D'aquí no marxaré mai

Guillem Albà

Fragmento

cap-1

Acceptar que s’ha acabat

Em desperta l’olor de xocolata desfeta que l’àvia està preparant a la cuina. Hi ha olors que em desperten, per molt que vulgui seguir dormint, com la de pa torrat.

L’àvia fa estona que remena la xocolata perquè ja arriba l’olor a l’habitació.

Sento el soroll d’unes claus obrint la porta. És l’avi, que arriba de comprar xurros al mercat.

És diumenge al matí i soc a casa els avis.

Com cada diumenge que em desperto a casa seva, seiem a la taula, obrim la paperina i comencem a sucar i menjar.

El sol entra per la finestra. 

Soc petit, i no em cal pensar en res més que sucar un xurro a la xocolata desfeta i posar-me’l a la boca. Els avis em cuiden, acaba de començar un diumenge i la setmana que ve en començarà un altre.

Ara soc davant la mateixa taula, amb alguns problemes més en què pensar, i no recordo quin va ser l’últim cop que vaig menjar xurros.

Hem vingut a casa els avis per buidar-la i per repartir-nos tot el que hi ha, perquè la vendrem.

L’avi va morir fa un parell de setmanes. L’àvia, fa un parell d’anys.

El dia que vam enterrar l’àvia, després de la cerimònia i de dinar amb la família, vaig acompanyar el meu avi a casa. Vam entrar i jo només pensava en com s’ho faria per dormir aquella nit, amb tota la casa plena d’ella: la roba, les fotos, les coses del bany, el llit... Quan jo ja marxava, abans de tancar la porta, em va dir: «Bueno, saps què? Miraré alguna pel·li. Com que a ella no li agradava..., doncs aprofitaré per mirar pel·lis».

Un cop més, el meu avi buscant el costat positiu de les coses. Fins i tot aquell dia. Un cop més, acceptant el que hi havia. Un cop més, tirant endavant sigui com sigui.

Mentre tornava cap a casa no parava de pensar en com s’ho faria per aguantar allò. I si jo, algun dia, seria capaç de gestionar una situació com aquella.

Haver viscut seixanta anys amb la mateixa parella (cosa que ja és matemàticament impossible, per mi), i després, de cop, saber que a partir d’ara dormiràs sempre sol al llit que has compartit tots aquests anys. I llevar-te, i seguir vivint. 

L’endemà en aquella casa, l’avi es va llevar sense l’àvia. No sé com es fa, no sé com ho va fer.

Però també havia aguantat quan, amb només tretze anys, havia hagut d’ajudar a tirar la família endavant. Una família amb dues germanes petites, una mare sense feina i un pare a la presó. Després us ho explico.

Un parell de mesos després que morís l’àvia, vam improvisar un dinar en una terrassa. Va coincidir que era un 8 de març, i va ser bonic veure l’avi somriure, assegut en un banc de la rambla, mentre veia passar la manifestació.

Tornant del dinar es va marejar i li va agafar una d’aquelles «penjades» que a partir de llavors s’anirien repetint. Aquell dia, tots espantats, no sabíem què fer al mig del carrer, quan va començar a fer sorolls estranys i no es movia. Ens vam espantar moltíssim.

—Truquem a l’ambulància!

—M’emporto aquests dos a jugar a casa —vaig dir jo, referint-me al Henri, el meu cosí petit, de sis anys, i el seu germà Quim, una mica més gran.

Un acte reflex que a tothom li va semblar molt bé, allunyar els dos petits d’aquella situació estranya.

Em va sortir sense pensar-hi: sobretot, perquè ells dos no veiessin allò que ningú volia veure. I si us soc sincer, ho vaig fer per ells, però també per mi, perquè tampoc sabia com gestionar-ho. Només marxar, el Henri em va dir tranquil·lament:

—Pensava que s’havia morit.

I, evidentment, és el que vam pensar tots, però ningú ho va dir, perquè ja no érem nens. Després va resultar que «no era res». Aquelles «penjades» van seguir passant de tant en tant, fins al punt que un metge ens va dir que si tornava a passar no calia que truquéssim a l’ambulància, que ja es despertaria tot sol; i, si no es despertava, és que ja no hi havia res a fer. Caram. Quina sang freda ens demanen als adults.

Així és com vaig entendre que al meu avi li passava com als iPhones, que de tant en tant es pengen. I que un dia una d’aquelles parades seria l’última. Amb la diferència que ja no em podria comprar un altre avi més nou.

I un dia es va apagar, i ja està. Sense patir, sense dir res. Amb noranta-sis anys a punt de fer i amb el cap ben clar. Crec que no es pot demanar res més que marxar tranquil.

Avui hem anat a buidar la casa.

Hi érem tots. Us explico qui som tots. La família per part de mare és petita i fàcil d’explicar. Per part de pare, necessitaria tres llibres.

El meu avi i la meva àvia van tenir dues filles i un fill, i cadascú va tenir dos fills.

Sempre hem estat tots molt junts, fent tot el que s’havia de fer. Per Nadal, per la Mona, per Cap d’Any, per festa major... I amb qualsevol excusa que ens servís per ajuntar-nos i riure de com s’atabalava l’àvia, jugar al Trivial (que si l’avi anava al teu equip, sabies que podies guanyar) o discutir de política amb passió, a vegades massa. Que com em va dir l’avi un cop quan jo era petit: «Ens discutim perquè tots som d’esquerres». No ho vaig entendre fins al cap d’un temps.

Recordo els dinars familiars a casa els avis. Es van instaurar quan va néixer el primer net (el meu germà). Anaven al mercat, compraven peix i feien un arròs. Cada dissabte, tothom a casa seva a menjar arròs.

Quan vaig néixer jo, van haver de començar a muntar els cavallets per fer la taula més gran. Durant molt de temps el menú va ser sempre el mateix, fins que van venir més nets i a un no li agradava això i a l’altre no li agradava allò. Llavors l’àvia volia preparar cada cop més plats diferents. Per a aquest macarrons, per a l’altre carn arrebossada... I de mica en mica, el menú es va anar complicant i tenia més i més plats, fins que els avis ja eren massa grans i era un embolic massa gran.

A l’àvia li agradava ajuntar-nos, era feliç quan fèiem coses junts. 

Ma mare encara riu quan recorda un dia de Carnaval que, sent adolescent, va portar un grup d’amics a casa. «Que vinguin a dinar», va dir l’àvia. Era el dia de la xatonada, i a Vilanova és típic menjar merenga per postres i tirar-la a la cara d’algú. Ma mare amb tots els amics al voltant de la taula i l’avi que, sense avisar, va ser el primer a tirar una merenga. I evidentment, després d’al·lucinar i de riure, tots es van animar i van començar a volar merengues pel menjador fins que van acabar pujant al terrat i va començar una guerra d’aigua amb la mànega. I vinga pujar i baixar les escales, i vinga aigua amunt i avall, i el terra de casa cada cop més xop.

L’avi no ho podia dissimular. Aquestes coses li encantaven.

L’àvia, crec que feia el paper que ja sempre li vam adjudicar. Es queixava i deia que la marejàvem, amb tanta cridòria, però també li encantava. Si estàvem junts i ens ho passàvem bé, és el que més li agradava.

El cas és que som una família que ens agrada estar junts.

L’endemà que morís l’avi, vam improvisar un dinar plegats, un cop més, per fer pinya. El primer sense l’avi i l’àvia.

En acabat vam començar a escriure entre tots un text sobre l’avi per llegir-lo a l’enterrament, però jo no parava de pensar que el que estàve

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos