La meva història

Michelle Obama

Fragmento

lameva-4

Prefaci

Març del 2017

Quan era petita aspirava a coses senzilles. Volia un gos. Volia una casa que tingués escales, amb dos pisos per a una família. Volia, no sé per què, un cotxe familiar de quatre portes en lloc del Buick de dues portes que era la nineta dels ulls del pare. Solia dir a la gent que, quan fos gran, volia ser pediatra. Per què? Perquè m’ho passava bé amb els nens petits i de seguida vaig aprendre que era una resposta que als adults els agradava sentir. «Oh, metgessa! Quina bona idea!» En aquell temps, portava trenes, manava tant com podia el meu germà gran i sempre, passés el que passés, aconseguia treure excel·lents a l’escola. Era ambiciosa, tot i que no sabia exactament a què aspirava. Ara crec que és una de les preguntes més inútils que un adult pot fer a un infant: «Què vols ser quan siguis gran?». Com si ser gran fos una cosa acabada. Com si en algun moment arribessis a ser alguna cosa i prou.

Fins ara, en la meva vida, he estat advocada. He estat vicepresidenta d’un hospital i directora d’una ONG que ajuda joves a construir carreres professionals amb sentit. He estat una estudiant negra de classe obrera en una universitat de luxe majoritàriament blanca. He estat l’única dona, l’única afroamericana, en tota mena de situacions. He estat una núvia, una mare novella i estressada, una filla destrossada pel dolor. I, fins no fa gaire, he estat primera dama dels Estats Units d’Amèrica, una feina que oficialment no és una feina, però que tanmateix m’ha donat una plataforma que mai no m’hauria pogut imaginar. Ha estat un desafiament i una lliçó d’humilitat, m’ha elevat i m’ha encongit, de vegades tot alhora. Ara tot just començo a assimilar el que ha passat durant aquests darrers anys; des d’aquell moment, l’any 2006, en què el meu marit va plantejar la possibilitat de ser candidat a la presidència fins al matí fred d’aquest hivern en què vaig pujar a una limusina amb Melania Trump per acompanyar-la a la investidura del seu marit. Ha estat tota una aventura.

Quan ets primera dama, els Estats Units et mostren les seves cares més extremes. He estat a esdeveniments per recollir fons en cases particulars que més aviat semblaven museus d’art, cases on la gent té banyeres fetes de pedres precioses. He visitat famílies que ho van perdre tot amb l’huracà Katrina i que estaven agraïts fins a vessar llàgrimes només de tenir una cuina i una nevera que funcionés. He conegut persones que trobo superficials i hipòcrites i d’altres —mestres, cònjuges de militars i molts més— amb uns esperits tan forts i profunds que em meravellen. I he conegut infants —una colla, d’arreu del món— que m’han fet riure i m’han omplert d’esperança i que, gràcies a Déu, s’han oblidat del meu càrrec de seguida que hem començat a remenar la terra d’un hort.

Des que vaig entrar a contracor en la vida pública m’han elevat a la categoria de «dona més poderosa del món» i m’han denigrat titllant-me de «dona negra enfadada». He tingut ganes de preguntar als meus detractors quina de les tres paraules era més important per ells: «dona», «negra» o «enfadada»? He somrigut mentre em feien fotos amb persones que han dit coses horroroses del meu marit a la televisió nacional, però que igualment volien un record emmarcat per posar-lo a la lleixa de la xemeneia. He sentit a parlar de les zones pantanoses d’internet que ho posen en dubte tot sobre mi, incloent-hi si soc un home o una dona. Un congressista dels Estats Units en actiu ha fet broma sobre el meu cul. M’han fet mal. M’han fet enrabiar. Però, sobretot, he intentat prendre-m’ho tot amb humor.

Encara hi ha moltes coses que desconec dels Estats Units, de la vida, del que el futur ens pot portar. Però sí que em conec a mi mateixa. El meu pare, en Fraser, em va ensenyar a treballar amb ganes, a riure sovint i a ser fidel a la meva paraula. La meva mare, la Marian, em va mostrar que havia de pensar per mi mateixa i fer servir la meva veu. Plegats, al nostre petit apartament atapeït del South Side de Chicago, em van fer veure el valor de la nostra història, la meva història, la història general del nostre país. Fins i tot quan no és bonica ni perfecta. Fins i tot quan és més real del que a tu t’agradaria. La teva història és el que tens, el que sempre tindràs. És una cosa que has de fer teva.

Durant vuit anys vaig viure a la Casa Blanca, un lloc amb més escales de les que puc comptar, a més d’ascensors, una pista de bowling i una florista en nòmina. Dormia en un llit amb llençols italians. Els àpats, ens els preparava un equip de xefs de primera categoria i ens els servien professionals més ben formats que els de qualsevol restaurant o hotel de cinc estrelles. Teníem agents del Servei Secret amb auriculars a l’orella, pistoles i expressions deliberadament neutres fent guàrdia davant la porta, esforçant-se tant com podien per restar al marge de la vida íntima de la nostra família. Ens hi vam acostumar, amb el temps, més o menys. A l’estranya gran­diositat de la nostra nova llar i també a la presència constant i silenciosa d’altres persones.

La Casa Blanca és el lloc on les nostres dues filles jugaven a pilota pels passadissos i s’enfilaven als arbres del Jardí Sud. És on en Barack es quedava despert fins tard a la nit, reflexionant sobre informes i esborranys de discursos a la Sala dels Tractats, i on el Sunny, el nostre gos, de vegades feia caca a la catifa. Podia sortir a la balconada Truman i mirar com els turistes posaven amb els pals de selfie i miraven a través de la tanca de ferro, intentant endevinar què passava a dins. Hi va haver dies que tenia la sensació que m’ofegava, perquè les finestres no es podien obrir per motius de seguretat, i no podia prendre una mica d’aire fresc sense provocar un enrenou. Hi va haver altres moments que em quedava bocabadada amb les magnòlies blanques que florien al jardí, el bullici quotidià de les tasques de govern, la majestuositat d’una recepció militar. Hi va haver dies, setmanes i mesos en què vaig odiar la política. I hi va haver moments en què la bellesa d’aquest país i de la seva gent m’aclaparava tant que no podia ni parlar.

I després es va acabar. Encara que ho vegis venir, encara que les últimes setmanes estiguin plenes de comiats emotius, aquell dia en concret tot és ràpid i borrós. Una mà es posa damunt d’una Bíblia; es repeteix un jurament. Els mobles d’un president surten per la porta i n’entren els d’un altre. Els armaris es buiden i es tornen a omplir en tan sols unes hores. Així, com si res, hi ha nous caps damunt de coixins nous; nous temperaments, nous somnis. I quan tot això s’acaba, quan surts per última vegada per la porta de l’adreça més famosa del món, en molts aspectes t’has de trobar a tu mateixa un altre cop.

Per tant, permeteu-me començar aquí amb una anècdota que va passar no fa gaire. Era a la casa clàssica de maó vermell on fa poc ens hem traslladat la meva família i jo. La nostra casa nova està a uns tres quilòmetres de la vella, en un carrer d’un barri tranquil. Encara ens hi estem instal·lant. A la sala d’estar tenim els mobles col·locats de la mateixa manera que a la Casa Blanca. Tenim objectes que ens recorden que tot allò va ser real: fotos de les estades en família a Camp David, gerros de ceràmica fets a mà que em van regalar uns estudiants nadius americans, un llibre signat per Nelson Mandela. El que tenia d’estrany aquella nit er

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos