Des del país dels blancs

Ousman Umar

Fragmento

cap-1

Pròleg de la Montse,
la mare d’acollida de l’Ousman

Era un dia d’hivern normal a Barcelona, com un altre qualsevol: no em podia imaginar ni remotament que al cap d’uns instants la vida em canviaria per sempre. L’únic de diferent és que em trobava en un barri on no solia anar gaire, però la casualitat va voler que aquell dia anés a visitar el negoci que llavors muntava el meu fill petit. Distreta com anava, vaig trigar a adonar-me que un noi se m’adreçava. No em vaig fixar en el color de la seva pell, tan sols vaig veure en ell un jove estranger desorientat. No em demanava diners, sinó que movia uns papers que tenia a les mans i assenyalava el text.

Parlava en anglès, però atropelladament, i jo no l’acabava d’entendre, així que vaig trucar al meu marit, l’Armand, i vaig donar el mòbil al noi perquè li expliqués què volia, i així que després l’Armand m’ho digués a mi. Es veu que aquells papers l’adreçaven a un centre de la Creu Roja d’Ajuda a l’Immigrant. Per anar-hi havia d’agafar el metro, però em vaig imaginar que, venint de tan lluny (els papers deien: «Procedencia Málaga, en libertad por no haber cometido ningún delito»), devia tenir gana i també necessitats fisiològiques, de manera que el vaig convidar a esmorzar en un bar petit. Li vaig comprar una targeta multiviatge de metro i li vaig donar el meu número de telèfon per si es perdia.

Després d’aquella trobada em vaig oblidar d’ell, tot va quedar en una anècdota sense importància que vaig explicar quan vaig arribar a casa, i que vaig arxivar a la memòria. No m’imaginava que el fet de donar-li el meu número finalment faria que es posés en contacte amb mi. No obstant això, va ser una sorpresa per a mi quan vaig començar a rebre uns SMS inintel·ligibles, signats per un tal Ousman. Semblava una broma de mal gust, atès que, mig en català, mig en anglès, allò podia voler dir ous de man («home»). Però l’últim SMS deia: «Soc el noi que vas trobar al carrer i tu ets la meva única amiga». Això em va emocionar. Llavors hi va intervenir l’Armand, amb tota la predisposició, per veure què podia fer per aquella persona que, per una coincidència del destí, havia aparegut a la nostra vida. Va quedar amb ell i el va convidar a dinar. Després de moltes converses i molta burocràcia, ens vam adonar que l’única solució per a ell era que l’acollíssim legalment, ja que era menor d’edat, i que passés a ser fill nostre. A partir d’aquí, tota la seva història s’explica en aquest llibre, que reflecteix les vivències de l’Ousman com a persona immigrada a Espanya: els seus descobriments, allò que l’estranyava, així com la seva evolució dins la nostra família i la nostra societat.

L’Ousman havia tingut una infantesa difícil. Va sortir del seu poble essent molt petit, es va internar a la selva del nord de Ghana; després de veure avions que travessaven el cel, va començar a fer-se preguntes sobre el món. Això li va fer néixer el desig de viatjar a aquell lloc que ell anomena «el País dels Blancs». Va travessar el desert a peu, en un viatge en què van morir desenes de companys («El desert és un gran cementiri», diu l’Ousman). Després es va quedar atrapat a Líbia uns quants anys, on va sobreviure com va poder. Va viatjar per tot el nord del continent africà a les mans, no sempre amables, de les màfies que trafiquen amb persones. Va acabar embarcant en una precària pastera, en la qual, després d’un viatge esgarrifós, va arribar a la costa de les illes Canàries. I tot això sense tenir encara la majoria d’edat. Aquest periple, ple de patiment i de perills, el que porten a terme milers de persones a la recerca d’una vida millor, s’explica en el seu llibre anterior, Viatge al País dels Blancs.

Però l’Ousman va ser afortunat. La sort el persegueix, potser perquè no espera res per a si mateix i sempre està disposat a donar un cop de mà a aquell que ho necessita. Sense tenir-ho planificat, nosaltres vam incorporar un altre fill a la família, així que jo vaig passar a ser-ne la mare i l’Armand, el pare, adoptius de cor, i no imposats per naixement. Ell va respondre a les nostres expectatives, com a noi treballador i responsable. De seguida va tenir la primera feina, en un taller de bicicletes, es va integrar en activitats pròpies de la seva nova terra, com la colla de castellers, i, tal com m’havia promès, en menys de sis mesos, va aprendre a parlar català per entendre’s amb mi. Val a dir que l’Ousman parla una pila d’idiomes, entre català, àrab, anglès, espanyol i diferents dialectes africans. També ha estudiat dues carreres universitàries. Ens ha sortit molt llest, el noi.

Tanmateix, l’Ousman no ha estat l’únic afortunat: nosaltres també hem tingut molta sort, perquè sempre ens hem sentit molt estimats per ell, i hem tingut el seu suport incondicional quan l’hem necessitat. Ha estat una gran companyia en moments tristos, i ens mostra un profund respecte, que segurament ve de l’educació que va rebre a l’Àfrica, on les persones grans són considerades més sàvies a causa de la seva experiència, i els joves tenen la responsabilitat d’ocupar-se’n.

Gràcies a la trobada d’aquell dia, vam descobrir que teníem uns fills magnífics, que el van acceptar des del primer moment com un més de la família i que compten amb ell en totes les trobades familiars o de lleure que organitzen. Els nostres nets i netes són els seus nebots i nebodes, que se l’estimen molt, igual com la seva parella, la Mònica. Així que hem ampliat la família amb dos membres més, de moment… Què més puc dir? L’Ousman és una persona increïble, que mereix el nostre afecte i que sabem que no ens fallarà mai. És noble, bondadós i afectuós. Ja no ens podem imaginar la vida sense ell. De fet, quan viatja a Ghana per assumptes de l’ONG que presideix, sempre li diem: «Torna, eh! No t’hi quedis!».

Tan sols esperem ser mereixedors del seu amor, també.

MONTSE

cap-2

Introducció

Estava molt fosc, només se sentia la fragor del mar embravit, i les estrelles del firmament ballaven al ritme brutal de les onades. Potser sona poètic, però era espantós. Sota els nostres cossos arraulits, l’oceà Atlàntic semblava estar amatent per engolir-nos.

El viatge amb pastera va ser una de les pitjors experiències de la meva vida. L’arribada de les pasteres a les platges espanyoles de vegades surt als informatius: són embarcacions molt precàries, atapeïdes d’africans (homes, dones, infants i dones embarassades) que fan cara d’espantats, i estan amuntegats, morts gana i de fred, amb armilles salvavides de colors vius. Tenen una mirada desorientada, no saben ben bé on arriben, ni què els passarà després. Els informatius no parlen de les pasteres que parteixen però que no arriben mai, que no troben la terra, que es perden per sempre al mar com si no haguessin existit mai.

Les embarcacions, les construeixen els qui en seran els ocupants en zones amagades del desert. Primer vam estar unes quantes setmanes vivint al desert

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos