Nosaltres, els sense nom

Joan Garcia Oliver
Xavier Díez

Fragmento

nosaltres

Nosaltres, els sense nom

París, agost del 1972. Un home d’uns setanta anys, ben plantat i elegant, entra a la llibreria de l’editorial Ruedo ibérico, espai de trobada de l’exili espanyol no comunista, al número 6 de la Rue Latran. Mentre remena llibres va mirant de reüll el personal. Després de badar uns minuts, s’acaba decidint i els pregunta si li poden facilitar el contacte de l’historiador Abel Paz, que acaba de publicar en francès una monumental i exhaustiva biografia de Buenaventura Durruti, Durruti, le peuple en armes. Té notícia que aquest historiador llibertari, pseudònim de Diego Camacho Escámez (1921-2009), resideix a París, i li agradaria comentar —segurament rebatre— algunes de les afirmacions publicades a l’extens volum. No hi ha sort. L’autor no publica amb la casa i no li’n saben dir res. Després de comprar alguns llibres, paga i marxa amb un punt de decepció.

Al cap de pocs dies, l’anònim client torna a la llibreria. Aquesta vegada hi trobarà José Martínez Guerricabeitia, l’editor de la mítica Éditons Ruedo ibérico i copropietari de l’establiment. Ho saben també els serveis secrets franquistes, que vigilen sovint el local i els seus visitants i que hi faran esclatar una bomba pocs mesos abans de la mort del dictador en un d’aquells episodis violents —i esborrats— de la Transició. En Pepe se li acosta i li pregunta, directament: «Vostè és Joan Garcia Oliver? Em penso que el reconec. Acabo d’editar un llibre amb fotos seves». El misteriós visitant contesta que sí. Té setanta-un anys i parla espanyol amb una barreja d’accent català i girs propis del castellà de Mèxic.

Aquesta escena que acabo d’explicar me l’ha relatada Marianne Brull unes quantes vegades. Ella, quan Joan Garcia Oliver i Pepe Martínez es van conèixer, era una jove assistent editorial d’origen suís que més endavant va convertir-se en l’ànima i fonament de Ruedo ibérico. Es tracta d’un moment transcendent: la trobada entre dos homes de caràcter fort que acabarien teixint una relació entre autor i editor intensa i tempestuosa.

Joan Garcia Oliver, que va néixer a Reus el 20 de gener de 1902 i va morir a Guadalajara (Mèxic) el 6 de juliol de 1980, és un personatge fascinant i injustament oblidat de la història del país. De família molt pobra, emigrant adolescent a la Barcelona de finals de la Primera Guerra Mundial, cambrer d’ofici —coneixedor, en bona mesura, dels codis d’elegància, etiqueta, relacions públiques i comunicació—, aviat serà conegut entre els militants de la CNT. Els seus inicis a la capital de Catalunya coincidiran amb l’efervescència revolucionària —la vaga de La Canadenca— i la guerra entre la patronal i els anarcosindicalistes. La historiografia ha tendit a menystenir aquest episodi històric sota la denominació de «pistolerisme»; tanmateix, els més de cinc-cents morts registrats entre els anys 1917 i 1923 i la voluntat deliberada d’extermini de la CNT, el sindicat hegemònic a la Catalunya de l’època, demanen una mica més de precisió. Joan Garcia Oliver, com tants altres nois pràcticament adolescents, es convertirà en un anarquista d’acció. Participarà en diversos atemptats i represàlies en aquesta guerra desigual. A partir d’aquí, la seva serà una existència de revolucionari professional, amb els seus episodis de propaganda, coneixences, aventures, detencions, empresonaments, fugides, exilis i accions violentes.

Pepe Martínez sap coses del reusenc. L’editor, nascut al poble valencià del Villar el 19 de juny de 1921, havia militat a la CNT i a les Joventuts Llibertàries i, amb setze anys, havia anat a la guerra voluntari com a milicià de cultura. Ja aleshores el nom de Garcia Oliver li resultava familiar com una de les figures més populars de la Revolució, amb llegendes incloses. Tornem a la llibreria: Pepe Martínez Guerricabeitia té al davant un mite i no el pensa deixar escapar. Li farà escriure les memòries, El eco de los pasos, que són les que en aquest llibre que teniu a les mans recuperem en part.

Joan Garcia Oliver va tenir una vida de pel·lícula sense pel·lícula. Malgrat gaudir d’una existència d’acció, malgrat mostrar una certa aurèola de personatge heroic, malgrat haver publicat una autobiografia que ha esdevingut un dels llibres més transcendents per comprendre les complexitats històriques del segle XX, l’anarquista de Reus és un home oblidat —més precisament, bandejat— de la memòria oficial. A diferència de Salvador Seguí, de Federica Montseny, de Joan Peiró i d’altres figures de l’anarquisme català, cap carrer, cap escola, cap institut, cap biblioteca du actualment el seu nom. Només el recorda una discreta placa a prop del lloc on va néixer. Potser perquè un cop mort continua sent tan polèmic com quan era viu. Joan Garcia Oliver, efectivament, no va ser una figura còmoda, ni quan era jove, ni quan es va convertir en un dels líders naturals del moviment llibertari, ni tampoc quan va exercir com a càrrec polític, ni quan es va exiliar a Mèxic, ni quan, amb la Transició s’especulava sobre el seu retorn. Per la mateixa raó, doncs, la seva biografia, El eco de los pasos, que va escriure empès per la petició de Pepe Martí­nez, tampoc no va ser —ni ho és encara avui— còmoda de llegir.

Tornem de nou a la llibreria Ruedo ibérico de París, aquell agost del 1972. Després de passar una bona estona xerrant pels passadissos de l’establiment, Pepe Martínez el convida a sopar. Garcia Oliver, que no trepitjava Europa des de principis de la dècada del 1960, i que ha anat a França a acompanyar la seva dona, Pilar Álvarez Celada (1911-2000), a visitar els fills del primer matrimoni d’ella, explica que al cap de pocs dies ha de retornar a Mèxic. Però aquella nit es queda a París i no té res més a fer, i per tant accepta encantat. Passades unes hores, l’anarquista de Reus i la seva companya arriben al pis de Martínez, on hi ha també Marianne Brull.

Els dos homes són exiliats. En Pepe és fill d’un important dirigent valencià de la CNT. Com deia, el 1937, amb setze anys, va anar al front com a milicià de cultura, i l’any següent va participar a la batalla de l’Ebre com a enllaç de transmissions. Al final de la guerra, i com que era menor d’edat, va ser tancat en un correccional. Un cop va ser major d’edat, com va passar amb la majoria dels joves reclutes republicans, va haver de patir un servei militar llarg i dur. Una vegada acabat aquest calvari, va tornar a militar a les Joventuts Llibertàries clandestines, motiu pel qual serà de nou detingut i empresonat. L’any 1948, ja en llibertat, amb vint-i-set anys, va fugir clandestinament a França, on començà a treballar a diverses impremtes i a col·laborar amb l’editor francès François Maspero. Va aprofitar per estudiar història a la Universitat de la Sorbona i es va reunir sovint amb les diverses «famílies» polítiques a l’exili. Amb un grup d’aquests exiliats va fundar l’editorial Ruedo ibérico, destinada a editar aquells llibres que la censura franquista impedia publicar, i amb la voluntat de transmetre un relat històric i social que desmentís la propaganda del règim feixista de Madrid. Ruedo ibérico publicarà llibres que esdevindran clàssics sobre la Guerra Civil, d’autors com Hugh Thomas, Gerald Brenan, Ian Gibson, Herbert Soutwor

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos