No pot ser!

Jordi Basté

Fragmento

cap

Aquest llibre està dedicat a tota aquella gent que va creure

que la televisió pública de Catalunya havia de tenir

un programa divulgatiu per intentar explicar cap a on va

la societat. Sense tots ells no hauria estat possible.

 

Xavier de Pol, Rubén Mayoral, Rosa Olucha —la directora del programa—, Cristian Trepat, Jordi Ferrerons, Mario Daza, Andalu Vila-San-Juan, Loli Sevillano, Uri Garcia, Cristina Vicente, Lluís Cuevas, Àlex Solà, Núria Font, Toni Noguera, Anna Pérez, Juanlu Montoro, Elena Parreño, Marc Arisa, Raúl Cuevas, RecLab, Francesc Gosalves / Jordi Alemany, Adriana Sabata, Txus Carretero, Gemma Campderrós, Edgar Ortiz, Mariona Mas, Ana García, César Valdivia, Gal·la de Yzaguirre, Xavi Bergés, Miguel Gálvez, Alexandra Escribano, Lara Vilanova, Lavinia Services, Toni Barraseta, Javier Dávila, Roger Llorens, Betlem Zamora, Francesc Pérez, Ignasi Oliver, Clara Cabezas, Vicent Sanchis, Sigfrid Gras i Toni Esteve.

 

No és ser «pilota», és senzillament ser agraït.

«Gràcies» és una de les primeres paraules que s’ensenya als robots.

Per alguna cosa deu ser.

cap-1

PRÒLEG

Abans d’embarcar-me en l’aventura d’aquest programa de TV3 hauria jurat que moltes coses “no podien ser“. Però pocs mesos després la realitat m’ha obert els ulls. No és que puguin ser; és que la majoria de les coses “ja són“. I d’altres, inevitablement, “seran“.

El món que ens ha tocat viure canvia a una velocitat vertiginosa, i el que fa poc semblava l’argument d’una novel·la de ciència-ficció, avui dia és possible. Podem llogar amics artificials amb qui fer-nos fotos per penjar a les xarxes... Podem xatejar amb amics que ja són morts... Podem escollir una parella d’un catàleg infinit... O podem encarregar-ne una a mida i endollar-la a la nit... I, encara que sembli mentida, podem casar-nos amb un holograma. Podem moure objectes amb la ment... Podem treballar colze a colze amb els robots o afegir-nos peces i assemblar-nos-hi... Vivim en un món on les imatges virtuals són tan reals com la vida mateixa. La pregunta és si aquest és el món que volem.

Però, aviam, la pregunta és si estem preparats per fer front a una realitat que canvia tan de pressa. És més, tenim resposta per a tots els conflictes que se’n poden derivar?

En aquest futur, que ja és present, hi ha dues paraules fonamentals. La primera és “compartir“. Compartir el cotxe, la casa, els recursos..., compartir coneixements en un món socialitzat. I l’altra paraula, que per a mi és la clau de tot, és “educació“. La manera d’educar els nostres fills. Estan preparats per afrontar la nova realitat? O el sistema educatiu i de valors ha quedat obsolet? Els llibres d’ahir són útils per al dia de demà?

Tinc la sensació que anem tard; que l’efecte dòmino que ens porta cap a un món completament diferent fa temps que ha començat, i que si encara confiem en els llibres de text per formar els adults de demà... estem apanyats. En definitiva: crec que tenim moltes assignatures pendents que hauríem de començar a resoldre. I te n’adones que, al final, el més important de la innovació tecnològica és què en fem, de tot plegat, les persones.

És inútil tancar els ulls i dir que no pot ser, perquè és i serà. I no ho frenarem. Així que toca preguntar-nos com volem que aquest impacte tecnològic ens transformi com a individus i com a societat global.

Assistim al naixement d’un nou món que pot potenciar la pitjor cara dels humans: comerciar amb dades personals, atemptar contra la privacitat, aïllar les persones o empènyer-les a una vida falsa, aparells molt moderns, però anacrònics, que perpetuen estereotips nocius... i tantes coses més.

Ara bé, depèn de nosaltres capgirar-ho i que aquest nou món sigui tot el contrari: que simbolitzi el millor que hi ha en nosaltres.

L’impuls de col·laborar els uns amb els altres, de compartir, de ser més eficients i més solidaris. Un nou món on aprendre els uns dels altres sigui molt més fàcil i on les màquines serveixin als humans per ser encara més persones.

Si apostem per aquest nou món, aleshores la tecnologia pot ser la nostra aliada més fidel. I haurem guanyat.

I si és per això que la fem servir, si així ens ha de canviar, no diré mai més “No pot ser“. Diré: “Que així sigui“.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos