Jo seré l'última

Nadia Murad
Amal Clooney

Fragmento

cap-1

Pròleg

 

 

La Nadia no és només la meva clienta, és la meva amiga. Quan ens van presentar a Londres, em va preguntar si volia ser la seva advocada. Em va dir que no em podria pagar la previsió de fons, i que el cas segurament seria llarg i el perdria. Però abans de prendre una decisió, em va demanar que escoltés la seva història.

L’any 2014, l’Estat Islàmic (EI) va atacar el poble de la Nadia, a l’Iraq, i la seva vida d’estudiant de vint-i-un anys va quedar esmicolada. Va ser obligada a veure com s’enduien la seva mare i els seus germans per matar-los. I la Nadia va anar a parar a mans de diferents militants de l’EI. La van obligar a resar; la van obligar a vestir-se i a maquillar-se abans de ser violada, i una nit va ser brutalment maltractada per un grup d’homes fins que va quedar inconscient. Em va ensenyar les marques de les cremades de cigarrets i cops. I em va explicar que, durant tot el seu calvari, els militants de l’EI l’anomenaven «bruta infidel» i fanfarronejaven de sotmetre les dones yazidites i d’eliminar la seva religió de la Terra.

La Nadia va ser una de les milers de yazidites segrestades per l’EI amb l’objectiu de vendre-les als mercats i a través de Facebook, a vegades fins i tot per la ridícula quantitat de vint dòlars. La mare de la Nadia va ser una de les vuitanta dones grans que van ser executades i enterrades en una fossa comuna. Sis dels seus germans estaven entre els centenars d’homes que van ser assassinats en un sol dia.

El que em va explicar la Nadia és un genocidi. I un genocidi no passa per casualitat. L’has de planificar. Abans que s’iniciés el genocidi, el Departament d’Investigació i Fàtues de l’EI va estudiar els yazidites i va arribar a la conclusió que, com a col·lectivitat de parla kurda que no tenia cap llibre sagrat, eren uns infidels i la seva esclavitud era un «aspecte fermament establert per la xaria (la llei islàmica)». Per això, segons la recargolada moral de l’EI, les yazidites —a diferència de les cristianes, les xiïtes i altres dones— poden ser sistemàticament violades. De fet, aquesta era una de les maneres més efectives de destruir-les.

El que va seguir va ser l’establiment d’un règim del mal a escala industrial. L’EI fins i tot va imprimir un pamflet titulat Preguntes i respostes sobre la retenció de presoneres i esclaves per proporcionar algunes pautes. «Pregunta: Està permès tenir relacions sexuals amb una esclava que no ha arribat a la pubertat? Resposta: Està permès tenir relacions sexuals amb una dona esclava que no ha arribat a la pubertat si és apta per al coit. Pregunta: Està permès vendre una presonera? Resposta: Està permès comprar, vendre o regalar les presoneres i esclaves, perquè són simples propietats».

Quan la Nadia em va explicar la seva història, feia gairebé dos anys que havia començat aquest genocidi. Hi havia milers de dones i nens yazidites que continuaven captius, però no s’havia jutjat mai cap dels membres de l’EI en cap tribunal del món per aquests crims. Les proves s’havien perdut o sent destruïdes. I les perspectives de fer justícia poc prometedores.

Per descomptat, vaig acceptar el cas. I la Nadia i jo ens vam passar més d’un any fent campanya per reclamar justícia. Ens vam reunir amb el govern iraquià, amb representants de les Nacions Unides, amb membres del Consell de Seguretat i amb víctimes de l’EI. Vaig redactar informes, vaig redactar esborranys i anàlisis jurídiques, i vaig pronunciar discursos implorant a les Nacions Unides que actués. La majoria dels interlocutors ens deien que era impossible: el Consell de Seguretat feia anys que no prenia mesures en matèria de justícia internacional.

Però, justament mentre escric aquest pròleg, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha adoptat una resolució històrica creant un equip d’investigació que recopilarà proves dels crims comesos per l’EI a l’Iraq. Això és una victòria important per a la Nadia i totes les altres víctimes de l’Estat Islàmic, perquè significa que les proves es conservaran i que els membres de l’EI podran ser jutjats. Estava asseguda al costat de la Nadia quan el Consell de Seguretat va adoptar la resolució per unanimitat. I mentre vèiem com s’alçaven quinze mans, la Nadia i jo ens vam mirar i vam somriure.

Com a advocada especialitzada en Drets Humans, sovint la meva feina és ser la veu d’aquells que han estat silenciats: el periodista entre reixes o la víctima de crims de guerra que lluita perquè es faci justícia. No hi ha cap mena de dubte que l’EI va intentar silenciar la Nadia, quan la van segrestar i esclavitzar, la van violar, la van torturar i van matar set membres de la seva família en un sol dia.

Però la Nadia es va negar a ser silenciada. Ha rebutjat totes les etiquetes que la vida li ha posat. Orfe. Víctima de violacions. Esclava. Refugiada. I, en canvi, n’ha creat de noves. Supervivent. Líder yazidita. Defensora de les dones. Nominada al premi Nobel de la Pau. Ambaixadora de Bona Voluntat de les Nacions Unides. I, ara, escriptora.

Des que la conec, la Nadia no només ha trobat la seva veu, sinó que s’ha convertit en la veu de cada yazidita víctima del genocidi, de cada dona maltractada, de cada refugiat oblidat.

Aquells que es pensaven que amb la seva crueltat la podrien silenciar, estaven equivocats. L’esperit de la Nadia Murad no està esmicolat, i la seva veu no s’apagarà. Al contrari, amb aquest llibre, la seva veu és més forta que mai.

AMAL CLOONEY, advocada,

setembre del 2017

cap-2

Primera part

cap-3

1

 

 

A la primeria d’estiu del 2014, mentre estava enfeinada preparant-me per a l’últim any d’institut, dos camperols van desaparèixer dels seus camps de conreu als afores de Kocho, el petit poble yazidita del nord de l’Iraq on vaig néixer i on, fins fa poc, em pensava que viuria la resta de la meva vida. Els homes descansaven tranquil·lament sota l’ombra d’uns tendals casolans espellifats, i al cap de poc ja eren captius en una petita habitació en un altre poble, no gaire lluny, habitat sobretot per àrabs sunnites. A més dels camperols, els segrestadors es van endur una gallina i uns quants pollets, cosa que ens va confondre. «Potser només tenien gana», vam comentar entre nosaltres, malgrat que això no ens va acabar de tranquil·litzar.

Durant tota la meva vida, Kocho ha estat un poble yazidita; els camperols i els pastors nòmades que hi van arribar es van instal·lar enmig del no-res i van decidir construir-hi cases per protegir les dones de la calor del desert mentre ells portaven els ramats d’ovell

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos