El viatge de Companys

Toni Tortajada
Eloi Vila

Fragmento

cap

Companys revisitat

La història de l’home que va matar Liberty Valance

 

Em va estranyar sentir la veu de James Stewart quan vaig obrir la porta de casa. Ningú no posa mai la tele a les set del vespre d’un dia de cada dia. Però ara la Júlia se la mirava fent uns ulls com unes taronges. Asseguda al sofà atrotinat —aquell que fa anys que hem de canviar— anava desgranant els grills d’una mandarina com un autòmat, amb els ulls fixats a la pantalla: James Stewart aguantava maldestre una pistola mentre Liberty Valance, un dels dolents més arrogants de la història del cinema, estava a punt de desenfundar per matar-lo. Era aquell moment formidable de les pel·lícules clàssiques en què el temps se suspèn i el món s’atura un instant.

La Júlia acaba de fer setze anys. És de la segona generació de lectors de Harry Potter i de les sagues fantàstiques —encara que no tant voraç com una cosina que s’ha llegit set vegades cadascuna de les set novel·les del nen anglès—. L’entusiasmen Txarango, Green Day, American Apparel, El senyor dels anells, el Festival de Sitges i, en general, qualsevol pel·lícula que es miri a l’ordinador amb els amics. Excepte els westerns. Però amb The man who shot Liberty Valance s’hi havia quedat enganxada.

Jo també. Tenia un munt de feina però em vaig quedar clavat davant de la tele: Liberty Valance, el canalla que tenia el poble terroritzat, ara disparava per primera vegada contra James Stewart. No pas per matar-lo encara; tot just per ferir-lo al braç amb què aguantava la pistola i allargar d’aquesta manera la diversió. Des que havia arribat al poble, James Stewart havia intentat combatre’l amb la llei a la mà. I ara, davant dels ciutadans atemorits, Liberty el matarà a poc a poc. D’una manera patètica, el pobre James Stewart torna a agafar la pistola amb el braç ferit i intenta aixecar-lo per disparar. Liberty se’l mira i l’apunta novament. Sona un tret —o potser són dos?— i quan sembla que James Stewart hagi de caure mort, resulta que és Liberty Valance qui cau fregit, sense creure-s’ho del tot. Ha guanyat el més dèbil, el més humil, i s’ha fet justícia: James Stewart ha deslliurat el poble del seu turment.

Mentre tot això passava em vaig quedar assegut al respatller, vaig deixar la motxilla a terra i em vaig anar traient l’abric fins que em vaig escarxofar al sofà atrotinat sense deixar de mirar: James Stewart, l’home que havia mort Liberty Valance, s’havia convertit en un heroi i començava una carrera política que el duria a ser senador a Washington.

De mica en mica es va fer fosc i la Júlia es va acabar la mandarina. Però continuava enganxada a la pantalla. S’havia adonat que allò no anava solament de bons i dolents, i de les peripècies humanes al voltant del caos, la llei i l’ordre, sinó que anava de com s’expliquen les històries —una cosa que ja li comença a interessar de veritat—, de qui les explica i, sobretot, de què en fem, d’aquestes històries immortals.

L’home que va matar Liberty Valance és un gran flashback. La pel·lícula comença quan el senador Stoddard —James Stewart— i la seva dona, ja grans, tornen des de Washington al poble de Shinbone, al llunyà Oest, per anar a l’enterrament d’un gran amic, Tom Doniphon —el gran John Wayne—. I mentre vetlla el cadàver, Stoddard explica a un periodista la veritable història de l’home que va matar Liberty Valance. Segur que la coneixeu: resulta que aquell vespre de fa tants anys en què James Stewart es va voler enfrontar a Liberty Valance, el seu amic John Wayne el vigilava des d’un carreró fosc. I quan al final d’aquell duel tan desigual va sonar l’últim tret, en realitat van ser dos trets simultanis, perquè John Wayne va disparar d’amagat contra Liberty Valance. John Wayne va ser qui va matar Liberty Valance però ningú no ho va saber mai.

La mare de la Júlia, la Núria, la meva dona, va arribar en el moment en què el vell senador confessa davant del periodista que no va ser pas ell qui va matar Liberty Valance. I ara arriba el gran final de la pel·lícula: James Stewart pregunta al periodista què en farà, amb tota aquella informació. El periodista arrenca les notes de la llibreta, les llença al foc i diu: «Això és l’Oest, senyor: quan la llegenda es converteix en un fet, publiquem la llegenda», when the legend becomes fact, print the legend.

La pel·lícula —aquesta extraordinària pel·lícula que John Ford va rodar l’any 1962— encara té una escena final. Quan el senador i la seva dona ja són dalt del tren i tornen cap a Washington, James Stewart li diu al revisor que escriurà a la direcció de la companyia per agrair-li totes les atencions que el personal del ferrocarril ha tingut amb el vell matrimoni. I l’empleat li replica: «No hi ha res prou bo per a l’home que va matar Liberty Valance!», Nothing’s too good for the man who shot Liberty Valance!

Ara sí. Davant dels crits carinyosos de sa mare, la Júlia va pujar a la seva habitació, per fer els deures i mirar de reüll alguna sèrie d’anime. Però jo em vaig quedar mirant la pantalla. Era això, era això. Si els fets s’havien convertit en una gran llegenda, per què volíem els fets? Si l’heroi ja s’havia convertit en un mite nacional, per què remenar els seus encerts i desencerts, la llum i les ombres d’una vida dedicada a la lluita política?

15 d’octubre de 1940

No sé si al món hi ha gaires muntanyes que guardin alhora tanta vida i tanta mort. A la banda que cau sobre la ciutat, la muntanya de Montjuïc és plena de museus, teatres, instal·lacions esportives i racons elegants on la gent corre, s’estima o passeja embadalida. En canvi, a la banda que dóna al penya-segat que cau damunt del mar hi ha el castell militar i el cementiri. Eros i Tànatos, un a cada cantó de la muntanya. Això hagués quedat molt ben ordenat si no fos perquè les barraques també van omplir durant bona part del segle XX tots els racons de la muntanya. Però en qualsevol cas, a la banda del mar, el castell i el cementiri són els símbols del sofriment, la destrucció i la mort.

El cementiri va ser inaugurat a principi del 1883. Aleshores la gent de Barcelona l’anomenava «el cementiri nou». Lògicament s’hi enterraven totes les persones cristianes, riques i pobres. Però sempre han fet molta més patxoca els panteons modernistes de les grans famílies de la ciutat. En alguns d’aquests mausoleus, només deu anys després que s’estrenés el cementiri, s’hi van enterrar les víctimes destrossades per la bomba del Liceu del 1893, que va ser un dels atemptats anarquistes més sonats de finals de segle XIX. Però no va ser pas l’únic que va fer morts. I al darrere de cada atemptat hi seguien també els morts per la repressió militar. I tant els uns com els altres s’enterraven en aquest cementiri de Montjuïc. Barcelona va ser coneguda arreu com la ciutat de les bombes. Després van venir els morts pels pistolers de la patronal, els morts per la violència revolucionària, els morts pels bombardejos italians i alemanys, els morts per la repressió franquista. Encara avui, si mentre passegeu pels seus carrers i avingudes llegiu els noms de les tombes, podreu resseguir la història de la violència a la ciutat: Ferrer i Guàrdia, Francesc Layret, Salvador

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos