La farmacèutica

Carles Porta

Fragmento

farmaceutica

Paraules prèvies

El 20 de novembre de 1992 va ser segrestada Maria Àngels Feliu Bassols, farmacèutica d’Olot. Aquella dona, mare de tres fills, va passar setze mesos sota terra, enterrada viva en un forat de la mida d’un armari. Va compartir el captiveri amb aranyes, formigues, rates, serps i humitat.

Mentre ella es consumia i lluitava per sobreviure, a la superfície no paraven d’acumular-se les errades policials i judicials i l’actitud devoradora de la majoria dels mitjans. Estava sola dins del forat i, sense saber-ho, fora es creava una muntanya en contra seva. No era una conspiració, era negligència col·lectiva.

A finals del 1993, a la Maria Àngels la van declarar oficialment morta i dos homes van passar sis mesos a la presó injustament. El 27 de març del 1994, quan portava 492 dies malvivint sota terra, la van deixar en llibertat. Finalment, aquell malson que semblava impossible, però que era real, s’havia acabat. Però —quines coses que té la vida!— resulta que en començava un altre tan o més malèvol i rocambolesc. La condició humana és una capsa de sorpreses inacabable. Per a bé i per a mal. Alguns mitjans van donar veu a personatges que deien que el segrest no havia existit, que ho havia organitzat tot ella mateixa per cobrar el rescat, i van escampar mentides sobre la seva vida, la seva família i la seva sexualitat, fins que la Justícia els va obligar a callar.

No va ser fins al cap de set anys del segrest, al març del 1999, que van detenir-ne els verdaders autors. L’Audiència de Girona va condemnar cinc persones a llargues penes de presó que ja han complert.

Han passat vint-i-vuit anys i encara no s’ha explicat la història completa d’aquell segrest. És el que intentaré fer en aquestes pàgines.

Abans de començar aquest projecte vaig parlar amb la Maria Àngels Feliu gràcies al periodista Josep Miquel Bolló, un amic comú. Ella em va dir que preferia que no fes res i que tothom oblidés la història, però que comprenia que en volgués fer un relat complet. «Jo no t’ho puc prohibir. Fes el que vulguis —em va dir—, deixa clar que a mi no em sembla bé remoure el passat i que no hi vull participar. L’únic que et demano és que no em facis més mal.» Ho he intentat.

He consultat el sumari i la sentència, he parlat amb molta gent, he escoltat detalladament totes les hores del judici, que han sigut la meva principal font d’informació, i no m’he inventat res. Tot el que llegireu ha sortit de la boca d’algun dels protagonistes. L’única llicència narrativa que m’he permès ha sigut dramatitzar alguns diàlegs, però el que s’hi diu consta, d’una manera o altra, als documents i a les declaracions.

CARLES PORTA

farmaceutica-1

 

EL SEGREST

farmaceutica-2

1

En aquella època, Olot no era famós. Ni ningú es podia imaginar que aquella nit del 1992 ho canviaria tot, i molt.

Era un divendres de finals de tardor. Ja no es parlava dels Jocs Olímpics de Barcelona, que havien enlluernat el món. A Olot hi havia una desena de farmàcies. La situada al número 10 de la carretera de Santa Pau era de dues germanes. La Carme i la Maria Àngels Feliu Bassols.

La Maria Àngels era la petita de cinc germans, tenia trenta-­quatre anys, estava casada amb el Paco Pérez i tenia tres fills: el Fran, de cinc anys, la Maria Àngels, de tres i mig, i el David, de dos. Vivien al número 2 del carrer de Pere Lloses, en un bloc de pisos que era conegut com l’edifici Serblay o com l’edifici del RACC, perquè als baixos hi havia les oficines del Reial Automòbil Club de Catalunya. Molts dies, quan els tres fills sortien de l’escola, en lloc d’anar cap a casa passaven una estona a la farmàcia fent deures o dibuixant.

Som a divendres 20 de novembre de 1992. El fill petit de la Maria Àngels, que avui no es troba gaire bé, passa la tarda a la farmàcia amb la seva mare. Al capvespre, ella mateixa el porta a casa perquè els altres fills ja han acabat de les activitats extraescolars i el Paco, el marit, ha plegat a la impremta i els pot cuidar a tots. La Maria Àngels deixa, doncs, al petit a casa i torna a la farmàcia per acabar el torn. Quan falten pocs minuts per a les nou, mentre ella està acabant de preparar una fórmula per a una clienta i la seva germana Carme tanca la caixa, hi entra un amic.

—No treballeu tant, que no sabreu què fer amb tants de di­ners —diu l’amic mentre encara sona la campaneta de la porta—. Au, va, anem a fer un toc.

—Sí, va, jo ja he acabat —diu la Carme—. Maria Àngels, com ho tens?

—Jo també he acabat, però no puc, m’esperen en Paco i els nens, que hem de...

La Carme la talla.

—Nena, no et farà mal, regalar-te una estona per a tu.

—I tant, Maria Àngels. Va, només un toc... —insisteix l’amic.

Van a la cafeteria La Garrotxa de la plaça Clarà, a cinc minuts de la farmàcia, just davant d’on viu la Carme, la germana gran, amb els patriarques dels Feliu Bassols.

La Maria Àngels primer no s’hi acaba d’atrevir, dubta, però al final es deixa anar i demana un cubata de rom amb coca-cola. «Què coi, un dia és un dia!», pensa mentre es mira de reüll la porta, com si tingués por que, en qualsevol moment, irrompés el seu pare, Tomàs Feliu de Cendra, un dels capitostos de la comarca.

Però el senyor Feliu avui no hi va pas, al bar, perquè té un convidat, el Ramon Roca, un exdirigent del Banc Industrial dels Pirineus. De fet, un exsoci, perquè el Tomàs Feliu també va ser un dels fundadors d’aquell banc que se’n va anar a l’aigua. Al senyor Roca, que té el negoci a Tàrrega (la famosa fàbrica Ros Roca) i viu a Agramunt, un dia el van segrestar tres encaputxats. El van portar fins a una mina de Mequinensa, al costat de l’Ebre, i ell sol, sense saber encara ben bé com, es va escapar. Això és el que li està explicant el Ramon Roca al Tomàs Feliu mentre sopen en un restaurant i mentre les dues filles dels Feliu s’acaben el cubata al bar La Garrotxa.

—Va, una altra ronda! —diu l’amic.

—No. Ni hablar —el talla la Maria Àngels—. Amb un ja en tinc prou. M’esperen a casa. Adeu-siau!

La Maria Àngels, de vegades, funciona a rampells. En un tres i no res ja és fora del bar i camina cap al cotxe, un Renault 25 platejat que té aparcat allí mateix. Gairebé arribaria més aviat a peu, però avui va en cotxe.

Quan es posa en marxa, no s’adona que tres homes l’estan seguint des d’un altre vehicle.

La Maria Àngels no sospita de cap de les maneres que dos agents de la Policia Municipal d’Olot, el Toni Guirado i el Pepe Zambrano

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist