Donasses

Marta Pessarrodona

Fragmento

g

 

AGRAÏMENTS I, SI CAL, APOLOGIES

«Josep Pla no em fa fàstic», podria començar dient una Mercè Rodoreda jove si fos l’autora d’aquest llibre. Per dissort per a l’eventual i actual lector i/o lectora d’aquesta obra, Rodoreda no n’és l’autora. Ni Josep Pla, és clar. M’avanço, però, a més d’un possible «llegidor», que diria Caterina Albert, que, si és persona de bon gust i està familiaritzat amb els Homenots planians que jo admiro totalment, serà la primera obra, la de Josep Pla, en la qual pensarà. No s’errarà i, fins a un cert punt, sí, s’errarà. Ho escric per advertir-los que no he pretès, des de la primera línia, ni emular Pla ni convertir-me en un epígon seu, ans al contrari. Per més que sempre he pensat —i he escrit en un poema— que tot allò que escric és producte de lectures o, dit d’una altra manera, perquè «llegeixo, ergo escric», que podria dir Descartes, l’obra actual no la va esperonar la lectura ni la relectura dels Homenots de Josep Pla. Un exercici, llegir Pla, que sempre em delecta, val a dir. Seguiré succintament la gènesi d’aquesta obra.

Donasses va néixer d’una conversa amb un editor i segueix ara amb una editora, Anna Jolis. El primer editor em va demanar una cosa semblant a un llibre sobre dones catalanes importants, diguem, i Anna Jolis ha estat d’acord a revifar-les. Era una proposta que em va agradar de seguida i que, si em calgués justificar-ho, s’explica perquè ja he «retratat» sobre el paper en els darrers anys cinc de les dones que apareixen en aquestes pàgines, encara que ara narrades i revisades de nou, bo i augmentant la nòmina de les qui formaran la segona sèrie de Donasses. Un títol que va aportar el primer editor i que es corresponia amb una de les tantes memòries que tinc dels meus pares. Ells l’empraven per palesar admiració enfront d’una dona determinada.

Per altra banda, als anys noranta del segle passat vaig escriure i publicar un llibre titulat Fauna, que incloïa una mena de brevíssim retrat de gent coneguda i amiga (cap dels retrats corresponia a l’apartat de gent «saludada»). Va ser un encàrrec que em vaig fer jo mateixa i, per tant, també vaig haver de ser jo qui establís les regles. Els retrats de Fauna no ultrapassa­ven i a vegades no arribaven a les trenta línies i eren de persones, en aquell moment, vives. Molt dissortadament, Montser­rat Roig i Mercè Vilaret, per exemple, que figuren en aquesta obra, van quedar-ne fora. Amb recança ara hi són (preferiria trobar-me-les per prendre una copa), però ho explico per justificar, si cal, que entre aquestes donasses no n’hi ha cap de viva. Una regla que vaig establir i que sempre se m’ha respectat. Donasses és un llibre que vaig començar a escriure tot just acabat el meu segon llibre sobre Mercè Rodoreda i que, com sol passar, m’ha donat molta més feina, aquesta obra —i no pas de redacció—, del que em pensava. Des del primer moment, la tria de personatges, o, com es diu en teatre, de «dramatis personae», em vaig proposar no anar a la farmàcia amb recepta mèdica, com exigeixen els apotecaris per als tranquil·lit­zants, si un cop publicat descobria que faltava alguna donassa. Ja ho avanço: n’hi falten, encara que les tinc en cartera. Un tast: Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Anna Lizaran, Maria Mercè Marçal, i un etcètera que no vull fer llarg. Ahir i ara, amb el material que he utilitzat i que he combinat amb l’experiència —o coneixença— personal, sé que aquest volum podria ser tres vegades, com a mínim, més voluminós. Passa, però, que soc poeta i acostumo a mesurar molt cada mot. Un exercici que sempre fa sintètics els meus textos, fins quan no són estrictament poètics. Em disculpo, si cal.

La lectora (genèric intencionat que no exclou el lector) advertirà que, a part de sor Isabel de Villena, la primera escriptora en llengua catalana a qui reservo per a la segona sèrie, les meves donasses són de la Renaixença ençà. Una puntualització que em mena a agrair in memoriam al net de Carme Karr i gendre de Conxita Badia, Josep Maria Ainaud de Lasarte, tan marcat per dues d’aquestes donasses (va ser d’una generositat que va anar més enllà de la mera informació). Eulàlia Riba Arderiu i la historiadora Eulàlia Duran Grau, filles de donasses, han palesat una paciència exemplar amb mi. In memoriam també als meus amics Jordi Pi de la Serra i Maria Ventalló pel que fa a una donassa tan decisiva en la meva vida com va ser la seva germana i cunyada. Finalment, si és que l’agraïment pot trobar alguna vegada un punt final, Maria Rosa Morera va ser i en el record és un suport que gairebé no puc ni expressar. A tots ells i elles: gràcies, moltes gràcies.

A tall de conclusió, si bé és veritat que fins al segle XX la història l’han escrit els nostres avis, pares, etc., tots homes, i segons Virginia Woolf suposava (imagino que amb recança) l’escriurien els nostres fills i nets —reals o figurats—, he de dir que intentant conèixer aquestes donasses, per mor d’explicar-les, jo conec més el meu país, Catalunya. És un desig foll cobejar que el mateix li passi a qui ho llegeixi?

MARTA PESSARRODONA

Mira-sol Alt

Octubre del 2022

g-1

I

DOLORS MONSERDÀ, ENTRE

LA NOVEL·LA I EL «LLIURECANVI»

(1845-1919)

És la primera novel·lista en llengua catalana? Segurament, sí. És la primera feminista pública? Segurament, sí. Perquè Dolors [Amàlia Beatriu] Monserdà Vidal, una barcelonina tan de soca-rel i tan de Ciutat Vella com ho va ser, uns anys més tard, Maria Aurèlia Capmany, va ser totes aquestes coses i més. Va néixer al carrer de la Palla de la capital de Catalunya (fixem-nos que el pare de la Capmany va ser, a part de folklorista, cisteller, treballador de la palla, a pocs metres d’on va néixer Monserdà). El pare, Josep Monserdà, era relligador de llibres en una època en què els llibres es relligaven i les pàgines no queien una a una, com ara. El pare tenia botiga i, per tant, una rebotiga o «terrabastall», amb tertúlia, fet segurament determinant per al futur de la nostra autora. Entre els contertulians del pare, hi havia noms tan insignes com Josep Anselm Clavé, Milà i Fontanals, Frederic Soler, Narcís Monturiol, Emili Vilanova, etc. La mare, de nom totalment renai­xentista italià, Beatriu, ens diuen que era una dona culta per a l’època i ella, la filla, Dolors, va ser de les primeres alumnes de Madame de Saint Paul, la primera professora diplomada en francès que s’establí a Barcelona.

La seva cronista de cambra, la senyora Roser Matheu, tan antin

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos