Un bon cel

Toni Soler

Fragmento

cel-1

 

Som a la primavera del 2013. Han passat més de dos anys des de la detenció, i falta poc per al judici. Els doctors Miquel Àngel Sòria i Lluís Borràs, psicòleg i psiquiatre forense respectivament, tenen davant seu el presoner, que manté la mirada baixa i un posat de total resignació.

—Qui és, per a tu, en Joan Vila? —li pregunten.

—No ho sé —respon—. Digui-m’ho vostè.

I com passa tantes vegades en les converses entre metge i pacient, una resposta evasiva és més eloqüent —més sincera— que una afirmació rotunda. Ho saben prou bé els professionals: és més fàcil mentir amb paraules que amb silencis. Les declaracions més categòriques poden contenir trampes, impostures o fingiments, de vegades involuntaris. De fet, Joan Vila Dilmé, de quaranta-vuit anys, està tan acostumat a dir el que els altres volen sentir, ho fa d’una manera tan natural i automàtica, que gairebé no sap ser sincer ni amb ell mateix. Fa molts anys que n’ha perdut l’hàbit. La seva cara és una màscara que no mira, el seu cos es reclou a la cadira de la consulta, com un mol·lusc. Tot el que diu sembla pensat per un personatge que no és ben bé ell però tampoc no li és aliè. No, no és esquizofrènic, no té cap trastorn greu; els experts hi coincideixen. Simplement, ha intentat esborrar una part d’ell mateix. Una, unes quantes... Depèn.

El seu passat està ple de llacunes voluntàries o inconscients, sense les quals potser no podria permetre’s sobreviure. Diu que no recorda res de la infantesa, per exemple. És un oblit sospitós. Sens dubte, per a ell no és un paradís perdut. De l’adolescència i la joventut sí que en guarda memòria; alguns records negres, però ha passat anys amagant-los als terapeutes. El fracàs escolar, el rebuig al seu propi cos, les burles dels companys de col·legi («Marica!») i el refugi que trobava amb les companyes, més compassives que els nois del seu poble. Moments de solitud però també de diversió, una diversió angoixada, perquè en Joan Vila, malgrat tot, és un tipus sociable i amb un afinat sentit de l’humor, i tenia ganes de demostrar-ho, però no sempre se’n sortia. La solitud, doncs, el confortava i el deprimia a parts iguals.

Després, en el seu currículum apareix una tirallonga de feines, de cursets i de frustracions; sempre neguitós, sempre insegur. És una persona càlida i vanitosa; no porta bé l’isolament. Maneja com pot la realitat mentre alimenta fantasies de noia guapa i enamorada. Fa incursions en el món gai, busca inútilment una mica d’escalfor —o si més no, respecte— amb homes desinhibits que no volen altra cosa que deu minuts de plaer. Per altra banda, no té una vocació ferma. Les feines no li duren i sempre acaba tornant al silenci opressiu de casa, amb els pares. És el seu refugi, a Castellfollit de la Roca, sobre aquell imponent cingle basàltic. Un indret atractiu per als suïcides amb gust per l’escenografia.

En Joan Vila s’ha passat la vida mirant d’adaptar-se, donant la raó a tort i a dret, fent somriures acomodaticis, defugint el conflicte i amagant els seus pensaments i les seves emocions, per por que la gent del seu voltant les considerés desviades o indignes. Qui sap si ell mateix no les considerava indignes. Només quan es va posar a treballar en l’àmbit de la geriatria, envoltat d’avis i àvies més solitaris que ell, ancians que pidolaven la seva atenció, va sentir una mica de consideració per part dels altres. Feia bé la feina, el respectaven els pacients i els companys, finalment se sentia útil. Però no per això l’angoixa el va deixar de rondar. Alguna cosa va passar l’estiu del 2009. Una «crisi personal», es pot llegir en algun informe. I heus aquí que durant poc menys d’un any, amb freqüència creixent, en Vila va precipitar la mort d’onze persones innocents i indefenses. Les tres últimes, a més, les va fer patir cruelment. Aquest episodi macabre, en Vila també l’ha entelat amb llacunes autoimposades i respostes laberíntiques, però des que el van detenir li costa molt de mantenir-les, perquè els interrogatoris continus l’han posat a prova; ja no sap què respondre sense que se li vegi el llautó. Sap que és un assassí però no ho admet, s’escuda en excuses poc creïbles, com el consum d’alcohol, la compassió mal entesa envers les víctimes, o bé la sensació que alguna cosa aliena a la seva voluntat —una mena de força interior— actuava en nom seu. No pensa confessar els seus crims, en dirà d’una altra manera, però no «crims»; no parlarà mai de «matar», sinó d’ajudar a morir, i portarà aquesta mentida fins a l’extrem de negar tot penediment. Ho fa, possiblement, en un inútil exercici de coherència: si vol convèncer la policia que actuava amb bona fe o amb inconsciència, no pot mostrar-se penedit. Ell només volia donar a les seves víctimes «un bon cel». Al cap i a la fi, la mort els esperava igualment a la cantonada. I davant la «plenitud» amb què identifica la mort, una estona de patiment era només «un gra de sorra».

Però aquesta vegada, a les portes del judici, i a preguntes d’un psiquiatre i un psicòleg forenses contractats pel seu advocat defensor, en Joan Vila sembla haver perdut la falsa convicció de les sessions anteriors. Fixa davant dels seus interrogadors la mirada ullerosa i cansada: no sap qui és, no es reconeix, no entén l’origen de les seves accions (o simplement, es camufla en la boira de les seves explicacions contradictòries). Potser està jugant a fet i a amagar, o potser, al contrari, està suplicant —«digui-m’ho vostè»— que algú li agafi la mà i el porti cap a la veritat. La veritat que no el farà lliure però potser li proporcionarà un cert repòs. Ha assumit que passarà els pròxims trenta anys a la presó. Però vol una resposta, veritable o no, per al pròxim cop que la seva mare pregunti: «Què li ha passat, a en Joan?».

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos