Diuen que tinc memòria

Fragmento

DiuenTinc.html

I

Vaig néixer al desembre del 36, concretament el dia 23. Diuen que néixer l’última setmana de l’any és com fer trampes: a l’escola, aprens a fer les coses al mateix temps que els teus companys més grans, com si la vida t’hagués regalat dotze mesos de marge. Vaig néixer a la Clínica de Santa Madrona. Era un establiment que pertanyia a una institució aleshores anomenada Institut de la Dona que Treballa, de la qual ma mare era sòcia, i que es beneficiava del finançament de la Caixa de Pensions. De quan la Caixa de Pensions encara feia honor a la seva vocació fundacional, ja m’entenen.

La meva mare, Maria Gistau, era aragonesa. S’havia criat en un poblet a tocar de la Franja de parla catalana. Situat a mig camí entre Montsó i Barbastre —si volen, entre el rei Jaume I i Josemaría Escrivá!—, Castejón del Puente no era un poble qualsevol. El pont del topònim indica que la població gaudia d’aigua corrent (el Cinca hi passa just pel costat) i, com a conseqüència d’això, d’una agricultura de l’horta i la fruita que completava l’agricultura de secà i la vinya. A l’altra banda del riu, a Ariéstolas, els catalans venien a cultivar-hi arròs. Però el més destacat de Castejón eren els préssecs. Es diu que per tota aquella zona es fan els millors préssecs del món, afirmació que els asseguro que no cal prendre’s a broma.

Castejón era un poblet que tenia poquíssims habitants, però on ja als anys trenta hi havia de tot. Hi havia telèfon, per exemple. Recordo unes plaques de la Telefónica que els nanos del poble havien adoptat com a diana. Encara em sembla sentir el lament del metall, «boing, boinnnggg!», cada cop que alguna pedra hi percudia —devia ser sovint, perquè les plaques estaven cada cop més abonyegades i eren més il·legibles—. Després, a diferència del que passa avui, al poble hi arribava el tren. Això sí: arribar per aquest mitjà a Castejón era una odissea. Com que, segons la llei de l’època, no es podien instal·lar vies per a trajectes de menys de vint quilòmetres, el ramal de la línia Barcelona-Saragossa que partia de l’estació de Selgua, a Montsó, havia de traçar una llarguíssima marrada en direcció oest abans d’arribar a destí per no incomplir aquella llei de bojos.

Per si no tenia prou elements d’interès, Castejón també tenia el seu maquis. Jo encara havia vist algun combatent. Es passejaven armats a la vista de tothom i saludaven la gent del país com qui no vol la cosa. Rarament entraven als nuclis urbans, però es movien lliurement pels camps que rodejaven els pobles de Peraltilla, Azara i Aflor, els mateixos pobles que, com deia l’acudit, «estos cuatro lugares son del Señor». «Has dicho tres», calia replicar. «¿Ah, sí? ¡Pues bésale el culo a san Andrés!» Per tota aquella zona compresa entre Castejón i Barbastre, i fins a Peralta de la Sal, el maquis formava part del paisatge de la comarca.

Al mateix temps, la gent del Movimiento hi tenia molta activitat. Ara bé, més que pel maquis, pel que semblava preocupada era per requisar tot l’oli d’oliva que podien. Hi havia pagesos que l’elaboraven en un antiquíssim molí de la zona. Potser no datava de l’Imperi romà, però aquell molí no devia ser gaire més modern, i en qualsevol cas servia perfectament al propòsit d’elaborar un material de gran qualitat. Doncs bé, passava tot sovint que, encara no s’havia acabat de premsar l’oli, que al molí ja s’hi presentaven els inspectors de la Comisaría de Abastecimientos amb la intenció de confiscar-lo pràcticament tot, per endur-se’l en grans garrafes cap a la Fiscalía de Tasas. Per contrarestar tant de zel, els productors locals no van trigar a descobrir l’estraperlo. Per això no es feia estrany de veure pagesos de Castejón al tren de Barcelona alliberant-se de la càrrega il·legal, bo i llançant-la des de dalt dels vagons cap al parent o el còmplice prèviament advertit que els esperava a l’andana de, posem per cas, Sant Andreu de Palomar. Fet això, els estraperlistes arribaven lleugers d’equipatge a l’Estació del Nord i burlaven els burots.

El meu avi matern Joaquín, però, no era natural de Castejón del Puente, sinó que venia de més amunt, de les proximitats de Sin y Salinas, en ple Pirineu. No gaire lluny d’aquestes minúscules localitats, el vessant francès del Monte Perdido que domina tota aquella zona davalla cap a les famoses «cascades qui tombez des neiges entraînées», cap al Cirque de Gavarnie, celebrat pel gran poeta Alfred de Vigny. Cap a l’est, baixa a la vall de Gistain, colindant amb la de Gistau, que és el cognom de la meva família materna, cosa que em dóna un topònim de patronímic i patronímia de nom de llinatge.

L’avi Gistau, però, va viure gairebé sempre a Castejón del Puente, on també feia de jutge de pau. Recordo que quan vaig acabar dret va ser el primer a felicitar-me. «¡Toma, Paquito!», em va cridar amb el seu fort accent aragonès mentre m’acostava un totxo de Los códigos españoles. «A mí ya no me sirve, ¡y tú ya eres abogado, coño!» Era tot un personatge. Durant la Guerra Civil, potser va ser l’única persona de Castejón que va continuar acudint a missa, segurament més per tossuderia que per veritable devoció. Té mèrit, perquè això va començar a atreure elements de Peraltilla i de Barbastre amb el propòsit gens dissimulat de pelar-lo. Però la gent del poble sempre enviava a passeig els intrusos amb l’argument que ningú els tocava el seu jutge de pau. Pel que fa a ell, si l’havien de pelar, que el pelessin, tant se li’n fotia.

La meva àvia, que es deia Inés, no hauria pogut tenir uns cognoms més imponents: Clavero per part de pare, i Garcés, que és com es deien els reis de Navarra, per part de mare. Els Garcés eren de Barbastre. Allà encara hi tenim parents, però durant la meva infantesa, amb qui més relació vaig tenir jo va ser amb una cosina llevadora que va venir a viure amb nosaltres a Barcelona per seguir els seus estudis. A més de terres i propietats, els Garcés regentaven la pastisseria La Flor de Barbastro, de molta anomenada a tot el Somontano.

L’avi feia temps que anava darrere de la senyoreta Clavero Garcés, però els seus companys li recordaven constantment que, per molt bon «mocico» que fos, no es podia permetre un casament amb aquella noia. «¡Que no tienes donde caerte muerto, hombre!», li deien. L’avi, que, com he dit, tenia una personalitat fortíssima, es va picar i va decidir fer cap a França a treballar a les mines de pechblenda. Com era d’esperar, a les mines va atrapar totes les malalties que es poden atrapar, però va tornar amb prou diners per comprar-se uns terrenys i una casa. Havia tingut sort: no tothom se’n sortia, de la intimitat amb aquell material tan radioactiu! Cal pensar que aleshores la seguretat laboral era un concepte del tot inexistent. En aquest sentit, recordo un oncle meu que, des de Castejón, anava a treballar cada dia a la fàbrica La Hidro-Nitro Española, que havia obert no feia gaire temps a Montsó, muntat en una Guzzi. «Lucas», li va dir un dia el meu avi, «¿qué haces en la fábrica, cuál es tu cometido?». Quan l’oncle Lucas li va respondre que treballava als forns, el meu avi, que encara no s’havia refe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos