Mercè Rodoreda i el seu temps (amb pròleg nou)

Marta Pessarrodona

Fragmento

rodoreda

NOTA A LA PRESENT EDICIÓ

Quan a començaments d’aquest segle vaig ser convidada a escriure un llibre sobre Mercè Rodoreda per a un nou segell editorial de nom històric, com és el cas de Rosa dels Vents, confesso que la primera intenció va ser la d’aplegar una sèrie de textos sobre l’autora que ja havia donat a conèixer en publicacions periòdiques, i afegir-n’hi alguns de nous. Per raons molt íntimes, que no desvetllaré ara, aviat vaig desistir i vaig emprendre-la cap a la biografia. Segurament perquè, per començar, molts anys enrere una biografia m’havia canviat la vida en tots els sentits, tant personalment com intel·lectual. Em refereixo a la que Quentin Bell va escriure sobre la seva tia, Virginia Woolf. Per altra banda, soc una lectora compulsiva de l’apartat memorialista i, per adobar-ho, els darrers tres anys de la vida de Mercè Rodoreda vaig tenir la sort de gaudir d’una relació amb ella, semblant a la que és a l’abast d’una alumna, encara que mai m’he proposat escriure una novel·la. Com va dir Mercè Vilaret, Rodoreda triava la gent amb la qual es volia relacionar i tinc motius, fins i tot materials, per creure que em va triar, encara que mai em va expressar que volgués que jo fos la seva biògrafa. Que quedi clar. En conseqüència, vaig treballar en aquesta biografia durant tres anys d’acord amb la comprensiva editora, Núria Tey, i la seva col·laboradora Angela Milá. També vaig decidir de prescindir del plural i em vaig llançar a re­dactar-la en primera persona, com es pot veure. Les eventuals lectores (genèric intencionat) decidiran si vaig obrar bé, naturalment.

Amb més de quinze anys de diferència, entre la primera, la segona i la tercera edició, la que teniu a les mans, la meva visió de Mercè Rodoreda, la persona, no ha variat. Sí respecte de la seva obra. Per exemple, crec que els lectors actuals (genèric intencionat) o més encara els futurs lectors acabaran considerant Quanta, quanta guerra... la seva millor novel·la, mentre que, en els anys de redacció d’aquesta biografia jo considerava Mirall trencat la millor novel·la rodorediana. En canvi, puc recomanar i em permeto fer-ho, que tota persona interessada en l’autora ha de llegir La mort i la primavera i Isabel i Maria, sempre tenint en compte que ella no les va donar per acabades i, no cal dir-ho, no les va veure publicades en vida, de la mateixa manera que el lector (referent massa llunyà) s’ha d’abstenir de caure en la temptació de llegir la primera edició d’Aloma (1938) i ha d’anar a l’edició revisada per l’autora i publicada el 1969. Pel que fa a les seves quatre primeres novel·les, que Rodoreda repudiava sempre que en tenia ocasió, tampoc les recomanaria, per més que les he llegides, de la mateixa manera que conservo amb orgull el meu exemplar d’Aloma de 1938. Una cosa és la bibliofília i l’altra el valor literari.

Aquest excursus, segurament digne d’una assemblea antifranquista, voldria que servís per explicar el fet que, a part de corregir errors que van aparèixer en la primera i en la segona edició d’aquesta biografia, tan sols he variat la bibliografia, aportant allò que em sembla que cal aportar pel que fa a l’autora. Per tant, el corpus narratiu segueix sent el mateix, per més que potser si comencés ara a redactar-la segurament hi hauria més superlatius. On dic que era una persona intel·ligent, ara diria intel·ligentíssima, per exemple. A la vegada, no sabria abstenir-me de contar que el qui no dubto que va ser el seu gran amor, «Armand Obiols», pseudònim de Joan Prat Esteve, va ser molt important perquè Mercè Rodoreda Gurguí fos l’autora Mercè Rodoreda, encara que sense ell avui també parlaríem, com fa tants anys que en parlem, de l’autora Mercè Rodoreda. Recordo que un col·lega de Joan Prat a Viena, on ell va morir, l’excel·lent traductor de la llengua alemanya Miguel Sáenz, presentant la versió castellana d’aquesta biografia a Madrid, em va insistir que també l’havia de biografiar a ell! Encara que han passat molts anys, no ho descarto. Segurament insistiria en el fet que, de ben segur, fa anys que Mercè Rodoreda és «culpable» de convertir un gran nombre de lectors tout court en lectors en llengua catalana. Ho creia en la primera edició i ho reblo en aquesta, la tercera.

Per altra banda, no puc oblidar l’estupor del corrector de Catalunya Ràdio que revisava la meva adaptació radiofònica de Mirall trencat als anys vuitanta del segle passat. No recordo el seu nom, però sí la seva sorpresa davant la senzillesa narrativa rodorediana. En aquest ordre de coses, crec que tan sols he anat a un diccionari, després de la lectura de tota la seva obra, per buscar-hi un mot: «fermall». I la culpa va ser tota meva perquè al Tirant lo blanc ja hi apareix. Subsidiàriament, també devia ser culpa de la meva mare, que sempre parlava de les seves agulles de pit! Diria que tota la seva obra és un desplegament d’estil, com ho és, al meu entendre, l’obra d’un escriptor tan distint a ella com és Josep Pla.

Tampoc puc oblidar que em vaig assabentar que Mercè Rodoreda havia escrit poesia tradicional l’endemà del dia que ella se n’havia anat d’aquest món. D’aquí que, encara que l’avalés el poeta que més admiro, Josep Carner, aquesta biografia s’atura poc en la Rodoreda Mestre en Gai Saber. Excepció feta de Viatges i flors, que, al meu entendre, és un volum de poesia en prosa seguint l’estela de Baudelaire, per més que s’entestin a presentar l’obra com un exercici simplement narratiu. En definitiva, quan rellegeixo la seva poesia m’admiro una vegada més enfront de la seva intel·ligència. Avançaré que ella era conscient de la seva correcció poètica, per això em va dir més d’una vegada que havia rellegit tres vegades la dantesca Divina comèdia per alguna cosa, però també crec que s’adonava que era un camí en el qual el seu mestre ja havia aconseguit tots els èxits i, en especial, la perfecció. De tota manera, per a mi forma part del panteó de narradores que han estat molt bones lectores de poesia, al costat d’una Doris Lessing, un Guillermo Cabrera Infante i, entre nosaltres, una Montserrat Roig. Tan sols per citar-ne alguns que, casualment o no, he tractat.

En canvi, puc comprendre molt bé que Joan Manuel Serrat empenyés Lolita (González Flores) a acceptar representar a tall de monòleg la dramatització de La plaça del Diamant. L’argument serratià era que li canviaria la vida. En més d’una ocasió l’actriu i bolerista de pro ha manifestat públicament que així ha estat. Podria dir el mateix. No sé si la meva poesia és distinta després dels tres anys (1980-1983) que vaig estar en contacte amb Mercè Rodoreda, o després de treballar en aquesta biografia, però segur que hi ha tres títols meus assagístics que no existirien si no hagués tingut la sort no tan sols de llegir-la, ans també de tractar la persona que hi havia rere o ben endins de l’escriptora. Tant és així que m’esborrona pensar en el que ens hauríem perdut si Rodoreda ens hagués deixat a la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos