Viatge al país dels blancs

Ousman Umar

Fragmento

cap-0

El camí de l’infern

Aquell home es va quedar assegut. Sol. Enmig de les dunes del desert. Feia dies que caminàvem, fiant-nos d’un company que deia que coneixia el camí per escapar de les arenes eternes. No teníem menjar ni aigua. L’esperança anava minvant dia a dia. No es veia res ni ningú al voltant. El vent bufava, l’aire cremava en respirar.

Aquell home, l’home que s’havia quedat assegut, ja no podia més, les forces se li havien esgotat completament.

—Seguiu sense mi —va dir.

No li importava morir.

—Una mica més… —li van demanar alguns—. Aguanta. Aviat arribarem.

—Seguiu sense mi —va repetir l’home.

—No pot quedar gaire camí.

—Seguiu sense mi.

—Ens salvarem, som els escollits.

—Seguiu sense mi…

Es va quedar assegut, sol, enmig de les dunes del desert. Els altres vam seguir el camí lentament. Vam veure com, de mica en mica, desapareixia darrere nostre. Me’l vaig imaginar agonitzant durant dies enmig del silenci fins a exhalar un últim sospir, feble com el d’un ocell. I quedar-se sec i rígid, com els altres cadàvers que havíem trobat pel camí.

El desert està ple de cadàvers que esquitxen les dunes. A nosaltres, uns mafiosos ens havien abandonat a traïció enmig del no-res, sense cap explicació. Volíem arribar al Paradís, a la Terra Promesa. Érem quaranta-sis persones. Només en vam sobreviure sis.

porta-1

1
El nen que va néixer un dimarts

cap-2

Sé que vaig néixer un dimarts, no sé de quin mes ni de quin any, perquè això a la meva tribu tant se val. El que sé amb seguretat és que vaig néixer en un país africà de clima tropical anomenat Ghana. El meu poble, a la regió de Brong-Ahafo, districte de Techiman, es troba al bell mig de la selva, envoltat d’una vegetació molt espessa. És una zona molt fèrtil: cau una llavor a terra i en brota una planta. Quan vaig néixer, la meva mare va morir en el part. Segons la tradició de la meva tribu, els wala, que viu al nord-oest del país, quan això passa s’abandona el nadó perquè es considera que està maleït. Se’l deixa morir. Sortosament, el meu pare, en Seidú (o en Mosi, com també l’anomenaven), formava part de la família reial de la tribu i era xaman, i això va fer que pogués salvar-me. El nostre avantpassat llunyà era el rei que havia fundat el regne de Wa i d’ell havien sortit les quatre branques familiars (conegudes com quatre «portes») que governen el país per torns.

Nosaltres pertanyíem a una d’aquestes portes. Com a xaman, el meu pare no combregava amb la fe musulmana, sinó que, seguint la tradició de les tribus africanes, era animista. Creia que els déus es trobaven arreu —a la naturalesa, als rius o a les muntanyes— i que tenien ànima. Els wala tenim el nostre propi document d’identitat: es tracta d’una petita cicatriu a la galta dreta, un petit tall que ens fan en el moment de néixer. Així ens podem reconèixer entre nosaltres. És important: quan hi ha una baralla et pot servir perquè decideixin abatre’t per ser l’enemic o, al contrari, protegir-te per ser membre de la tribu.

Tanmateix, aquell miracle tan sols seria el primer de la meva vida, la primera vegada de les moltes que he estat a punt de morir. Per tal de salvar-me, el pare va decidir que ens traslladaríem a una altra regió, a viure amb la meva tieta, que adoptaria el paper de la meva mare. Vaig créixer pensant que la meva mare era la dona que va exercir de la meva mare, però en realitat ella era la meva tieta, la germana de la meva mare.

Vaig passar la infantesa, doncs, a Fiaso, el poble on ens vam traslladar a viure. Allà conreàvem els camps. Si volíem menjar pollastre, n’agafàvem un del corral. Si volíem un altre animal, anàvem a la selva a caçar-lo. A la nit col·locàvem trampes i, a l’alba, corríem a veure què hi havia caigut. Si no teníem cap altra cosa, recol·lectàvem mangos, taronges…, el que ens oferís la naturalesa. Al camp no es passava fam. En el meu poble no hi havia res que em preocupés: vivia en una casa gran i era el fill del xaman. No pensava gaire en el meu futur, no tenia expectatives. I, d’alguna manera, havia acceptat que la meva vida seria l’habitual en aquell lloc. Viuria treballant la terra i cuidant els animals, em casaria i tindria descendència.

Les cases del meu poble estan fetes de fang, i les teulades són de bambú, de branques, de matèria vegetal… L’aigua s’agafa dels rius. N’hi ha dos: un el considerem femení, i l’altre, masculí. Un l’utilitzem per beure, i l’altre, per rentar. Mai no he tornat a tastar una aigua tan dolça, tan cristal·lina, com la que baixa per aquells corrents. Al poble no hi ha electricitat, de manera que per il·luminar es fa servir querosè. A la nit hi ha tan poca llum que al cel es veuen milions d’estrelles que brillen, com brases que esquitxen el firmament. De petit, a les nits de lluna plena hi havia tanta llum que podíem sortir a fora a jugar.

«Si mireu fixament la lluna —ens deien les dones grans—, una bruixa vindrà a matar-vos.» A més, també ens advertien que si assenyalaves el cementiri amb el dit, podies morir…, llevat que t’empassessis una pedra, és clar.

Els materials de les cases són molt precaris, de manera que cal reparar-les contínuament perquè no caiguin. A més, en el meu poble plou força. El meu pare era molt bo fent reparacions, així que li trucaven sovint perquè ajudés aquí i allà en l’adob o construcció de les cases, perquè dirigís les obres… Era una altra de les coses per les quals era respectat.

El pare era un home seriós, de cos menut, però molt àgil. Amb els fills era eixut i sever. No ens parlava gaire. Només se’ns adreçava per donar-nos ordres: «Fes això, fes allò». Més que no pas ensenyar-nos a fer coses, apreníem imitant el que ell feia. Era la seva manera d’educar. Jo el respectava moltíssim. La mare, l’Amina, era més parladora i alegre. A més de fer les tasques domèstiques també venia coses, com ara sal i cacauets, que portava de la ciutat de Techiman. Quan el pare ens pegava, ella sempre ens protegia. I és que ell s’enfadava molt, per exemple, quan anàvem al riu a buscar aigua i la carbassa plena ens queia a terra. «Encara que em mati, la carbassa trencada no s’arreglarà —pensava jo—. Per què s’enfada tant?» Allà és normal pegar als nens com a càstig.

A mi em tornava boig jugar a futbol, però al pare no li agradava gens. Al terreny planer que envoltava el poble ens fèiem un camp amb dues porteries. Hi havia dos equips i el meu sempre guanyava. Jo jugava de davanter i era força bo. La pilota la portava en Francis, un dels meus amics, juntament amb en Jafaro i en Salu. Els pares d’en Francis li donaven una mica d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos