Tor. Tretze cases i tres morts

Carles Porta

Fragmento

1 - LA MORT DE L’AMO ÚNIC

Els juliols, a Tor, són tràgics.

Des de 1800, els fets que han tacat de sang la vida d’aquest poble de tretze cases del Pirineu de Lleida han passat al juliol.

A Josep Montané, Sansa, el van assassinar un dia de juliol de 1995, pocs mesos després que el declaressin amo únic de la muntanya més disputada del Pirineu.

«Estava no mort, podrit!» Així és com s’expressava una de les pubilles del poble, remarcant amb el to que una cosa és molt pitjor que l’altra. I és que ella se n’alegrava, que a més de mort el trobessin podrit. Qui també es va alegrar de la seva mort va ser Jordi Riba Segalàs, Palanca, l’altre cacic del poble, amb qui feia gairebé mig segle que es disputava la muntanya.

Josep Montané era Sansa, o el Ros de casa Sansa, perquè s’havia quedat el nom de la casa, i allà dalt portar el nom de la casa és com ostentar un títol nobiliari. Tot i no ser el primogènit, l’hereu natural, el seu caràcter dominant el va fer passar per davant dels altres germans. De fet, sempre volia passar davant de tot, i de tothom. I sovint, més que davant, el que feia era passar per damunt.

No era el primer que moria violentament a Tor. Quinze anys abans, el 1980, també al juliol, ja hi havia hagut dos morts, dos llenyataires que feien de guardaespatlles de Palanca. I n’hi ha molts que diuen que Sansa no serà l’últim.

El febrer de 1995, després de mig segle de lluites per la propietat, el jutge de Tremp havia dictat una sentència que ja es veia tacada de sang: feia amo únic Sansa. Després de tants anys de conflicte, Sansa només va poder gaudir de la victòria durant cinc mesos.

Dos anys després, aquell crim sense culpable, aquell xoc d’odis irreconciliables, em petaria a mi als morros.

2 - UN REPORTATGE PER A LA TELE

«Qui té el cul llogat no seu quan vol.» El meu padrí, lo Ramonet de cal Flores, m’ho havia dit un munt de vegades. Aquell dia de gener de 1997 a la redacció de TV3 em vaig recordar del meu padrí. Però ell manava! Quan ell deia «blanc» era blanc! A TV3 no hi havia tanta contundència formal, però el sentit jeràrquic que m’havien inculcat des de petit –i que la mili em va acabar d’imprimir– va fer que, a pesar de la tebiesa formal, acabés obeint.

Érem a mitjan gener i feia només una setmana que el cas de la muntanya de Tor, després de l’assassinat de Sansa, tornava a ser notícia. I per partida doble. D’una banda, l’Audiència de Lleida havia absolt els dos acusats d’haver matat l’amo de la muntanya, i d’altra banda, una setmana després, el mateix tribunal havia declarat comunal la finca per la propietat de la qual feia mig segle que lluitaven tretze famílies, amb tres assassinats pel mig.

El meu cap, el Toni, em va comentar –ell no manava: comentava, suggeria– que li semblava que el cas de Tor era un bon tema. «Per què no en fem un reportatge?», va dir, com si l’hagués de fer ell. Però, és clar, m’ho deia a mi, sabia que només li calia insinuar-m’ho i jo el faria. Sempre he estat així de ruc.

Havia sentit i llegit coses de la muntanya de Tor quan era redactor del diari Segre, cap allà als anys vuitanta. Sempre m’havia semblat que era el que periodísticament anomenem un marrón, és a dir, un tema molt complicat, difícil de tractar. Aquell dia de gener de 1997 el meu superior jeràrquic va voler que jo m’emboliqués en aquell marrón.

Era poc després de Reis. La gent de Tor estaven destrossats. Aquell hivern els jutges els havien condemnat a continuar tenint por. D’una banda, l’absolució dels dos acusats volia dir que l’assassí o assassins del vell Sansa seguien en llibertat; i de l’altra aquella sentència de l’Audiència de Lleida que declarava comunal la muntanya els obligava a mantenir els plets als jutjats per fer-se amos d’una propietat que ells consideraven heretada dels seus avis.

Tor és un poble del racó més verge i aïllat del Pirineu lleidatà, al Pallars Sobirà, a la vall Ferrera, a tocar d’Andorra. Té tretze cases, algunes de les quals només són runa per l’abandó i perquè es van cremar després de la guerra en una batalla entre maquis i Guàrdia Civil. En queden unes vuit, de dretes i habitables. Tor també és el nom d’una muntanya. A mi, quan sentia la paraula Tor, el primer que em venia al cap era el déu nòrdic, que s’escriu amb hac, o sigui, Thor. Després vaig saber que hi ha una llegenda que diu que el nom de la vila ve realment del déu dels víkings, perquè a la muntanya que s’alça darrere de les cases, una immensa mola de pedra, s’hi pot veure –segons els vells– un cop de destral del déu Thor. Amb el cop va assenyalar –expliquen– que allí hi volia un castell amb el seu nom, i així va ser. La veritat és que dalt de tot d’aquell massís de pedra hi ha el que podria ser la marca d’un cop de destral gegantina empunyada per un déu. I al costat hi van aixecar el castell de Tor –suposo que la hac es devia perdre en la nebulosa del temps–, del qual només s’han conservat les restes d’una torre rodona de guaita.

El cas és que durant molts i molts anys, segons mesuratges –més aviat estimacions– fets el 1896, la muntanya de Tor ha tingut una extensió de 4.800 hectàrees, i així consta al registre de la propietat de Sort. I això és molt de terreny. És cert que el darrer cadastre, més precís, xifra la superfície de la muntanya en 2.300 hectàrees, però de tota manera continua sent molt de terreny.

Tornem al gener de 1997. El meu cap m’encarrega un reportatge i jo m’hi poso. «A veure –penso–, som al gener; per fer un reportatge de Tor hi hauré d’anar. Això vol dir que em caldran un parell de dies i que hauré de passar la nit a la fonda més propera. Un parell de dies de muntanya no m’aniran gens malament.» Tinc de company d’equip el Pol. M’hi entenc molt bé i a més és un bon amic. A la tele, els reportatges per als telenotícies els fem sempre en equips de dos. Busco una mica de documentació, però la veritat és que no trobo gran cosa. La primera gestió és trucar a Alins, que és el poble que hi ha més a prop de Tor. Primer entrebanc: a l’Hostal Montaña em diuen que a Tor no s’hi pot pujar perquè hi ha dos metres de neu a la carretera. En realitat el que volen dir és que no s’hi pot arribar en cotxe. S

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist