Crims: la noia de Portbou

Carles Porta

Fragmento

g

Pròleg

Crims és un gran treball d’equip. A cada capítol hi intervé molta gent, i tothom ho fa amb una gran dedicació, fins i tot amb passió. A la ràdio, a la televisió, i també als llibres, com aquest que teniu a les mans. Això arriba als protagonistes, que ens ho agraeixen, i als lectors, oients i espectadors, que ens doneu unes xifres d’audiència i de vendes espectaculars.

La periodista Tura Soler em va insistir, l’any 2020, que havíem de fer un capítol sobre la noia de Portbou a Crims. Era una història enigmàtica que trenta anys després encara estava pendent de resoldre’s. L’objectiu era aprofitar el ressò de Crims per veure si algú ens donava alguna pista important que ajudés a trobar la identitat d’aquella noia que el 4 de setembre de 1990 va aparèixer penjada en un pi de Portbou.

Sempre dic que la finalitat de Crims no és resoldre casos. No tenim ni el temps que caldria ni les eines —sobretot, diners—. Nosaltres només aspirem a explicar bones històries, que atrapin els oients, els espectadors i els lectors. A segons qui li pot semblar poca cosa, però per a nosaltres és molt important, i molt difícil. Som narradors. Sí que és cert que ens fem un fart d’investigar, i també és cert que en el cas d’Helena Jubany i, ara, en el de la noia de Portbou hem anat molt més enllà de la narració. Ho farem sempre que podrem. A totes aquelles persones que es posen en contacte amb nosaltres per demanar-nos que ens fixem en el cas sense resoldre que afecta la seva família sempre els diem que, si podem, ho farem, però ens és molt difícil.

Aquest era, sens dubte, un cas diferent, perquè l’enigma era la identitat de la noia, i no la causa de la mort. Quan la tenaç periodista i guionista Marta Freixanet es va posar a investigar, tant la Guàrdia Civil com l’autòpsia deien ben clar que es tractava d’un suïcidi. La primera sorpresa, i majúscula, va arribar amb l’entrevista al forense Rogelio Lacaci, un home amb un carisma que es menja la pantalla cada cop que apareix en escena. En veure les fotografies que li va ensenyar la Marta, sense vacil·lar, va canviar la conclusió de l’autòpsia que ell mateix havia firmat feia trenta-dos anys.

En aquest llibre, que han capitanejat Marta Freixanet i Anna Punsí —periodista dolça, pacient i insistent com la natura—, us relatem el moment en què el forense Lacaci fa que el cas doni un tomb increïble i molts altres episodis emocionants d’una història que hem anant construint dia a dia des del 2020. En aquest relat periodístic que teniu a les mans hi trobareu també els alts i baixos que hem viscut com a equip al llarg d’aquest viatge que, qui ho havia de dir, ens ha portat fins a la renaixentista Florència o al Tirol del Sud. A més, hem construït ponts amb policies i periodistes d’altres països que han estat molt importants en la història de la noia de Portbou, com Ben Morak i l’equip del programa Ungelöst (‘Sense resoldre’) de la cadena austríaca ATV. Ha estat una experiència molt interessant que ens serveix de precedent per a altres col·laboracions futures sobre casos que van passar aquí i que tenen fils internacionals per estirar.

També hem tingut l’oportunitat de conèixer una persona fabulosa, Cristina Rauter, la germana de l’Evi, la noia de Portbou.

Ho diem en aquestes pàgines i ho vull refermar en aquest pròleg: tots els periodistes haurien de tenir l’oportunitat d’assaborir el plaer de donar una bona notícia almenys un cop a la vida. No teníem gaires esperances que «La noia de Portbou» arribés a fer un gir com aquest: trobar la identitat de la jove. Ha passat i n’estem molt contents.

És evident que hem tingut un cop de sort, però darrere hi ha intuïció i una feinada tremenda. Per això tenim ganes de compartir amb vosaltres la feina de formiga que hem anat fent i de quina manera hem intentat arribar a una família colpida des de fa trenta-dos anys pels silencis, per la pèrdua, per l’enyorança i per la inoperància —i també negligència— d’un sistema que, en aquest cas, ha fracassat clarament.

Com pot ser que la base de dades d’Interpol, un sistema que connecta més de cent noranta cossos policials d’arreu del món, fallés d’aquesta manera? Qui compensa aquesta família per les deficiències de la investigació, en la qual ni tan sols es van prendre mostres toxicològiques del cadàver?

Ara, la justícia italiana intenta apedaçar tot allò que no es va fer bé en el seu dia, però malauradament ja és massa tard, perquè el temps ha esborrat moltes traces que ja no es podran trobar mai.

El cas de la noia que un dia va aparèixer penjada d’un pi a Portbou és un cúmul de desencerts i d’entrebancs: des de la desaparició del cadàver del nínxol número 134, onze anys després que l’enterressin, fins a la destrucció de les fotos que en va fer un jove portbouenc, passant per un forense que assegura que no va veure en cap moment les imatges de la noia penjada, ni les de la premsa, ni les de la Guàrdia Civil.

Deixeu-me insistir que ha estat un treball en equip, i ho vull destacar i agrair. Des que vam saber qui era la noia, les dues productores que realitzem Crims, Goroka i True Crime Factory, ens vam posar a treballar sense descans per fer dos bons capítols que no deixessin indiferent el públic i TV3 ens va acompanyar en el viatge. Ha estat tot un repte que ens ha emocionat; pel resultat i, sobretot, per la resposta del públic. Just després de l’emissió del segon programa sobre la noia vam començar a rebre trucades i correus electrònics d’espectadors amb ganes d’ajudar a resoldre el misteri, i el cas és motiu de conversa en bars, en àpats familiars o a la feina.

Queda pendent encara molta investigació i testimonis per localitzar i entrevistar. Intentarem fer-ho sent sempre fidels al nostre estil, el de les tres erres: rigor, respecte i ritme narratiu.

Espero que gaudiu tant d’aquest viatge com ho hem fet nosaltres.

En aquest cas té més sentit que mai allò de «posar llum a la foscor», perquè, narrativament, hem pogut explicar la història d’Evi Anna Rauter o, més ben dit, una part de la història que estava a les fosques, i ara continuarem intentant esbrinar els elements que falten per il·luminar tota l’escena. El temps dirà si ens en sortim.

CARLES PORTA

g-1

 

Els Alps

26 d’abril de 2022, dimarts

—Ets la Cristina?

—Sí, soc jo.

—Tenies una germana que es deia Evi Anna?

g-2

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos