Carmen Balcells, traficant de paraules

Carme Riera
Carme Riera

Fragmento

cap-1

1

A manera d’introducció

Carmen Balcells em va canviar la vida. Ho he repetit moltes vegades, com si aquest fet fos una cosa extraordinària. I ho va ser, efectivament, per a mi, però no per a ella. Per a ella, canviar la vida dels seus escriptors, fer-la molt més digna i confortable, era una cosa ordinària. Entrava en el seu dia a dia, en la seva manera d’entendre la feina d’agent literària, si li queies bé o si considerava que tenies un mínim talent en el qual pagava la pena invertir.

Invertir en el talent dels creadors que representava formava part del seu negoci. Un negoci summament rendible, ja que sis dels seus representats —entre els quals hi havia dos dels més propers i més estimats, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa— van aconseguir el Premi Nobel. Expliquen que un dia, a la pregunta de García Márquez: «M’estimes, Carmen?», ella li va respondre: «No et puc contestar. Ets el trenta-sis coma dos per cent del total de la facturació». El sentit de l’humor aplicat als números, dels quals s’havia d’ocupar ella perquè els seus autors es poguessin dedicar a les lletres, va ser una constant. Solia referir-se a ella mateixa com a una administradora de finques literàries, una traficant de paraules i, fins i tot, una dona de paper. No es va comportar de la mateixa manera amb la llarga llista d’escriptors que va arribar a representar, però sí amb la majoria. Molts, a més de clients, van ser amics seus i els va organitzar dinars i sopars exquisits amb els plats predilectes de cadascun. De vegades cuinats per Lola Carmona, la persona que es va estar a casa de la Carmen més de cinquanta anys, i els arrossos amb bacallà de la qual entusiasmaven els García Márquez; altres vegades, pels millors cuiners, els més elegants i sofisticats del moment, com ara Ferran Adrià, del restaurant El Bulli, que va servir un menú memorable en homenatge a Mario Vargas Llosa, de pas per Barcelona després de rebre el Premi Nobel el 2010, o potser abans, perquè no era necessari arribar a conquerir el Nobel perquè Balcells organitzés un convit d’alta gastronomia en honor d’un autor. Quan el 1995 va aparèixer Tiempo de beleño, de Javier Fernández de Castro, la seva agent ho va voler celebrar al restaurant La Fuencisla de Madrid amb un àpat basat exclusivament en els ingredients esmentats a la novel·la.

Després de canviar-se de casa, va haver-hi autors a qui va deixar el pis que tenia al carrer barceloní de Benedicto Mateo, 24 —avui Benet Mateu—, del barri de Sarrià, per tal que poguessin escriure. Per allà van passar Antonio Rabinad —un novel·lista grandiós amb poca fortuna, que es va guanyar la vida com a llibreter de vell quan va tornar a Barcelona després d’una llarga estada a Veneçuela—, l’escriptor i guionista cubà Senel Paz, l’editor i llibreter colombià Ricardo Arango i Mario Vargas Llosa amb la seva segona esposa, Patricia, entre alguns més. D’altres es van refugiar a temporades a Santa Fe de la Segarra, convidats per l’agent, per trobar-hi la tranquil·litat necessària amb la intenció de treballar en un nou llibre, com ara Manuel de Lope.

Va celebrar amb molts de nosaltres els premis que vam aconseguir, i hi va convidar les nostres famílies i els nostres amics. Recordo que el 1995 vaig assistir, al restaurant Casa Leopoldo, al dinar que va oferir a Manolo Vázquez Montalbán, a qui es va estimar tant, quan va guanyar el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles. Pocs dies més tard em va tocar el torn a mi, en un sopar al Via Veneto, quan em van concedir el Premi Nacional de Narrativa.

Va organitzar festes majestuoses a casa seva del carrer Anglí i, més endavant, als pisos que va llogar al damunt del despatx de l’agència, a l’avinguda Diagonal, 580, amb motiu dels aniversaris dels seus autors més propers, Juan Marsé o José Luis Sampedro, o dels seus amics més estimats, Luis Feduchi o Luis Izquierdo.

Va atendre molts dels escriptors hispanoamericans de pas per Barcelona amb compliments diversos, en què no faltaven flors enviades als seus hotels ni taxis a la seva disposició —es va arribar a assegurar que en posseïa tota una flota—, que els esperaven a la porta. Els va prodigar totes les exquisideses gastronòmiques que li van semblar desitjables, tant als representats de feia poc, gairebé acabats de conèixer —com va ser el cas d’Isabel Allende el 1982, a qui va oferir un tiberi amb caviar iranià en abundància, «como nunca antes había visto»,[1] segons explica ella mateixa—, com als més veterans en els seus afectes, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Nélida Piñón, gairebé sempre allotjada a casa de la Carmen, o Carlos Fuentes.

Va donar «beques», perquè es poguessin dedicar a acabar obres ja iniciades, a autors desconeguts en els quals va confiar, i ajudes mensuals a d’altres de coneguts que passaven dificultats, i no sempre a compte de drets futurs.[2] En tots dos casos, sovint no va recuperar els diners subvencionats, bé perquè el llibre, un cop acabat, no va trobar editor, o bé perquè les quantitats sufragades no tinguessin la possibilitat de retorn i fossin considerades un regal. El fet de perdre aquells diners tant se li’n donava; però sí, en canvi, el que suposava de fracàs creatiu per part dels escriptors. La quantitat gastada en la inversió, que hauria pogut obtenir guanys o pèrdues, com qualsevol altra, això rai.

En algun cas, el mer oferiment ja va ser un èxit rotund, com ara l’arribada a Barcelona de Mario Vargas Llosa, que s’ha repetit tantes vegades. Expliquen que Balcells va garantir-li un sou pagat per l’agència perquè deixés el Queen Mary College, on ensenyava literatura hispanoamericana, abandonés Londres, s’instal·lés a Barcelona i es pogués dedicar en exclusiva a escriure. No obstant això, segons testimoni del mateix Vargas Llosa,[3] encara que li va fer cas i es va traslladar amb la seva família a Barcelona, no va rebre cap estipendi fix, els cinc-cents dòlars tantes vegades citats, de part de la seva agent. En canvi, m’assegura que, gràcies a Balcells, va poder començar a viure folgadament dels drets d’autor, ja que ella es va ocupar de situar-lo en el mercat editorial, com corroboren els biògrafs del novel·lista.[4]

L’oferiment al futur premi Nobel sí que va marcar un precedent, que en aquest cas, a Balcells li va sortir rodó. Manuel Vázquez Montalbán es va referir amb ironia a la feina de l’agent, que va consistir en:

El empeño prometeico de robarles los autores a los editores para construirles la condición de escritores libres en el mercado libre. Hasta Carmen Balcells, los escritores [...] firmaban contratos vitalicios con las editoriales, percibían liquidaciones agonizantes y, a veces, como premio, recibían algunos en especie, por ejemplo, un jersey o un queso Stilton. Muchos escritores padecían el síndrome de Estocolmo con respecto a los editores, y se cuenta que un famosísimo y hoy venerado gran autor catalán se amoscó cuando le ofrecieron un cheque en blanco y prefirió seguir en régimen de producción esclavista. Demasiado dinero. El oferente no podía ser serio.[5]

En efecte, crec que cap agent ha defensat els seus autors d’una manera més aferrissada i decidida ni ha lluitat més perquè els contractes entre escriptors i editors no suposessin una cadena perpètua per als primers, ja que en algunes editorials s’exigia que els autors cedissin els seus drets per a tota la vida i,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist