1
El pare
Quan encara falten molts anys perquè passin tantes i tantes coses, un cop sec a la porta —a casa seva no tenen timbre— està a punt de transformar la vida de la Joana Biarnés, que, com moltes adolescents, no té clar cap on encaminar el seu futur. En principi, aquella visita inesperada només altera la calma d’un vespre de febrer de 1953. En realitat, però, ho acabarà capgirant tot, però ella no en serà conscient fins molts anys més tard.
Els dos homes, coneguts de la família, entren al petit menjador. Necessiten els serveis del pare de la Joana. Però, precisament, ell tot just fa una estona que, mentre sopaven, els deia a ella i a la mare que cada cop té més feina. Per això a cap de les dues els estranya que, amb la seva educació habitual, doni una resposta negativa als nouvinguts.
—Ho sento, però tinc tot el cap de setmana ple. Potser un altre dia.
En Joan Biarnés és un dels pocs fotoperiodistes que hi ha a Terrassa. És una professió de cap de setmana —de dilluns a divendres treballa a l’empresa subministradora d’aigua de la comarca— que li permet, en plena postguerra, disposar d’uns diners extres, sobretot ara que, arran de tenir la segona filla, la Montse, han augmentat les despeses.
El pare, però, és un fotògraf d’un sol ull i d’ungles negres. La manca de visió és fruit de la Guerra Civil, quan, sent soldat del bàndol republicà, la camioneta des de la qual retransmetia els missatges en codi Morse va bolcar enmig d’un camp de blat i una espiga li va segar la retina. La negror de les ungles, en canvi, és posterior, causada pel procés químic propi del revelat del laboratori. Els pocs que es dediquen a la fotografia solen utilitzar guants, però ell prefereix tocar les imatges quan prenen forma. Les ungles ennegrides delaten la passió d’aquell home que s’està fent un nom al Vallès, on la seva figura esprimatxada amb una Leica penjada al coll ja és habitual en les diferents competicions esportives.
A més de ser corresponsal a la comarca per a publicacions com Destino, El Mundo Deportivo, Vida Deportiva o Lean, també revela carrets i fa còpies a aficionats a la fotografia que s’acosten fins al seu laboratori casolà, situat al costat del menjador. Per a la Joana, és una habitació màgica on, des de les cubetes fins al revelador i passant pel fixador, les provetes, les ampliadores, l’esmaltadora i la paret de rajola s’embolcallen d’aquella llum vermellosa de baixa intensitat que impedeix velar els materials fotogràfics.
Quan la Joana entra en aquella cambra, ho fa amb cura, evitant obrir gaire la porta, no fos cas que la llum natural veli el paper. Un cop dins, a vegades el pare li demana que vagi movent, amb suavitat, la cubeta on es revelen les imatges. Ella obeeix i tot sovint es queda absorta observant l’evolució del procés químic. En alguns casos, embadalida, deixa pujar massa els negres i la còpia s’ha de llençar.
—Estaves badant! —li recrimina el pare de manera dolça però exigent, perquè el desesperen les distraccions de la filla.
«És llesta, però es distreu amb una mosca», ja els havia advertit l’Óscar, un professor de Valladolid de posat seriós amb qui la noia feia classes de reforç.
Alguns caps de setmana la Joana ajuda el pare quan, en lloc de competicions esportives, ha de fotografiar casaments, batejos o comunions. Ho fa més per donar un cop de mà que per passió fotogràfica. I perquè ell se senti orgullós d’ella. Li agrada sentir-se útil.
—Telefonista. M’agradaria ser telefonista —va deixar anar un dia als pares.
Quan, per feina, van a Barcelona han d’esperar sovint el ferrocarril que els ha de tornar a Terrassa i fan temps a l’edifici que Telefónica té a la plaça de Catalunya, al xamfrà amb Fontanella i Portal de l’Àngel. És una gran sala amb butaques molt còmodes. Mentre s’hi estan, la Joana va al taulell, darrere del qual hi ha les telefonistes, a qui observa amb admiració. Sempre li han cridat l’atenció aquelles fileres de noies que, assegudes davant el quadre de cables i clavilles de les centraletes, aconsegueixen que una multitud de veus anònimes vagin, en qüestió de segons, de Badajoz a Girona, de Barcelona a Terol, de Bilbao a Madrid. La Joana fantasieja tot imaginant les converses anant amunt i avall. El pare, però, li fa entendre que aquella feina aviat es veurà superada per la tecnologia. Així que, aigualida la il·lusió de ser telefonista, no té més remei que seguir buscant una professió que la motivi.
Perquè la fotografia ja li agrada, tot i que ni es planteja la possibilitat de dedicar-se al mateix que el pare. Això no treu, però, que no vulgui saber-ne més.
—Que vas a Barcelona? —pregunta la Joana a en Ramon Masats.
Alguns caps de setmana ha anat a la capital catalana amb aquell jove aficionat a la fotografia quatre anys més gran que ella i que revela al laboratori del pare. El noi havia anat robant diners al seu progenitor per comprar-se una càmera i, un cop va obtenir-la, va mentir dient-li que li havia tocat en una tómbola. Treballa al negoci familiar —una botiga de pesca salada— i a vegades s’escapa per anar al laboratori d’en Joan Biarnés. Entra amb el seu davantal curt i amb pudor de bacallà. El tuf de peix també impregna la furgoneta amb què ell i la Joana se’n van els caps de setmana fins al port a fotografiar línies, corbes i ombres. Se centren en la figura humana. La Joana observa, encuriosida, com en Ramon, amb moviments calculats, va fent fotos.
Al migdia, amb la llum dura i zenital que provoca ombres desagradables, ja se’n tornen cap a Terrassa. I quan la Joana revela les imatges que ha fet amb en Ramon, el pare li dona consells per seguir millorant. Les instantànies del port són fotografia artística, però a la Joana li agrada més el que fa el pare: el fotoperiodisme.
A diferència dels casaments, els batejos i les comunions, els esports semblen un terreny exclusiu del pare, vedat per a ella. Només en una ocasió, quatre setmanes abans que aquells dos excursionistes es presentessin a casa, la Joana ha fotografiat —i signat— un torneig internacional d’hoquei al Real Turó de Barcelona que el pare no podia cobrir. Dues de les fotografies del partit entre el Terrassa i el Wacker de Munic es publiquen a El Mundo Deportivo, el diari esportiu de referència. Tanmateix, és un fet puntual, perquè s’adona que el pare no se la imagina com una possible ajudant seva.
Qui sí que resulta una peça clau en l’engranatge del negoci fotogràfic dels Biarnés és la Roser, la mare. De caràcter casolà, es queda a casa cuidant la Montse, dotze anys més petita que la Joana, mentre el seu marit està a les competicions esportives. Però, un cop les imatges estan revelades, és ella qui va fins a Barcelona i les distribueix per les redaccions. Si se li fa tard i perd el tren, s’espera llegint revistes a l’edifici de Telefónica fins que, ja de nit, agafa el darrer.
Aquella feinada que la fotografia comporta a la família és necessària. Calen més ingressos, sobretot des que la Roser ha deixat la feina a la fàbrica, on feia el torn matinal com a remalladora, per dedicar-se, exclusivament, a cuidar la Montse. Una decisió que ha deixat les companyes de la fàbrica de gènere de pu