Quina nit

Pep Sala
Joan Capdevila

Fragmento

quina nit-1

Pròleg

Molts objectes que han estat importants en algun moment de la nostra vida —roba, discos, llibres, escrits, etc.—, a mesura que ens fem vells els anem llençant per deixar espai a les noves adquisicions. Aquest comportament sembla que és comú en la majoria dels humans, i ho fem en gairebé tot el que tenim, fins i tot amb els records.

Per fer aquest llibre hem intentat recordar moltes coses que gairebé les teníem oblidades, no perquè volguéssim, sinó perquè els nostres discos durs, a la nostra edat, comencen a estar plens i, a mesura que els entren noves dades, sense voler anem eliminant les més anteriors.

Diuen que la memòria és selectiva; nosaltres afegiríem que també és provisional, caduca.

Per recuperar totes aquelles vivències hem necessitat l’ajuda de converses amb molta gent que apareix en aquest llibre. Començant pels companys músics que van enregistrar amb nosaltres aquest disc i amb els que hem pogut comprovar, que ells encara tenen menys memòria que nosaltres dos. A tots ells els volem agrair, no l’ajuda per poder escriure aquest llibre 1f61c.psd!, sinó el fet d’haver estat protagonistes d’ell, compartint amb nosaltres uns anys meravellosos de la nostra vida. També hem conversat amb tècnics, mànagers, directors de discogràfica, realitzadors de cinema, periodistes i altres persones que van conviure amb nosaltres aquells anys i que també són actors principals d’aquest llibre. A tots ells, els enviem el nostre agraïment i el nostre reconeixement per la tasca que en el seu dia van fer. Amb ells, però, també hem pogut comprovar que la memòria és subjectiva i que tots vivim les nostres experiències de forma diferent. Per això, podria ser que algunes dades que donem aquí no fossin del tot exactes, sobretot, ens referim a dies i llocs on van passar els fets aquí descrits. Si és així, us demanem disculpes i us agrairíem que ens féssiu arribar qualsevol correcció que s’hagi de fer en el nostre arxiu... o que calleu per sempre!

Durant tot aquest exercici d’intentar recordar tots els detalls del que vam viure aquells anys, hem remogut moltes sensacions i molts sentiments que ens han portat a recordar i enyorar, encara més, el nostre company i amic Carles Sabater. És difícil parlar d’ell sense caure en tòpics i frases que potser, de tant dir-les, han perdut el seu efecte. Nosaltres només podem dir, ara i aquí, que ens sentim molt afortunats d’haver pogut compartir tots aquells anys amb algú tan especial com ell. Tots tres creàvem un equilibri en la nostra relació i en el nostre treball, que projectàvem a la resta del món a través de la nostra música. Sense ell, la vida, la feina i la música mai ha sigut ni tornarà a ser el mateix.

Una altra persona que enyorem i trobem a faltar és el nostre estimat amic Pere Monells. Podríem dir moltes coses d’ell, però direm simplement que, sense ell, Sau mai no hauria publicat el Quina nit i no hauríem aconseguit res del que vam aconseguir.

Quan les coses s’acaben, amb el pas del temps, agafes distància i perspectiva i t’adones de la importància del que un dia vam fer i de les persones que hi van ser. Quan estàvem enregistrant el disc als estudis Aprilia o a Londres, als Swanyard, no érem gens conscients de com ens canviaria la vida aquell disc, aquelles cançons. I ho va fer! Una altra cosa que també voldríem comentar és que, parlant entre nosaltres i amb la resta de la banda, hem recordat uns quants fets que travessen la línia vermella de la vida privada i personal d’alguns de nosaltres. Com que desgraciadament no hi som tots, hem decidit no escriure-ho.

Així que us tornem a assegurar que en aquest llibre no diem cap mentida, però tampoc tota la veritat.

PEP SALA I JOAN CAPDEVILA

quina nit-2

1

Pobres pero llenos de deudas

PEP SALA

 

A mitjans de 1989 semblava que la cosa començava a canviar. El 3 de juny vam fer un concert a la sala Todd Zone de Manlleu i, aquell dia, la reacció del públic va ser diferent. No sé, és difícil d’explicar en paraules, però quan vam acabar el concert, recordo que tots havíem tingut la mateixa sensació. La gent començava a reaccionar amb gairebé totes les nostres cançons, no només amb els singles que posaven a les ràdios, sinó que també cantaven i saltaven amb les altres cançons menys conegudes. Aquell dia va ser un concert diferent, alguna cosa havia canviat. Poc dies després, vam rebre la notícia que havíem estat proclamats Osonencs de l’Any pel setmanari Ausona, i recordo que en aquella edició compartíem l’honor amb l’Àlex Crivillé, i amb altres personalitats de la comarca. Els concerts que van venir després a Blanes, a Vic, a Tona, etc., ens confirmaven que sí, que semblava que després de dos anys d’esforç i sacrificis, començàvem a veure una llum.

La nostra situació no era especialment bona. Després dels entrebancs que vam tenir amb No puc deixar de fumar, haver de comprar el nostre propi disc, començar de nou amb una altra discogràfica, Picap, i pagar-nos el segon disc, Per la porta de servei, la situació econòmica del grup era una mica desesperant. En Carles havia renunciat a diverses ofertes per participar en obres de teatre, entre elles Mar i cel, de Dagoll Dagom, jo estava deixant el càrrec de director de l’Aula de Música Moderna que havia creat amb en Jaume Bogunyà, i en Joan seguia trampejant, com podia, el management de Sau amb una feina en una pelleria de Vic, on s’hi posava a les cinc de la matinada (quan el teu cos no pot parar!).

Però, tirem una mica enrere.

Durant l’any 1988, després d’un primer any il·lusionant i fantàstic a les Tallades, on vam preparar el primer disc, vam rebre la primera bufetada quan vam percebre que la discogràfica Audiovisuals de Sarrià no feia cap mena de promoció del nostre disc, No puc deixar de fumar, i deixava que el nostre projecte anés morint a poc a poc. Malgrat que la nostra fe en el que estàvem fent seguia intacta i no teníem cap dubte a seguir endavant, això va fer que el grup tingués pocs bolos i que aparegués entre nosaltres una certa sensació de fracàs.

La situació es va agreujar, quan en decidir deixar la nostra primera discogràfica, ens van exigir que els abonéssim tot el que deien que havien invertit en nosaltres, recordo que la quantitat era prop d’1,5 milions de pessetes. Per poder-ho pagar, vam aconseguir fer un préstec de 500.000 pessetes amb l’aval de les nòmines dels que treballaven, i amb la resta van des­aparèixer tots els nostres estalvis personals

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos