El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Pròleg
Quan estem malalts a l’hospital, patint per la pròpia vida i en espera d’una intervenció quirúrgica aterridora, hem de confiar en els doctors que ens tracten, perquè, si no, la vida es torna molt dura. No és estrany que atorguem als metges qualitats sobrehumanes com a recurs per superar la por. Si l’operació té èxit, el cirurgià és un heroi; si fracassa, en canvi, és el dolent de la pel·lícula.
La realitat és molt diferent, per descomptat. Els metges som humans com tothom. Bona part del que succeeix en un hospital és qüestió de sort, ja sigui bona o dolenta, de manera que l’èxit i el fracàs sovint no queden en mans del metge. Saber quan no pertoca operar és una habilitat tan important com conèixer el procediment de la intervenció, i és fins i tot més difícil d’adquirir.
La vida d’un neurocirurgià no resulta mai avorrida, i pot arribar a ser profundament gratificant, però això té un preu. Inevitablement, tothom comet equivocacions, i cal aprendre a conviure amb les conseqüències d’aquests errors, que a vegades poden ser terribles. Cal aprendre a ser objectiu amb el que es veu, però sense perdre la humanitat durant el procés. Les històries d’aquest llibre fan referència als meus intents, i també als fracassos ocasionals, de trobar un equilibri entre la distància i la compassió necessàries que exigeix la carrera d’un neurocirurgià, un equilibri entre l’esperança i el realisme. No pretenc minar la confiança de la gent en els neurocirurgians ni en cap membre de la professió mèdica, és clar, però confio que aquest llibre ajudarà els pacients a comprendre les dificultats (sovint de caràcter humà i no pas tècnic) a les quals s’enfronten els metges.
1
Pineocitoma
m. MED. Tumor de la glàndula pineal, poc freqüent, de creixement lent.
Sovint he de practicar incisions al cervell, tot i que ho detesto. Amb uns fòrceps diatèrmics de baixa freqüència, coagulo els preciosos i intricats vasos sanguinis vermells que hi ha a la superfície lluent del cervell. Tot seguit, faig la incisió amb un escalpel petit i obro una cavitat en l’òrgan, dins el qual insereixo una succionadora ben fina: com que el cervell té consistència gelatinosa, les succionadores tenen una importància cabdal en neurocirurgia. Observant el procés a través del microscopi quirúrgic, penetro amb tacte dins la substància blanca i tova del cervell a la recerca del tumor. Tinc la impressió que la succionadora s’està filtrant entremig dels pensaments, de les emocions i els raonaments; és com si els records, els somnis i les reflexions tinguessin textura de gelatina. Però aquesta ocurrència resulta massa estrafolària per comprendre-la. L’únic que puc veure és la matèria. Amb tot, sé que si em desvio cap a una zona equivocada, cap a aquella que els neurocirurgians anomenem «cervell eloqüent», quan faci la ronda per la sala de recuperació després de l’operació per comprovar com ha anat, em trobaré davant d’un pacient lesionat i discapacitat.
La cirurgia cerebral és perillosa, i la tecnologia moderna només n’ha reduït el risc fins a un cert punt. Puc utilitzar un mena de GPS per a neurocirurgians anomenat Navegació per Ordinador, amb el qual les càmeres d’infraroig enfoquen el cap del pacient com si fossin satèl·lits orbitant al voltant de la Terra. Les càmeres poden «veure» els instruments utilitzats, que porten adherides unes boletes reflectants. Aleshores un ordinador connectat a les càmeres em mostra la posició dels instruments al cervell del meu pacient en un escàner practicat poc abans de l’operació. Puc intervenir el pacient despert amb anestèsia local, de manera que em sigui possible identificar les àrees eloqüents del cervell estimulant-lo amb un elèctrode. L’anestesista demana al pacient que efectuï accions senzilles per tal que puguem comprovar si li provoco cap dany en el transcurs de la intervenció. Quan opero la columna vertebral, que encara és més vulnerable que el cervell, puc utilitzar un mètode d’estimulació elèctrica conegut com «potencials evocats», que m’adverteix de si corro el risc de provocar una paràlisi. Però malgrat tota aquesta tecnologia, la neurocirurgia continua sent perillosa, o sigui que encara cal destresa i experiència per enfonsar els instruments quirúrgics dins un cervell o una medul·la espinal. I, per sobre de tot, cal saber quan aturar-se: sovint és preferible permetre que l’afecció del pacient faci el curs natural i no practicar cap mena d’operació. Llavors també hi intervé la sort, ja sigui bona o dolenta. De fet, com més experiència acumulo, més em sembla que la sort té un paper fonamental.
Havia d’operar un pacient amb un tumor a la glàndula pineal. Al segle XVII, el filòsof dualista Descartes, que sostenia que el pensament i el cervell són dues entitats completament separades, va situar l’ànima dels humans a la glàndula pineal. Segons ell, era justament aquí on la matèria cerebral es comunicava, de manera màgica i misteriosa, amb el pensament i l’ànima immaterial. M’agradaria saber què hauria dit si hagués vist els meus pacients contemplant el seu cervell en un monitor de vídeo, tal com fan alguns quan els opero amb anestèsia local.
Els tumors pineals són molt poc comuns. Poden ser benignes o bé malignes. Els benignes no necessàriament requereixen tractament. Els malignes es poden tractar amb radioteràpia i quimioteràpia, però tot i així, poden resultar fatals. No fa gaire es consideraven inoperables, però amb la neurocirurgia microscòpica moderna, les coses han canviat. Avui dia, sovint es troba necessari intervenir-los, si més no per obtenir-ne una biòpsia i confirmar el tipus de tumor per tal de decidir després quin és el millor tractament per al pacient. La glàndula pineal està soterrada a les profunditats del cervell, de manera que l’operació, com diuen els cirurgians, és tot un repte. Els neurocirurgians contemplen els escàners cerebrals de les glàndules pineals amb estupefacció, com un escalador quan observa un cim colossal amb l’esperança de pujar-hi.
A aquell pacient en concret li va costar molt acceptar que patia una malaltia potencialment mortal i que la vida ja no es trobava a les seves mans. Era un director empresarial d’alta volada i es pensava que els mals de cap que el despertaven de nit venien provocats per l’estrès d’haver hagut d’acomiadar tants empleats després de la crisi financera de 2008. Va resultar que tenia un tumor pineal i una hidrocefàlia aguda. El tumor obstruïa la circulació normal del fluid cefaloraquidi al voltant del cervell, de manera que el fluid taponat li incrementava la pressió al cap. Sense tractament, es quedaria cec i moriria en qüestió de setmanes.
Amb ell vaig mantenir moltes converses angoixants els dies previs a operar-lo. Li vaig explicar que els riscos de la intervenció, incloent-hi la mort i un vessament cerebral de gravetat, eren igualment inferiors als riscos a què s’exposava si no s’operava. Ell teclejava aplicadament al seu smartphone tot el que jo li deia, com si escriure aquelles d