Crims. Tot el que llegireu és real (nova edició que inclou El crim de la Guàrdia Urbana) (Crims 1)

Carles Porta

Fragmento

La_Campana_modelo-1

La vídua negra

La policia va donar la notícia assegurant que havien detingut l’assassina en sèrie per enverinament més important de la història criminal espanyola. La van batejar com la Vídua Negra. Aquesta és una història fosca d’una sèrie de suposats crims comesos per una persona que va passar desapercebuda a la policia durant gairebé quatre anys. ¿El secret? La senzillesa.

Hi ha una aranya que algun científic espavilat va batejar amb el nom de vídua negra perquè, de vegades, després de copular amb el mascle, el mata enverinant-lo. Reconeixereu aquest aràcnid perquè té una forma arrodonida —de color negre, evidentment— i unes taques vermelloses a l’esquena que podrien semblar un rellotge de sorra. L’aranya té un verí quinze vegades més potent que les serps de picarol, tot i que, com que és molt petita, la dosi d’una picada no pot matar un humà. Tret que l’humà en qüestió, és clar, hi sigui al·lèrgic.

El cas és que l’expressió «vídua negra» s’utilitza, també, per designar una dona que s’ha dedicat a enverinar gent, sobretot si la víctima és el marit. I és la que van triar la Policia Nacional i el periodisme per referir-se a la protagonista de la història que ara comença. Alguns hi afegien «de l’Hospitalet», ja que la zona on «picava» era l’Hospitalet del Llobregat, preferentment Collblanc i els barris propers al Camp Nou.

Som a finals del 1991, l’URSS està en plena dissolució i l’antiga Iugoslàvia també. Al cinema triomfen Thelma & Louise i Terminator 2. És l’any que mor Freddie Mercury i que neix el Club Super3. A Catalunya hi ha una família, entre moltes, que pateix una situació econòmica molt complicada. El marit i pare de família, Luis Navarro, no aconsegueix arribar a final de mes, i la dona, Margarita Sánchez, no té cap feina coneguda. Els dos fills, una nena d’onze anys que es diu Sonia i un nen de set, el Javier, juguen amb el que poden i des de petits aprenen a sobreviure. Hi ha un problema afegit que ho enterboleix tot: el marit és alcohòlic.

Com que no poden pagar el pis del carrer Riera Blanca de l’Hospitalet, decideixen anar a viure a casa de la mare d’ell, al carrer Caballero de Barcelona. El Luis i la Margarita s’empesquen una petita mentida i expliquen que tornen a casa dels pares d’ell perquè l’avi s’està recuperant d’una operació a les cervicals i l’àvia no pot cuidar-lo tota sola. La realitat, però, és una altra: els han desnonat.

Al cap de poc, al pis del carrer Caballero del barri de les Corts, la convivència comença a complicar-se. Les dificultats econòmiques de la família Navarro Sánchez continuen. El Luis, tot i que té una feina segura al metro de Barcelona, està carregat de deutes. I la seva dona, la Margarita, no s’entén gens amb la sogra, la Carmen Nuez. Per acabar-ho d’adobar, la Carmen els demana que paguin una contribució econòmica mensual per poder viure allà, perquè, segons diu, a ella tampoc no li sobren els diners. Ja se sap que la convivència sovint és difícil; i si a més no hi ha calés, tot costa més d’aguantar. Els nervis estan sempre a flor de pell.

De sobte, un dia, havent dinat, la Carmen Nuez ingressa d’urgència a l’Hospital Clínic de Barcelona a causa d’una pèrdua de consciència i dificultats respiratòries. Malgrat l’ensurt inicial, la senyora Nuez es recupera i torna a casa. Sembla que no ha passat res. L’episodi, però, es repeteix: la mare del Luis encara ingressarà fins a cinc vegades més a l’hospital amb els mateixos símptomes. Sempre després d’un àpat. Els metges que l’atenen, però, no saben dir-li per què es desmaia ni la causa d’aquell ofec tan angoixant.

En el primer ingrés via Urgències no li van fer cap anàlisi de tòxics. La segona vegada sí. Quan comproven a l’historial que és la segona vegada en pocs dies que la senyora Nuez ingressa amb els mateixos símptomes, el Francesc Valldoriola, neuròleg de l’Hospital Clínic, es fa càrrec del cas. Apliquen el protocol i els resultats són negatius. I com que a més la pacient s’està recuperant bé, no hi donen més voltes.

Però quan torna a ingressar per tercera vegada ja els puja la mosca al nas. Veient que les analítiques de sang i altres fluids no mostren res estrany, decideixen desplaçar-se a casa de la pacient i mirar més coses. Ella, molt espantada, els dona permís per anar-hi mentre continua hospitalitzada, però no hi veuen res: cap fuita de gas, ni cap producte tòxic a la cuina, ni aliments en mal estat. Res, res de res.

La Carmen torna a casa. Van passant els dies i la convivència no millora. La sogra i la jove estan sempre com el gat i el gos; i el Luis, a més dels problemes amb l’alcohol, maltracta la Margarita, la seva dona.

Una veïna va explicar això als policies i periodistes: «La mare i la filla, la Sonia, sí que s’havien arribat a pegar en alguna ocasió. Però la mare de seguida li donava a la filla el que volia. Perquè si no, la nena d’onze anys li deia: “Que l’hi dic al papa, ¿eh?”. La mare corria a donar-l’hi tot i, durant unes hores, la nena anava com una seda. La sogra, a vegades, pensava per dins: “¿I què li deu voler xerrar aquesta mocosa al seu pare?”».

Mentre la Carmen Nuez continua anant i venint de l’hospital sense entendre què li passa, el seu fill, el Luis, perd pes per moments, fins al punt que els coneguts comenten entre ells que aquest noi ha de tenir alguna malaltia dolenta.

A mitjans del 1992, el Luis ingressa a l’Hospital Clínic amb problemes respiratoris, com la seva mare. En un marge de pocs dies ingressen primer un i després l’altra. Al Clínic, lògicament, els crida l’atenció que mare i fill ingressin amb els mateixos trastorns inexplicables.

Els metges pensen que pot tractar-se d’una emanació tòxica a casa dels Navarro Nuez, i aquesta vegada hi instal·len un detector de gasos tòxics de manera permanent, no com l’altra vegada, que hi van fer una visita puntual i prou. Hi deixen el detector durant unes setmanes, però els resultats tornen a ser negatius. Mentrestant, els problemes de salut de la sogra i del marit de la Margarita Sánchez persisteixen, i encara no se’n sap la causa ni s’hi ha trobat cap solució. Però la sogra, la Carmen, fa temps que calla una sospita. Un dia, mentre està ingressada al Clínic, comparteix el secret amb una infermera.

«A mi em va dir que la seva jove estava intentant enverinar-la. El que passa és que, és clar, són manifestacions que, en aquell moment, no hi dones cap importància. Sí que ho va dir, sí», explicaria la infermera Sònia Gascon quan ja era massa tard.

La sogra parlava d’enverinament, però els serveis mèdics li havien fet tot tipus d’analítiques i no li havien trobat mai res. Proves i més proves de tota mena en un dels millors hospitals de Barcelona, i no sortia mai res, cap verí ni cap substància que pogués fer sospitar els metges que en aquella casa s’estava cometent un crim. ¿Podia ser que algú estigués sent enverinat? ¿La sogra? ¿El marit? ¿O tots dos alhora? ¿I si només eren imaginacions d’aquella dona?

I si tot plegat ja tenia els metges prou desconcertats, hi havia un altre element que els feia ballar encara més el cap. Quan li donaven l’alta, la Carmen no volia tornar a casa i els suplicava, morta de por, que la portessin a algun altre lloc. On fos. No volia ni sentir a parlar de tornar a casa se

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos