Pròleg de la Montse,
la mare d’acollida de l’Ousman

Era un dia d’hivern normal a Barcelona, com un altre qualsevol: no em podia imaginar ni remotament que al cap d’uns instants la vida em canviaria per sempre. L’únic de diferent és que em trobava en un barri on no solia anar gaire, però la casualitat va voler que aquell dia anés a visitar el negoci que llavors muntava el meu fill petit. Distreta com anava, vaig trigar a adonar-me que un noi se m’adreçava. No em vaig fixar en el color de la seva pell, tan sols vaig veure en ell un jove estranger desorientat. No em demanava diners, sinó que movia uns papers que tenia a les mans i assenyalava el text.

Parlava en anglès, però atropelladament, i jo no l’acabava d’entendre, així que vaig trucar al meu marit, l’Armand, i vaig donar el mòbil al noi perquè li expliqués què volia, i així que després l’Armand m’ho digués a mi. Es veu que aquells papers l’adreçaven a un centre de la Creu Roja d’Ajuda a l’Immigrant. Per anar-hi havia d’agafar el metro, però em vaig imaginar que, venint de tan lluny (els papers deien: «Procedencia Málaga, en libertad por no haber cometido ningún delito»), devia tenir gana i també necessitats fisiològiques, de manera que el vaig convidar a esmorzar en un bar petit. Li vaig comprar una targeta multiviatge de metro i li vaig donar el meu número de telèfon per si es perdia.

Després d’aquella trobada em vaig oblidar d’ell, tot va quedar en una anècdota sense importància que vaig explicar quan vaig arribar a casa, i que vaig arxivar a la memòria. No m’imaginava que el fet de donar-li el meu número finalment faria que es posés en contacte amb mi. No obstant això, va ser una sorpresa per a mi quan vaig començar a rebre uns SMS inintel·ligibles, signats per un tal Ousman. Semblava una broma de mal gust, atès que, mig en català, mig en anglès, allò podia voler dir ous de man («home»). Però l’últim SMS deia: «Soc el noi que vas trobar al carrer i tu ets la meva única amiga». Això em va emocionar. Llavors hi va intervenir l’Armand, amb tota la predisposició, per veure què podia fer per aquella persona que, per una coincidència del destí, havia aparegut a la nostra vida. Va quedar amb ell i el va convidar a dinar. Després de moltes converses i molta burocràcia, ens vam adonar que l’única solució per a ell era que l’acollíssim legalment, ja que era menor d’edat, i que passés a ser fill nostre. A partir d’aquí, tota la seva història s’explica en aquest llibre, que reflecteix les vivències de l’Ousman com a persona immigrada a Espanya: els seus descobriments, allò que l’estranyava, així com la seva evolució dins la nostra família i la nostra societat.

L’Ousman havia tingut una infantesa difícil. Va sortir del seu poble essent molt petit, es va internar a la selva del nord de Ghana; després de veure avions que travessaven el cel, va començar a fer-se preguntes sobre el món. Això li va fer néixer el desig de viatjar a aquell lloc que ell anomena «el País dels Blancs». Va travessar el desert a peu, en un viatge en què van morir desenes de companys («El desert és un gran cementiri», diu l’Ousman). Després es va quedar atrapat a Líbia uns quants anys, on va sobreviure com va poder. Va viatjar per tot el nord del continent africà a les mans, no sempre amables, de les màfies que trafiquen amb persones. Va acabar embarcant en una precària pastera, en la qual, després d’un viatge esgarrifós, va arribar a la costa de les illes Canàries. I tot això sense tenir encara la majoria d’edat. Aquest periple, ple de patiment i de perills, el que porten a terme milers de persones a la recerca d’una vida millor, s’explica en el seu llibre anterior, Viatge al País dels Blancs.

Però l’Ousman va ser afortunat. La sort el persegueix, potser perquè no espera res per a si mateix i sempre està disposat a donar un cop de mà a aquell que ho necessita. Sense tenir-ho planificat, nosaltres vam incorporar un altre fill a la família, així que jo vaig passar a ser-ne la mare i l’Armand, el pare, adoptius de cor, i no imposats per naixement. Ell va respondre a les nostres expectatives, com a noi treballador i responsable. De seguida va tenir la primera feina, en un taller de bicicletes, es va integrar en activitats pròpies de la seva nova terra, com la colla de castellers, i, tal com m’havia promès, en menys de sis mesos, va aprendre a parlar català per entendre’s amb mi. Val a dir que l’Ousman parla una pila d’idiomes, entre català, àrab, anglès, espanyol i diferents dialectes africans. També ha estudiat dues carreres universitàries. Ens ha sortit molt llest, el noi.

Tanmateix, l’Ousman no ha estat l’únic afortunat: nosaltres també hem tingut molta sort, perquè sempre ens hem sentit molt estimats per ell, i hem tingut el seu suport incondicional quan l’hem necessitat. Ha estat una gran companyia en moments tristos, i ens mostra un profund respecte, que segurament ve de l’educació que va rebre a l’Àfrica, on les persones grans són considerades més sàvies a causa de la seva experiència, i els joves tenen la responsabilitat d’ocupar-se’n.

Gràcies a la trobada d’aquell dia, vam descobrir que teníem uns fills magnífics, que el van acceptar des del primer moment com un més de la família i que compten amb ell en totes les trobades familiars o de lleure que organitzen. Els nostres nets i netes són els seus nebots i nebodes, que se l’estimen molt, igual com la seva parella, la Mònica. Així que hem ampliat la família amb dos membres més, de moment… Què més puc dir? L’Ousman és una persona increïble, que mereix el nostre afecte i que sabem que no ens fallarà mai. És noble, bondadós i afectuós. Ja no ens podem imaginar la vida sense ell. De fet, quan viatja a Ghana per assumptes de l’ONG que presideix, sempre li diem: «Torna, eh! No t’hi quedis!».

Tan sols esperem ser mereixedors del seu amor, també.

MONTSE

Introducció

Estava molt fosc, només se sentia la fragor del mar embravit, i les estrelles del firmament ballaven al ritme brutal de les onades. Potser sona poètic, però era espantós. Sota els nostres cossos arraulits, l’oceà Atlàntic semblava estar amatent per engolir-nos.

El viatge amb pastera va ser una de les pitjors experiències de la meva vida. L’arribada de les pasteres a les platges espanyoles de vegades surt als informatius: són embarcacions molt precàries, atapeïdes d’africans (homes, dones, infants i dones embarassades) que fan cara d’espantats, i estan amuntegats, morts gana i de fred, amb armilles salvavides de colors vius. Tenen una mirada desorientada, no saben ben bé on arriben, ni què els passarà després. Els informatius no parlen de les pasteres que parteixen però que no arriben mai, que no troben la terra, que es perden per sempre al mar com si no haguessin existit mai.

Les embarcacions, les construeixen els qui en seran els ocupants en zones amagades del desert. Primer vam estar unes quantes setmanes vivint al desert de Mauritània, un lloc desolat de temperatures extremes (molt fred de nit i molta calor de dia), on la màfia ens feia treballar en condicions difícils en l’embarcació amb la qual havíem de viatjar, i ens donaven poc menjar: una barra de pa per a tres dies. Alguna vegada teníem arròs amb tomàquet, una veritable exquisidesa per a nosaltres, però com que es barrejava amb la sorra, ens l’empassàvem sense mastegar, perquè no ens escarritxessin les dents, una sensació molt desagradable. No disposàvem d’informació sobre quin seria el nostre futur immediat. Vivíem enmig d’una gran incertesa.

—Aquest tauló aquí, amb compte, i després comencem a pintar per aquella punta!

Seguint les indicacions del fuster, anàvem col·locant taulons aquí i allà, després pintàvem l’embarcació de negre una vegada i una altra per fer-la impermeable. De vegades jo tenia dubtes que aquella pastera ens pogués servir, dubtava de si aquella gent sabia el que es feia, i si la pastera seria prou estable o resistent, però no tenia altra opció que confiar-hi i obeir. Dormíem a terra, sense cap protecció, repartint-nos l’espai en zones que feien la funció d’habitacions; eren el nostre espai personal. Ens despertàvem a trenc d’alba per posar-nos a treballar ben d’hora. Dia rere dia.

—Quan sortirem d’aquí? —em preguntava, i preguntava als altres.

Ningú no en tenia la resposta.

Però va arribar el dia. Després d’aquella llarga temporada de preparatius, va arribar la nit tan esperada en què ens faríem a la mar. Era un moment molt important: jo havia començat el viatge feia ja cinc anys, quan vaig sortir amb camió de Ghana de camí a Níger; totes les aventures, els perills i el patiment es condensaven finalment en aquest dia i en aquest lloc. Era el moment decisiu.

Ens van fer agenollar, ens van comptar un munt de vegades, i quan es va fer fosc, ens van portar amb cotxes fins a la platja, amb compte perquè no ens descobrissin les autoritats de Mauritània. Uns quants quilòmetres abans d’arribar al mar ens van fer baixar i continuar a peu, a recer de la foscor. Anàvem en fila, mirant a terra, nerviosos. Al cap d’una estona ja se sentia el so terrorífic de les onades.

Havíem de salpar amb dues pasteres des de la costa mauritana amb l’expectativa d’arribar a les Canàries, unes illes que encara ens eren desconegudes. Anàvem al País dels Blancs. Dins meu tenia una barreja d’esperança i de por.

Les pasteres ja estaven preparades. Ens van prendre les escasses pertinences que teníem: a Europa ja no les necessitaríem, perquè viuríem en l’abundància.

—El més correcte és que les deixeu aquí, on realment són necessàries —ens van dir.

A mi em van prendre un rellotge de plàstic que m’acompanyava des de l’època que vaig ser a Líbia, i al qual havia agafat un cert afecte. A l’Àfrica, en la pobresa extrema, qualsevol objecte té un gran valor. Després ens van anar col·locant dins de les embarcacions, ben ordenats i atapeïts per aprofitar l’espai al màxim. Jo, com que era jovenet, vaig pujar el primer a la meva pastera, ajudat pels grans, i després s’hi van enfilar les dones. El mar estava molt mogut, jo no sabia nedar i no havia anat mai amb vaixell; la cosa no pintava gens bé. Érem un centenar de persones.

—No tingueu por, les onades més fortes són les primeres —ens van dir—, després el mar estarà tan pla que es podria jugar a tennis a la superfície.

Totes dues pasteres es van fer a la mar, cadascuna amb un capità, que tenia un telèfon mòbil per comunicar-se amb l’organització. La nostra va avançar en la foscor, cap a l’horitzó, capcinejant sobre les onades, amunt i avall, amunt i avall, com una muntanya russa. Primer pujàvem per una superfície molt dreta, i tot seguit baixàvem a plom. L’aigua ens esquitxava. Jo tenia el cos contret a causa de la por i el fred: pensava que em podia morir en qualsevol moment, i serrava les dents ben fort. Al lluny només es veien les llumetes d’alguns pobles costaners mauritans, que també

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X