La vida promesa

Enric Larreula

Fragmento

promesa

 

A la memòria d’Anna Rosselló, que ha mort als

noranta-sis anys, poc abans de l’edició d’aquest llibre.

 

Anna Rosselló, naturista, esperantista, catalanista

i enamorada de la llibertat, tan semblant a la tieta Vida

d’aquest llibre, amb el seu marit Josep Travesset

i la seva filleta Carme van recórrer amb un carro i

una euga l’Amèrica del Sud i Central tot denunciant

la marginació en què viuen els indígenes

i els desheretats de la terra.

Quan vivien al Brasil, tot recorrent el riu Negro,

van conèixer prop de Barcelos un personatge català

(o catalão), naturista i llibertari, que vivia en

una petita comunitat cabocla sense deixar de pensar

en Catalunya i estimar-la profundament.

 

A tots ells, que podrien ser perfectament

personatges del meu llibre, els el dedico.

I a tots els pobles indígenes d’Amèrica i del món

sencer que lluiten per la seva emancipació.

promesa-1

 

Pròleg

L’avi es va morir fa un mes. I la iaia va dir-nos que reviséssim els llibres i els papers que ell havia anat acumulant al llarg dels anys per si hi hagués res que pogués interessar-nos, perquè al seu despatx ni s’hi podia entrar, com qui diu, i ella volia fer net de paperassa.

El pare no parava d’insistir-me que hi anés a mirar-m’ho, perquè com que estic acabant la carrera de Ciències de la Informació a la UAB potser jo trobaria més coses que em poguessin interessar que no pas ell. Però amb tot el merder que tenim amb les manifestacions i les accions de protesta per la sentència del Procés, no trobava mai el moment d’anar a cals avis.

Finalment, aprofitant que aquests dies estem en vaga a la uni, hi vaig anar. Ja tenia raó la iaia, ja, perquè al despatx de l’avi feia por d’entrar-hi, de tants llibres, carpetes i caixes amb retalls de diari, revistes i documents diversos com hi havia. En realitat jo tenia una certa curiositat per aquells papers antics, potser perquè pensava que podria trobar un tema d’estudi per a la tesi de grau.

El cas és que vaig anar remenant caixes fins que vaig trobar una bossa de roba que contenia cinc llibretes gruixudes, antigues, una de tapes grogues i les altres de tapes blaves, lligades amb un cordill. Vaig obrir les llibretes i vaig fullejar-les. Estaven escrites a mà, amb força bona lletra. Eren una mena de diari personal. Les dates anaven des del setembre del 1923 fins al juliol del 1936, o el que és el mateix, des del cop d’estat del general Primo de Rivera fins al cop d’estat del general Franco. Eren del pare de l’avi, és a dir, del meu besavi. Quina passada!, es tractava del diari que, durant l’estada al Brasil amb la seva família, el besavi, de jove, havia escrit.

Jo, d’aquest viatge, n’havia sentit a parlar una vegada a l’avi com d’un fet llunyà de la vida del seu pare, un anarquista. Pensem que l’avi no va conèixer mai el seu pare, i que la dura postguerra que va haver de viure la gent d’aquest país devia fer néixer un mur d’oblit i d’indiferència cap als vells ideals fracassats de la gent que va fer la guerra.

El cas és que, després de gairebé noranta-sis anys que el meu besavi de petit hagués començat aquell diari, jo tenia ara l’ocasió de descobrir a través d’aquelles pàgines com vivien alguns dels anarquistes, els més grans idealistes i més rotunds perdedors de la desfeta. Em vaig endur les llibretes a casa i me les vaig llegir amb interès.

Ostres!, quan vaig acabar estava al·lucinat: el besavi i la seva família encara eren més progres que nosaltres, i si ell visqués ara seria de la CUP i estaria acampat a la plaça de la Universitat, plantant cara a la repressió de l’Estat, segur. Perquè, tot i els anys que han passat, moltes de les idees que tenien aquelles persones són les mateixes que tenim jo i molts dels meus amics. També en aquella època ells lluitaven contra el capitalisme i per la llibertat de Catalunya i de tots els pobles del món. Tampoc no volien matar animals ni menjar carn, igual que molts dels meus amics vegans. Aquesta coincidència és increïble, quina emoció!

Per aquest motiu em va semblar que això s’hauria de donar a conèixer, i em vaig proposar d’aconseguir la publicació d’aquells escrits; els meus amics fliparien quan els llegissin.

Aquests són els escrits del meu besavi. No n’he tocat res. M’he limitat a corregir-ne qüestions d’ortografia i sintaxi. Ben poca cosa, i sorprèn si tenim en compte que el besavi va aprendre a escriure la llengua tan lluny del país. Però he conservat les formes aportuguesades que se li van escapar, ja que això ajuda a ressaltar com s’anava adaptant al país on vivia.

Pel que fa a la primera part del diari, o sigui, la primera llibreta, que va escriure el besavi quan era un nen petit, l’he deixada tal com ell la va escriure, amb totes les errades que hi va fer. M’ha semblat que feia gràcia veure com un nen anava aprenent a escriure.

promesa-2

 

Llibreta primera

 1

 

Al Micalet es burru burru y cara da cul, nos bol creure que sanem a America y cuan le dit que y anire abiat sa posat a riure y ma dit que soc un mantide y yo no soc cap mantide a casa no diem mai cap mantida. Y tampoc es vol creure ca America ya micos y mols y elefants y lleons y tambe tigres. el papa diu que a America ya de tot pro el Miquelet no su creu parque es burru.

 2

 

La mama no enten que no magradin las munchetas tendras y man fa mancha per forsa y daspres diu ca nos te dubliga dingu a fer res que no vulgui fe pro cuan sere gran non menchare mai mes. Y ya se com sascriu la ñ en catala que no sa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos