Rere les passes dels templers

Ramon Sarobe

Fragmento

cap-2

Començant des del començament

Els templers van ser un orde religiós de frares guerrers que va néixer a Terra Santa l’any 1120 i que va ser suprimit pel Papa l’any 1312. Això és el que ens diuen els historiadors. Altres persones ens diran que eren una secta, uns mags, un grup d’heretges, una lògia que va precedir els maçons, o fins i tot un conclave de místics que coneixien secrets sobre la religió cristiana i que per això van ser cremats a la foguera. Sobta que avui encara es diguin totes aquestes coses, perquè des de fa temps se sap que la immensa majoria dels templers no van saber mai ni llegir ni escriure; no coneixien el llatí, que era la llengua de cultura del seu moment, i els seus comandants s’havien de fer traduir textos i documents importants per tal de poder-los entendre. Com podien ser aquesta gent mags o dipositaris de tradicions arcanes, si amb prou feines podien seguir la missa? Tot plegat, a la que apliquem una mica de coneixement i de crítica, ens adonem que la major part de les històries que s’expliquen sobre els templers són inversemblants, quan no psicodèliques o al·lucinants.

Per desfer el fil cal, per tant, començar des del començament, i com que els templers van néixer a Terra Santa el millor serà que ens aturem uns instants en aquells Sants Llocs. Avui els considerem molt llunyans físicament, però per al cristià medieval eren tan propers com les esglésies, els mercats o els castells de la seva contrada, ja que les històries i els exemples bíblics eren part de l’imaginari popular, i eren narrats i explicats en l’art i en els sermons.

cap-3

Per què Terra Santa?

En l’actualitat ens costa comprendre la importància que els cristians medievals donaven a les peregrinacions a Terra Santa i en especial a la ciutat de Jerusalem. La seva popularització va començar amb la normalització del cristianisme com a religió dins de l’imperi Romà, ja en el segle IV després de Crist. Abans les coses havien estat molt diferents. En els seus inicis, el cristianisme era una religió que es vivia tan sols en l’àmbit privat, perquè els cristians eren gent pobra que només es podien reunir a les seves cases. A més a més, l’Estat els perseguia sovint. Això havia fet que els seus espais commemoratius fossin escassos i especialment de tipus fúnebre, com les famoses catacumbes, on només s’enterrava gent i no es feien cerimònies multitudinàries. Només els pagans tenien temples.

A partir de l’any 250, els cristians són majoria a molts llocs. Ja no només són pobres, sinó que també poden ser gent important. Més gent requeria més organització, i això va comportar el sorgiment d’una estructura territorial i d’una jerarquia basada en bisbes, parròquies i diòcesis, i també la construcció d’esglésies. Al mateix temps, es van començar a commemorar els màrtirs que havien deixat la vida en el testimoni de la seva fe en Crist. Aquest concepte del martiri no és una idea que sorgís del no-res, ja que bevia de la commemoració dels herois que es feia a certs santuaris pagans. I no faltaven herois entre les files dels cristians; molts havien estat llançats als lleons a causa del seu zel religiós. Les persecucions més cruentes es van donar, de fet, quan més cristians hi havia i quan més s’acostaven a ser la fe predominant dins l’Imperi.

A partir de l’any 306, l’emperador Constantí va canviar la fesomia de l’Estat; no només es va declarar cristià, sinó que finalment va autoritzar el cristianisme com a religió imperial, fins al punt de fer-la gairebé oficial. Aquest prestigi dels cristians va donar lloc a una conversió en massa de gent rica, nobles, cortesans, dames, alts funcionaris i militars. Les petites esglésies i els oratoris van ser substituïts per grans basíliques i la commemoració als màrtirs va adquirir dimensions enormes i triomfals. La gent peregrinava a les seves tombes i en venerava les relíquies com a vencedors de la mort i el paganisme. En un ambient d’exaltació de la fe triomfadora, no es va trigar a buscar els vestigis dels temps inicials de la religió, quan Jesucrist encara caminava entre els homes.

L’any 326, Helena, la mare de l’emperador Constantí, va visitar Terra Santa i es va dedicar a identificar (alguns escèptics en dirien inventar) els llocs de la vida i passió de Crist. La tradició li atribueix la troballa de diverses i importants relíquies, com la Vera Creu o els claus de la crucifixió. Al viatge d’Helena va seguir la construcció de santuaris commemoratius, tals com la basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem o la de la Nativitat a Betlem. Aquestes eren construccions pensades per acollir-hi la gran massa de pelegrins que ben aviat van començar a arribar-hi des de tots els punts de l’Imperi.

Els pelegrins viatjaven a Terra Santa no només per presenciar els llocs de la vida de Crist, de la Verge o els apòstols, també ho feien en busca d’alguna gràcia: netejar els seus pecats, la curació d’una malaltia o fins i tot una benedicció o una guia per al seu futur. Aquests viatges els emprenien tant les persones riques com les més modestes, sovint en grup, per donar-se protecció i ajudar-se en la llarga ruta. A cada lloc sant hi havia alguna mena de santuari, des de simples capelles fins a la gran Rotonda de la Resurrecció que coronava el Sant Sepulcre, l’indret on Crist va ressuscitar. Cada santuari era un lloc d’experiència i perfeccionament per als pelegrins. Només dos altres enclavaments de la cristiandat assolirien similar importància: Roma i Sant Jaume de Compostel·la. La terra per on Crist havia caminat i on els seus deixebles havien prosperat es va convertir així en Terra Santa.

La tradició de peregrinar no es va aturar ni en temps difícils ni amb la caiguda de l’imperi Romà d’Occident l’any 476. L’imperi Romà d’Orient, on estava Terra Santa, va continuar prosperant com si res, tot i que pel període medieval el coneixerem com a imperi Bizantí perquè la seva capital, Constantinoble, es deia Bizanci en grec, i perquè el component ètnic principal de l’estat era la població grega. Els emperadors, però, es consideraven ells mateixos i eren considerats pels estrangers com a romans i els successors de la passada grandesa imperial de Roma. Els sotracs més importants de Terra Santa no s’esdevingueren fins a l’any 614, quan els perses van capturar Jerusalem, van incendiar el Sant Sepulcre i van apoderar-se de la Vera Creu, i part d’aquesta relíquia va ser cremada.

L’emperador Heracli va derrotar els perses i el 629 va recobrar la ciutat i la creu. Per commemorar-ho va reunir les cendres de la relíquia i les va barrejar amb fang, i va fabricar amb això unes medalletes de la Vera Creu que causaren furor entre els fidels. Però ben aviat, després del triomf, es va veure que la guerra entre bizantins i perses havia deixat els dos imperis debilitats per enfrontar-se als exèrcits musulmans, sorgits com si res del desert per conquerir la Terra en nom d’Al·là. L’imperi Persa va ser destruït i Bizanci va perdre les seves possessions a Síria, Mesopotàmia, Terra Santa, Egipte i el nord d’Àfrica. Heracli, que tan enè

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos