Sota la cistella

Pau Gasol

Fragmento

cap-1

 

És la tarda de l’1 de setembre del 2006 i som a Saitama, al Japó. El país de la respiració i del silenci. Dels cirerers florits, els cims nevats i la meditació zen. Però ara, malgrat tot això, a l’immens estadi Saitama Super Arena, prop de vint mil persones s’esgargamellen encoratjant un i altre equip. A plens pulmons, en castellà, animen Espanya i Argentina.

És un moment apoteòsic: el bàsquet espanyol i l’argentí s’estan jugant un lloc per a la posteritat. I el llibre de la Història s’escriu a cada segon, amb cada falta, cada error i cada triple. És una batalla molt disputada, molt aferrissada.

Comencem el partit molt malament, amb un 2-13 al marcador. Els argentins colpegen primer. I demanem temps mort. L’equip reacciona i remunta aquest mal inici, en el qual Argentina ha fet un tres de tres en triples en poc més de tres minuts jugats.

Per fi arriba el nostre primer triple gairebé al final del primer quart, de la mà de Jorge Garbajosa. A partir d’aquí, la confiança i les bones sensacions que ens han acompanyat durant tot el campionat tornen a les nostres mans, encara tenim molt temps per jugar. Tot i que tenim clar que Argentina lluitarà fins a l’últim segon, no podem deixar passar aquesta oportunitat. Hem de guanyar, és el nostre Mundial.

Només queden quatre minuts per al final i a la pista les defenses lluiten de manera ferotge i infatigable, no afluixen. És un d’aquests moments pel qual has treballat «tota la vida» i en què sents que totes les hores d’entrenaments durs han de donar el seu fruit.

I només hi haurà un equip guanyador.

Tenim un avantatge de cinc punts, 69-64. Perdem la possessió i Pablo Prigioni intenta retallar la distància al marcador. I després Manu Ginóbili. Un cop, dos cops. Els argentins fallen dues vegades consecutives, però aconsegueixen el rebot ofensiu per tenir una altra oportunitat d’anotar. No n’hi haurà cap altra! El següent és meu: capturo el meu onzè rebot entre manotades i l’urpa d’Andrés Nocioni, un jugador duríssim en defensa que no es dona mai per vençut. Arriba tard i li cau la quarta.

Veig onejar les banderes albicelestes i rojigualdas al pavelló, amb passió.

Possessió important. José Manuel Calderón puja la pilota. La bota, l’amaga i s’escora cap al costat dret del perímetre. Surto del pal baix per bloquejar-lo i… falta en atac! Meva. La quarta. La quarta!

3:16 per al final. Tan a prop. I tan lluny. Una més, una falta més i a casa. Pepu Hernández em mira des de la banqueta amb una expressió de contenció i saviesa.

És la quarta i encara queda molt partit. Li dic a l’entrenador que no amb el cap i que sí amb els ulls. Rudy Fernández em reemplaça. Estrenyo la tovallola, agafo amb força una ampolla i m’assec a la banqueta. Les dues aficions rugeixen al Saitama Super Arena. El soroll és eixordador. Aquest és un d’aquells moments que somies viure algun dia, a un pas de jugar una final històrica, inèdita, irrepetible… El somni de les nostres vides. Guanyar un Mundial! El preàmbul d’una final en un pavelló ple a vessar, dues aficions, dos països entregats als seus equips.

Argentina remunta. Defensa, defensa, defensa. No cedim ni un centímetre. Avancen els segons. No troben opcions de tir. No els deixem respirar. S’acaba la possessió. I llavors Luis Scola fa una assistència a Ginóbili, que aconsegueix fer un triple impossible. 69-67. Les bufandes albicelestes formen hèlices al cel del pavelló. La grada es refà. El líder de l’equip ha assumit la responsabilitat. No li tremola el canell. Ni el pols. Quatre de set en triples. Estrenyo la tovallola amb més força. Vinga, companys! Vinga, equip! Pugem la pilota de pressa, i Juan Carlos Navarro connecta amb Carlos Jiménez, que s’aproxima a la zona intentant ficar-la a la cistella després de fintar el tir, però Scola el defensa bé… I… falta... en atac!

Vinga, companys! Amunt! 2:37. Des que he sortit de la pista no m’he pogut asseure, no vull asseure’m, vull tornar a entrar i miro el míster. I el míster em mira.

Una mirada. A dins, Pau!

Ha arribat el moment de la veritat. I jo em torno a situar en l’ull de l’huracà. Fa quatre anys, a Memphis, em titllaven de feble. Després em van triar Rookie de l’Any. La temporada següent van insinuar que em faltava caràcter. I ens vam ficar en els playoffs per primera vegada en la història de la franquícia. La història.

Ginóbili la puja amb determinació. Si parlem de líders, ell n’és un dels de debò. Mira, es gira, mitja volta, s’eleva, busca el tauler. I falla! Rebot nostre i Ginóbili s’abalança i comet la seva quarta falta.

Recuperem la possessió. Juan Carlos assumeix el lideratge. La pilota frega la cistella i acaba entrant. Sí! 71-67! L’equip argentí torna a la càrrega. Ginóbili ho torna a intentar des dels set metres. Se li’n va! Un error atípic. La tensió, el soroll, la febre. Ja queda menys!

1:50 per al final, quatre punts al davant i una possessió per a la història. Ara sí. Ara ja no hi ha marge per a l’error. José Manuel la puja. Vinga amunt. Garbajosa surt del pal baix. La rep i connecta amb José Manuel, al perímetre. Juan Carlos bota la pilota i la protegeix sota una pressió enorme del seu defensor. Jo l’hi demano des del pal baix. 1:40. És aquesta. Ho sé. Aquesta és la possessió. Tinc Fabricio Oberto enganxat a l’esquena. És aquesta. Si anotem ara, som a la final. Sento que ha arribat el moment. Ara és el meu torn; no puc fallar. L’hi demano a Juan Carlos. Tota la vida junts. Cada vegada més a prop. Juan Carlos me la passa. D’esquena a la cistella. Sé com fer-ho. Ho he fet mil vegades. El seu alè, l’alè d’Oberto al meu clatell. He de ficar-me cap a la cistella, per donar el cop definitiu. Faig un revers cap a la línia de fons per acabar amb la mà dreta a l’altre costat de la cistella, estic a punt de deixar enrere Fabricio quan de cop sento un dolor molt fort al peu. No! M’acabo de trencar! Afortunadament, l’àrbitre xiula falta. Caic a terra i m’agafo el peu. Ho sé. En aquest mateix moment sé que no jugaré la final. I sé que hi arribarem. I que la guanyarem. Tot el que haig de fer és ficar els dos tirs lliures. Amb el peu trencat dins la vamba. Abatut, però mai derrotat. Són els tirs lliures més importants de la meva vida, de la nostra història. Ningú havia dit que fos fàcil aconseguir els teus somnis. I l’objectiu és molt més gran que el meu dolor. Però jo soc el líder i això et dona una responsabilitat. No puc asseure’m a la banqueta, tot i el dolor terrible, haig de llançar aquests dos tirs lliures. 1:36. Un a dins. Miro la banqueta i els dic que no puc continuar; després del segon tir lliure demanaré el canvi, però abans he de ficar-lo, i sé que ho aconseguiré. I dos! Coixejant i plorant, deixo la pista, confio amb tot el meu cor en els meus companys perquè rematin la feina.

Després d’anotar els dos llançaments des de la línia de tirs lliures amb el cinquè metacarpià del peu esquerre trencat, passo a la banqueta els noranta segons més llargs de la història de la meva carrera esportiva. Tenim un punt d’avantatge, última possessió del partit, la pilota a les mans de Ginóbili, Juan Carlos el defensa; Manu penetra; li tanquem molt bé l’intent d’anotar, però troba Nocioni, el Chapu, a la cantonada dreta tot sol. A les seves mans té el tri

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos