Sèrum d'una nit d'estiu

Enfermera Saturada

Fragmento

cap-1

PRIMER ACTE

De quan la Satu es va voler empadronar a l’hospital

Aquell estiu va començar com ho fan tots els estius de la meva vida des de fa poc més de deu anys: amb una trucada de la dona de la borsa de treball.

Quan una és infermera, els temps no els marquen les estacions de l’any, ni els cursos escolars, ni els calendaris. Ni tan sols els canvis d’armari de les youtubers de moda o les rebaixes de l’Amancio. Quan una és infermera, els temps de la teva vida els marquen les acadèmies d’oposicions i la dona de la borsa, o el que és el mateix: els rumors d’oposicions i els contractes de vacances a l’hospital. I és així, amb aquesta trucada tan esperada que sembla no arribar mai, que saps que comença el Nadal, la Setmana Santa, el Carnaval i l’estiu. Després hi ha la travessia pel desert que suposa la tardor, durant la qual comproves cada matí que continues tenint cobertura al telèfon mòbil, però que aquest no és el problema, sinó que gairebé ningú de l’hospital no se’n va de vacances.

Feia només uns quants mesos que havia tornat a Madrid després d’haver provat sort fugaçment com a infermera al Regne Unit, i vaig decidir que era el moment de deixar el pis compartit del centre i mudar-me per enèsima vegada. Aquest sí que semblava l’apartament perfecte, i tan sols desitjava que aquesta mudança fos la definitiva. Com a mínim aquest pis era exterior i superava els vint-i-cinc metres quadrats; potser podria fer desaparèixer del meu cap aquella estranya i trista experiència de treballar en habitacions de l’hospital de les mateixes dimensions que el meu apartament sencer. Malgrat totes les incomoditats que pugui comportar viure al centre d’una gran ciutat, em negava a abandonar Malasaña, el barri que em va acollir amb els braços oberts quan vaig arribar a Madrid per primera vegada, ara fa quatre anys, i on vaig arribar amb tota la meva vida entaforada en dues maletes tan malmeses que haurien pogut ser ben bé una metàfora de mi mateixa.

Amb gairebé vint-i-un anys i just després d’haver acabat la carrera d’infermeria a la Corunya, vaig sortir de casa disposada a menjar-me el món. M’havia passat els últims anys recorrent la geografia espanyola amb el meu títol sota el braç, treballant en residències de gent gran, mútues, centres de salut i hospitals de tota mena. Sempre amb contractes precaris i tan breus com les meves aventures amoroses, i és que no és fàcil trobar una persona que entengui que els torns de matí, tarda i nit ens organitzen la vida fins i tot el dia de Nadal, i que sigui capaç de renunciar a tant. Si nosaltres, les infermeres, aconseguim fer-ho, és gràcies a la nostra —de vegades— maleïda vocació. D’això, n’estic segura.

Just un any abans de trepitjar Madrid per primer cop, m’havia enrolat com a infermera de creuer buscant una mica d’estabilitat laboral… Bé, i també perquè mentre treballava a l’Hospital de Palma vaig conèixer un mariner, l’oficial de pont Jean Paul. Em vaig deixar enredar i, durant mesos, vaig estar recorrent el Mediterrani de cap a cap a bord del Costa Fascinosa.

Com us podeu imaginar, aquella relació marítima no va acabar gaire bé. Així que vaig decidir tornar a plantar els peus a terra i llançar l’àncora a Madrid. Allà el vaixell difícilment vindria a buscar-me. Només pensava a començar des de zero en una ciutat nova per a mi, però en la qual ningú no se sent foraster. Sense amigues, sense lligams i gairebé sense diners, però amb la mateixa empenta i la mateixa il·lusió que el dia que vaig acabar els estudis d’infermeria. Tot per tal d’oblidar per sempre en Jean Paul i els seus llavis amb gust de sal, que a hores d’ara probablement deu continuar solcant els mars amb una altra sirena.

És evident que hi ha persones que passen per la teva vida per ensenyar-te tot el que no s’ha de fer, i ell n’era una. Era un d’aquells homes que, sense ni tan sols adonar-te’n, et sacseja de dalt a baix i des dels fonaments, com si es tractés d’un terratrèmol, però ara era a mi que em tocava remenar entre les runes.

Pensava que, a aquesta edat, tot plegat ja no faria tant de mal, però estava ben equivocada. Tanmateix, en els dies de solitud en aquell pis compartit del centre de Madrid, vaig aprendre que hi ha un moment en la vida en què la felicitat no és altra cosa que allò que et proporciona pau. Me la vaig jugar a tot o res, i a Malasaña vaig aconseguir reconstruir-me. L’època de ser la Jacques Cousteau de la infermeria feia molt que havia arribat a la fi.

El nou apartament tenia un petit balcó amb rajoles de dos colors que feien que el terra semblés un tauler d’escacs. El tancament consistia en una aparentment fràgil barana d’argamassa de la qual penjaven un seguit de testos farcits de buguenvíl·lies que feien ressaltar el balcó entre tots els altres. Donava a un concorregut carrer del barri, i tenia l’espai just per col·locar-hi una cadira on poder seure i gaudir d’un bon llibre, relaxar-me després dels torns, observar el vaivé de la gent i amarar-me de la vida que corre pels carrers de Madrid: els venedors de llaunes, les parelles, els asiàtics que venen menjar a les cantonades, les prostitutes i els gigolós, les modernes, els hipsters i els fatxendes, els guiris i les senyores carregades amb les bosses del Primark de la Gran Vía. Tot això i molt més era Madrid, i aquell petit balcó n’era el gran aparador i l’ull de bou de la meva cabina lluny d’en Jean Paul.

Dels veïns del nou edifici no en puc dir gaire cosa, i no pas perquè en general no semblin bona gent, són d’aquells que saluden quan et creues amb ells a l’escala, però és que els meus horaris i els seus no coincideixen gaire. Què voleu que us digui? Sóc infermera de torns, els torns que ningú no vol, per ser més exactes, i per això mateix tinc una vida totalment capgirada, al revés de la que fa la gent que té feines normals.

Al cap de poc d’instal·lar-m’hi em vaig topar al portal amb la família del primer pis un diumenge a les nou del matí. Al primer pis, hi viu una família de quatre, d’aquelles que semblen tretes d’un llibre de catecisme: pare, mare, nen i nena, tots vestits com si anessin al club de golf sigui el dia de la setmana que sigui i a l’hora que sigui. Just en el moment que sortien de casa, jo estava ajupida davant del portal furgant dins la bossa de mà, que era a terra. M’havia passat tota la nit sense dormir perquè havia estat de torn a l’hospital; feia unes ulleres que m’arribaven als turmells, els cabells recollits amb un tros de bena elàstica en una cua malgirbada, i un brioix de pa a mig menjar que amb prou feines tenia agafat amb una mà, mentre que amb l’altra intentava trobar les claus de casa, que quedaven en algun lloc entre el mòbil, els tiquets de la compra, el moneder, el carregador, els mocadors de paper i el pintallavis.

—Bon dia! Ai, no tanquin la porta, que així puc entrar —vaig dir amb la millor cara que es pot posar després d’un horrible torn de nit.

—Nens, no mireu! —va dir la mare mentre apressava els seus fills perquè no miressin i se n’anaven esbufegant carrer amunt.

—Però… que sóc infermera! —vaig respondre angoixada. Tot i que, no ens enganyem, si no hagués estat de torn el dissabte a la nit hauria sortit a donar-ho tot com la resta de les companyes. Us puc assegurar que ni em van sentir.

Pel que fa al miss

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos