requisit: haver donat a llum almenys cinc fills i que dos fossin nens. El curandero no revelava mai les seves fórmules, però es notava que el cogombre tropical era un dels ingredients més potents del líquid grumollós que la dona s’havia de prendre a cada ovulació. Les que tenien el paladar més fi podien intuir fins i tot un toc d’arrel de cotó indi.

L’Ole Mbatian el Jove era l’home més ric de tots, inclòs el cap de la tribu, l’Olemeeli el Viatger. A part de totes les vaques, també tenia tres barraques i dues dones. En el cas del cap era a l’inrevés: l’home tenia dues barraques i tres dones. L’Ole no va entendre mai com se les apanyava.

Per cert, al curandero no li havia agradat mai el seu cap. Tenien la mateixa edat i sabien des de petits quin seria el rol que els tocaria representar quan fossin grans.

—El meu pare mana el teu —li deia l’Olemeeli per fer-lo enrabiar.

Tenia raó, però a l’Ole júnior no li agradava gens perdre una discussió amb ell. La solució, doncs, era clavar un cop de maça als morros del futur cap, i de retruc l’Ole Mbatian el Vell no tenia cap altra opció que ventar una cleca al seu fill al mateix temps que l’elogiava a cau d’orella.

En aquella època, en Kakenya el Bell era qui governava la vall. El turmentava interiorment que l’epítet afegit al seu nom de cap de tribu no només fos cert, sinó que, a més a més, fos l’única qualitat envejable que tenia. No el preocupava gens ni mica que el seu fill, que algun dia el rellevaria, heretés els defectes del pare, però sí que no heretés la seva bellesa natural. A l’aspecte del jove Olemeeli tampoc no l’afavoria gaire haver perdut dues de les dents del davant.

A en Kakenya el Bell li costava moltíssim prendre deci­sions. De tant en tant deixava que les seves dones decidissin, però dissortadament l’home tenia un nombre parell de dones, i cada vegada que no es posaven d’acord en una qüestió (és a dir, gairebé sempre) es quedava allà palplantat, sense saber què fer amb el seu vot de qualitat.

A la tardor de la vida i amb el suport de tota la família, va aconseguir fer una cosa de la qual podia sentir-se orgullós a pesar de tot. El seu fill gran emprendria un viatge i arribaria més lluny que ningú. Així, seria un home vi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos