Les combatents

Tània Balló
Gonzalo Berger

Fragmento

combatents-1

Pròleg

Els temps també és pàtria... Però vull aquestes dones com eren abans. No vull el seu temps, les vull a elles.

SVETLANA ALEKSIÉVITX

La guerra no té cara de dona

N’eren moltes. Dones de tot arreu, de totes les edats i de totes les classes socials. Dones que, amb l’impuls que els atorgava una ferma consciència ideològica i política, van optar per defensar la democràcia i la llibertat.

Conèixer l’esdevenir d’aquestes vides és una peça més que necessària per tal de completar, si és que és possible, aquest immens tapís que és la nostra història.

Les seves són vides anònimes, existències que no han pretès mai ser narrades ni documentades, però que amaguen una certa autenticitat. El repte és traslladar aquesta veritat al relat comú.

Afrontar la recerca de cada una d’aquestes identitats no és fàcil, vivim en un país que dona l’esquena al passat. És per aquesta raó que cada cop que apareix un nom d’una miliciana en un subsidi, en una nòmina, en una carta o en un text descolorit, ens envaeix una certa inquietud. No sabem mai si no podrem saber-ne més o si és l’inici d’una gran aventura.

El primer pas sempre es repeteix, introduir el seu nom en una llista —Carme, Maria, Teresa, Conchita, Margarita, Ramona...—; ara ja forma part de nosaltres: un nom i, amb sort, dos cognoms. A partir d’aquell moment sabem que, amb l’aval que ens atorga la confiança d’anys de treball minuciós i apassionat, en qualsevol moment és probable que aparegui, potser per casualitat, alguna dada més, alguna informació que ens permeti avançar.

A mesura que els anem coneixent, tenim una visió diferent dels fets ocorreguts durant la guerra. Ens fixem en les petites coses, en els detalls fins ara desenfocats. Ens proposem documentar el simple trànsit d’una vida en un moment excepcional i, alhora, establir un diàleg entre aquesta vida i el col·lectiu del qual formava part: les dones del 36.

La guerra d’Espanya va ser un moment únic. Dones i homes van veure’s abocats a una tragèdia de la qual molts no es recuperarien mai. Però quan l’heroisme va tornar a canviar de bàndol al cap de quaranta anys i se’n va fer referència, tan sols ho va fer vestit amb camisa i pantalons. Poques en van voler parlar. Pocs les van escoltar.

Les dones combatents no eren més que ells, però tampoc menys. Tots van perdre la guerra i, en conseqüència, la llibertat individual i col·lectiva, i la possibilitat de viure en un país més just. Avui podem dir que les dones també van perdre el seu lloc en la història. És cert que potser no el tenien reservat, però segur que elles van sentir que, per primera vegada, actuaven com a subjectes actius, i no passius, davant d’uns esdeveniments que havien de canviar el rumb del món. I així va ser, i els devem aquest reconeixement.

Poques vegades la guerra ha estat explicada des de l’acció directa de la dona. No és estrany, tenint en compte l’androcentrisme sota el qual encara vivim ara. Tanmateix, i per sort, els aires estan canviant, i ho hem d’aprofitar. Ara és el moment de les dones i de la seva història. Però aquesta història no la trobarem en els espais comuns, on elles no han estat mai.

Les hem de buscar als documents groguencs dels críptics arxius públics, als àlbums de fotos familiars, als fons de les calaixeres de les tauletes de nit, als altells dels armaris o a les caixes de les golfes, sota els papers dels seus marits importants, darrere el vestit de noces, al costat d’unes sabates de taló plenes de fang.

Elles són allà, i és des d’allà que ens parlaran.

combatents-2

1

Brises llibertàries

Durant les primeres dècades del segle XX, la gran majoria de les dones catalanes, especialment aquelles que provenien dels sectors més desafavorits de la societat, patien els estereotips culturals generalitzats del comportament femení «apropiat», que vinculaven la dona rígidament a la maternitat, la criança dels fills i la llar. Aquests principis inamovibles eren especialment dominants al món rural, que aplegava, encara, gran part de la població. Les treballadores rurals, en bona mesura poc partícips de les mobilitzacions i la politització urbana dels anys deu i vint, havien de compaginar la cura de les seves famílies amb llargues jornades de treball al camp. A banda de la complexa situació laboral i familiar, les seves perspectives de feina i les possibilitats de mobilització política eren també limitades per la falta d’educació primària que patien. Si abans de l’abril de 1931 la qualitat general de l’educació dels catalans d’origen humil era pèssima, en el cas de les dones la situació era encara pitjor. A les ciutats, si bé és cert que s’havien incorporat, de manera cada cop més evident, al treball industrial, la seva presència es concentrava en treballs no qualificats pels quals rebien una retribució econòmica inferior a la dels seus companys masculins, i també s’esperava d’elles que assumissin les labors domèstiques i la cura dels fills, compaginant-ho, tot plegat, amb les exigències del seu lloc de feina. La doble càrrega d’aportar un salari i de responsabilitzar-se de la feina a la llar deixava poc espai per a l’educació i l’activitat política. Alhora, els prejudicis relatius al caràcter «antinatural» del treball femení van fer que la força laboral femenina fos sovint «invisible» i resultés molt fragmentada.

Quan van començar a unir-se al moviment obrer i a assistir a centres culturals, les pioneres sovint van trobar l’hostilitat dels militants masculins, que amb la seva actitud sexista contradeien completament el suport retòric i nominal que expressaven amb relació a l’educació i l’emancipació de les dones.

El 28 de juny del 1918 es va celebrar, a l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir de la ciutat de Barcelona, el Congrés Obrer de Sants, que va arribar a ser determinant: aquest «moment» del sindicalisme català va estar fortament influenciat per la Revolució soviètica del 1917 i va ser el detonant de l’enfortiment de l’anarcosindicalisme a Catalunya, unificat sota les sigles de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

El Congrés va ser un punt d’inflexió a causa de les resolucions d’organització que s’hi van aprovar i també pel gruix de treballadors i militants que s’hi van implicar, un total de 164 delegats que representaven 73.860 associats de 153 societats obreres i sindicats de les ciutats i viles catalanes.

La militant del Sindicat del Tèxtil de Barcelona d’origen valencià, Libertad Ródenas, hi va assistir. Tenia, aleshores, vint-i-sis anys. Ródenas exemplifica, en essència, una generació de dones que, des de diferents posicions i en les diverses etapes dels convulsos anys vint i trenta del segle XX català, van formar part de les lluites emancipadores i de les transformacion

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist