Economia en colors

Xavier Sala i Martín

Fragmento

cap-1

Pròleg

Què tenen en comú Johan Cruyff, Pep Guardiola i Xavier Sala i Martín?

Sí, ja sé que la resposta fàcil és Joan Laporta. Però no vaig per aquí. O sí, en part. La resposta és que tots tres practiquen una mena de teologia de l’alliberament, consistent a trencar la tradició victimista dels catalans i a fer-nos adonar que és molt millor guanyar. I a fer-nos-en adonar d’una manera planera. Per tant, tots tres són cruyffistes. Però, alhora tots tres són guardiolistes. I, alhora, tots tres són salamartinistes. Pare, fill i esperit sant. Amén.

Sí. El salamartinisme beu del guardiolisme, com el guardiolisme bevia del cruyffisme. I, en la seva versió més destil·lada, el Xavier practica el cruyffisme més primitiu. El salamartinisme és hereu del cruyffisme: fer fàcil el que és difícil. O fer-te adonar que fàcil que és una cosa, mentre la resta del món s’entossudeix a fer-la o a veure-la complicada.

Hi ha un fil roig inspirador entre Cruyff, Guardiola i Sala i Martín. Cruyff és l’instint, l’home que va venir del nord per demostrar-nos que es podia guanyar 0-5 al Bernabéu. Pep sublima l’esperit guanyador perquè afegeix al talent el fet de llevar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. I el Xavier suma, a l’instint i a la feina, el cos doctrinal i el rigor científic.

Sí, sí, ja sé que l’economia no és el futbol. Però ja heu vist a TV3 i veureu en aquest llibre que en podem treure grans lliçons, del futbol. I ja sé que algú pensarà que amb això de guanyadors estic parlant de política en un llibre d’economia. Sí, però no. Perquè si despullem el país del cruyffisme-guardiolisme-salamartinisme, el nucli d’aquesta filosofia és universal. Ja ho he dit i hi insisteixo: fer fàcil el que és difícil. Convertir una cosa complicada en tan senzilla que, quan te n’adones, s’allibera una riuada eufòrica de serotonina al teu cos.

Si tu tens la pilota, l’altra no la té. Quina bestiesa, no? I, en canvi, que senzill i extraordinari que és quan ho penses bé i quan rumies com aplicar-ho a tots els àmbits de la vida. Que senzill semblava el joc del millor Barça de la història, oi? És clar, tenien Messi… Però, en canvi, quan hi penses, que extraordinari. El rondo a la velocitat de la llum, un organisme viu. Quina complexitat! Doncs el Xavier fa una cosa similar. Extraordinària. Fa que sembli tan fàcil una cosa que arribes a pensar que ho simplifica tant que potser no és la part de l’economia que més domina. Però, miraculosament, quan et penses que ho has entès, hi vas rumiant, i un virus inoculat fa que t’adonis de la complexitat que hi ha al darrere. I aleshores tens una sensació extraordinària, estimulant.

Això és el que fa que l’autor d’aquest llibre tingui tants seguidors. Fer fàcil el que és difícil. I no ha de ser fàcil, justament, per a un catedràtic d’Economia baixar al territori dels profans. Un dia, durant el rodatge d’Economia en colors, dinant en un bar de menús, vaig demanar al Xavier que em posés un exercici dels que posa als seus alumnes. Aleshores, es va posar el tap d’un boli a la boca, va girar una mica el cap i va començar a escriure uns gargots inintel·ligibles. El veies que gaudia amb allò. Vaig pensar que era un luxe fer un programa de televisió amb un personatge així, que és una sort que hagi heretat dels seus pares la passió per ensenyar i que, encara que no ho reconegui, porti a dins un guionista de monòlegs extraordinari amb una reprimida vocació de comediant que el fa encara més interessant.

El repte, doncs, d’Economia en colors, era com casar el rigor acadèmic amb l’entreteniment. Però, francament, malgrat les discussions creatives amb l’Oriol Bosch i el Xen Subirats d’El Terrat, el Xavier és creatiu i entretingut de mena. Es tractava només d’adaptar en un format de road movie les master class que ell ja feia al programa Divendres, en múltiples conferències… i a la meva orella a través d’un llestèfon el dia abans de preparar el programa. Els espectadors no tenen per què saber-ho, però la vigília el Xavier m’explicava tot, i quan dic tot, faig curt, el que l’endemà explicaria al plató. Per això puc dir que he rebut classes d’economia d’un catedràtic de Columbia. I d’ell he après, també fent Economia en colors, que no es cansa d’explicar-ho tot des del començament una vegada i una altra, perquè un bon professor no ha de donar res per sabut. Una màxima que ens hauríem d’aplicar els periodistes, per cert.

Us confessaré una cosa. Al Xavier l’estimula molt el debat intel·lectual. Sort que la Sílvia ha fet que s’adonés que no és només un cervell amb potes… L’estimula tant i és tan guanyador —bé, i té un sentit de l’humor tan càustic—, que, qualsevol pregunta que li fas, la respon amb un «no». I aleshores imagines el seu cervell funcionant a tota màquina per argumentar, fins que et convenç, aquella resposta. Però també diria que la seva honestedat intel·lectual fa que, com a bon pregoner de la creativitat i la crítica, sigui flexible i no dogmàtic i capaç d’incorporar arguments nous al seu discurs. I l’estimula tant el debat intel·lectual, fins i tot amb ell mateix (o sobretot amb ell mateix), que si alguna conclusió li sembla massa òbvia, massa lineal, la mareja i la tortura de manera exigent i extenuant fins a trobar la més sorprenent i inesperada, però basada en el rigor de la ment racionalista i matemàtica que ha entrenat des que va descobrir la seva vocació.

El resultat de tot plegat ha estat el programa Economia en colors i aquest llibre. Un llibre que sí, ho heu endevinat, fa fàcil el que és difícil. Fa fàcil l’economia, després d’haver passat pel triturador d’un cervell que només abaixa la guàrdia amb l’Úrsula i el Max.

Segur que us inspirarà.

Però, abans, una coseta. No ho digueu a ningú, però si no m’hagués hagut d’inventar això del Johan i el Pep per fer aquest pròleg, i em preguntessin qui és el Xavier Sala i Martín, els diria, simplement: «Un bon tio. Un amic».

TIAN RIBA

cap-2

Introducció

La monumental crisi dels darrers anys ens ha fet veure a tots plegats que, ens agradi més o ens agradi menys, l’economia juga un paper molt important a les nostres vides. Des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, la nostra existència està afectada per fenòmens econòmics que, massa sovint, s’escapen a la nostra comprensió: paguem el cafè amb llet de l’esmorzar, portem els nens a l’escola, anem a treballar a canvi d’un salari, paguem els impostos, rebem serveis públics, patim les conseqüències de les retallades, ens quedem a l’atur per raons que no entenem, anem al supermercat, decidim si anem caminant cap a la feina o bé si agafem la moto, el cotxe o el transport públic, hem de triar entre una carrera o una altra, entre un banc o un altre, entre pagar amb diners o amb targeta de crèdit, entre estalviar en un fons de pensió o fer vacances amb la família, entre demanar un vi car o demanar un vi barat quan anem al restaurant, entre anar de festa amb els amic

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos